El bar del davant de l'hotel estava tancat, així que em vaig acostar al supermercat Leclerc que hi havia a la sortida del poble i vaig comprar unes napolitanes de xocolata per esmorzar.

Una mica més tard del que teníem previst, vam sortir de l'hotel amb les motos per anar cap a Ròcamador, que tot i estar a més distància (per això no ho havíem volgut fer sota la pluja) que els pobles visitats el dia abans, en mitja hora has fet els vint-i-escaig quilòmetres que el separen de Souillac.

Abans d'arribar a Ròcamador, ja vam poder gaudir de la seva visió des de la carretera que ens va dur fins a la porta de la ciutat, on vam trobar indicacions per anar a aparcar a la vora del riu.

Un cop aparcats, vam agafar el trenet turístic que et duia a l'interior de la ciutat i t'estalviava la pujada i ens vam dirigir al que ens havia semblat l'oficina de turisme, però que en realitat no ho era.

Vam entrar per la porta principal i vam recòrrer de cap a cap el carrer principal, trobant-nos pel camí l'oficina de turisme, on vam preguntar què veure, edificis i carrers que ens van cridar l'atenció i alguna altra porta. A mi em va recordar una mica a Taormina.

Ròcamador a més de formar part del camí de Sant Jaume, és reconegut religiosament pel santuari de la Mare de Déu Negra, al qual s'accedeix a través d'una gran escalinata que alguns pelegrins pugen de genolls. El David, tot emulant aquests pelegrins i recordant una aposta que va perdre en una visita anterior, es va vestir amb una samarreta alegòrica i va posar per a la foto.

La Núria i jo vam entrar al recinte religiós, però s'estava celebrant un ofici i vam tornar a sortir ràpidament. Amb el que sí que em vaig entretenir una mica va ser amb el joc de clavar claus en un tronc...

En una petita plaça, vam menjar un entrepà comprat en una botiga del carrer principal i vam decidir que pujar al castell era massa, doncs per alguna cosa li havien posat el nom Via Crucis al camí que t'hi duia, així que vam anar a buscar les motos per marxar.

Després de ser atacats per un dinosaure i fer camí entre petits murs de pedra a l'estil britànic, vam descobrir un indret amb una panoràmica excepcional del castell on hi ha l'Hotel Le Pont de l'Ouysse i vam decidir aturar-nos i fer unes fotos.

Travessant la Dordonya pel mateix pont metàