Vam agafar l'autobús que ens havia de portar fins a la porta del recinte de l'Alhambra i hi vam arribar una bona estona abans de l'hora d'entrada als palaus que posava als nostres tiquets comprats per internet des de Barcelona, així que, després de fer la cua, vam tenir temps per anar passejant pels jardins.

Els banys de la mesquita ens van cridar l'atenció i hi vam entrar, però vam trobar-nos sense cap mena d'informació i amb manca de llum i hauria estat interessant perquè aquest banys construits durant l'època de Muhammad III (1302 - 1309) tenen la particularitat de disposar de les sales de forma no paral·lela, que és el tradicional en aquestes construccions.

Poc abans de l'hora d'entrada als palaus nassarites, ens vam acostar a l'entrada i vam trobar-nos amb una llarga cua, així que no vull ni imaginar-me el que deu ser això durant l'estiu i a ple sol, malgrat les magnífiques vistes de l'Albiacín.

Després de fer la cua, ensenyar el tiquet dues vegades i posar-nos la motxilla per davant (no sé per què et fan anar incòmode, la veritat), vam entrar a la sala Meshwar, que ha sofert diverses modificacions al llarg de la història i no se sap exactament com era.

Per una finestra vam poder veure un trosset del pati de Machuca, mentre que per una altra i sota un sostre de fusta decorat véiem l'Albaicín, tot això just abans de sortir a un dels molts patis (Patio del Cuarto Dorado) que hi ha i aparèixer davant nostre la façana del Palacio de Comares.

Aquest palau era la residència oficial del monarca i constava d'una sèrie de dependències, entre les que hi destaquen la Sala de la Barca (degeneració de la Sala de la Benedicció -baraka en àrab-), que estava tancada per obres de restauració, i el Saló dels Ambaixadors, la sala on hi havia el tron i es feien les recepcions oficials. Aquestes dependències estaven situades al voltant d'un dels llocs més macos de tot el recinte, el Patio de los Arrayanes.

Vam passar una porta i ens vam trobar a la galeria en forma de claustre que rodeja el Patio de los Leones, un espectacular pati molt decorat amb 124 columnes de marbre blanc i amb una font en el centre, formada per dotze lleons també de marbre blanc que sostenen sobre el llom una pila dodecagonal amb un sistema de surtidor que abasteix i evacua aigua alhora.

La Sala de los Abencerrajes és un espai residencial del Palacio de los Leones amb una magnífica cúpula de mocàrabs i en ella explica la llegenda que van ser degollats els cavallers que li donen nom, que eren originaris del nord d'Àfrica i van exercir una gran influència en els monarques de l'època.

I si de mocàrabs parlem, els dels arcs de la Sala de los Reyes no es queden pas enrera. Aquesta sala rectangular de 30 metres de llarg va ser un lloc emblemàtic del palau i un espai dedicat al repós i a la cultura.

Per la Sala de Dos Hermanas vam pujar a la planta superior, que era ocupada per la sultana i la seva cort i allà ens va fascinar el Mirador de Daraxa (adaptació de al-'Ayn Dar Aisa, "els ulls de la casa d'Aisa"), que amb el seu fals sostre de vidres de diferents colors és considerat l'exponent més clar d'un hipotètic barroc nassarita.

No vam poder accedir als banys, que són una petita meravella, perquè també els estaven restaurant (és el que té fer turisme a primers de gener) i vam accedir al Jardín de la Reja, en el que també hi havia una font.

També amb una font al mig, el Jardín de Daraxa, conegut també com dels tarongers o dels marbres, data del segle XVI, quan es van construir les habitacions de Carles V.

Vam sortir llavors als jardins del Partal, uns bonics jardins amb un estany rectangular, al voltant del què hi va haver cases de nobles que volien viure prop del palau reial, entre les que hi destacava la que actualment millor es conserva (tot i haver patit nombroses reformes i haver estat habitada la major part del temps), la Torre de las Damas, que té el privilegi de contenir les decoracions més antigues de l'Alhambra, entre elles unes pintures de la primera meitat del segle XIV que són úniques a l'Espanya musulmana.

Ja fora dels palaus nassarites, ens vam dirigir cap a l'alcassaba, una de les parts més antigues del recinte i on es nota més el caràcter de fortalesa que va tenir el conjunt durant un període. Vam poder veure les restes de les cases de les tropes i pujar a muralles i torres des d'on les panoràmiques eren impressionants.

Des d'allà dalt, fins i tot vam poder veure amb un cert detall les cúpules d'El Bañuelo, sota les quals hi havíem estat el dia anterior visitant el seu interior.

Vam entrar al Palau de Carles V, una mole en estil de base quadrada que en el seu interior és circular que no ens va cridar gens l'atenció, potser perquè per comparació amb la resta no tenia cap interès.

La següent visita era a El Generalife i per a fer-la primer havíem de desfer una part del camí que havíem fet en arribar, passejant entre edificis i jardins (vam poder veure granadas i un esquirol) i sortint fora de la muralla del recinte, el que ens va regalar una perspectiva diferent.

Per arribar-hi, vam creuar el jardí que és conegut com Jardines Bajos, que es composa d'una sèrie de jardinets amb rosers, xipresos, fonts, miradors i fins i tot un amfiteatre que s'han anat afegint des de l'adquisició de l'estat de El Generalife el 1921.

L'entrada al palau, que té més aspecte d'almúnia hispano musulmana amb un caràcter més rural que no pas palatí, es fa a través de dos patis a diferent nivell, igual que a l'Alhambra. El primer d'ells és l'anomenat Patio del Descabalgamiento per la presència de bancs per poder pujar i baixar còmodament del cavall i el segon és el Patio de la Acequia, que és una altra de les imatges típiques i tòpiques, tot i que originàriament era quadrat i no pas rectangular i els surtidors que fan creuar els rajos d'aigua no existien (són del segle XIX) i en el seu lloc n'hi havia uns altres dotze.

L'edificació ha estat habitada fins el segle XX i per tant ha sofert moltíssimes transformacions, de tota manera conserva bastants detalls originals i se n'han recuperat molts altres amb les restauracions que s'han fet.

El Patio del Ciprés de la Sultana guarda un vell xiprer (no podia ser d'una altra manera), un safareig en forma d'U, amb un altre de quadrat en el seu interior, una font en el centre, uns quants surtidors i una llegenda sobre la sultana i el xiprer.

Vam sortir per la porta que teníem en el mateix pati i vam pujar cap als Jardines altos, des d'on vam tornar a gaudir de la imatge de l'alhambra, just abans de tornar cap a l'entrada i anar a buscar l'autobús de tornada.

Ens vam acostar allà on teníem les motos aparcades per comprovar que no havia passat res i podíem anar a buscar l'equipatge i en un bar proper vam demanar unes begudes (aquestes ja sense alcohol, que havíem de conduir) i vam gaudir de les últimes tapes d'acompanyament, que també van ser d'un nivell més que acceptable.

Malgrat que teníem clar per on havíem d'anar (per on havíem arribat), el noi de la recepció de l'hotel ens va indicar que agaféssim una altra direcció i li vam acabar fent cas, tot i que no ho hauríem d'haver fet, doncs vam acabar havent de girar cua a l'A-44, que ens l'havia indicat en sentit sud.

Tot i que al mati ens havia plogut i que les previsions no eren gaire bones, vam enganxar prou bon temps, de fet ni tan sols ens va fer fred mentre travessàvem la Sierra de Huétor. Vam passar a tocar Guadix i llavors vam enllaçar amb l'N-342 fins a Venta del Peral, on vam agafar l'A-330, que es va convertir en la CM-730 en entrar a Múrcia.

Entrant a Caravaca, vam veure un hotel que no ens va fer el pes, vam seguir cap al centre i, en no veure'n cap altre, vam buscar per internet i vam trobar-ne un més a la vora que semblava que estava bé i ens hi vam acostar.

Després d'instal·lar-nos, vam preguntar què visitar i ens van recomenar la Plaza del Arco, la plaça on ens havíem aturat per buscar hotel, el castell, l'església parroquial El Salvador i els carrers del centre històric.

Vam donar la volta a la plaça i fins i tot vam entrar a la inacabada església renaixentista, però sobretot ens vam perdre pels seus carrers, que ens van sorprendre amb les seves pujades i baixades, que en molts d'ells es converteixen en escales.

També vam gaudir de veure les figures que representen els moros i els cristians, de l'estàtua de San Juan de la Crua i del Templete, l'edifici de planta hexagonal en el que es fa el bany de la creu com a acte inicial de les festes patronals.

Tot i que aquí no eren pas de regal, vam anar a fer unes tapetes per berenar-sopar, però ens vam haver d'esperar una mica i finalment van ser de sopar, acompanyades de cervesa Inèdit, que va escaure força amb el menjar.

En acabar l'àpat, però, ja vam anar a descansar a l'hotel, doncs el dia havia estat molt llarg, havíem caminat força i pràcticament només ens quedava visitar el castell, que, com no podia ser d'una altra manera, estava al capdamunt d'una bona pujada.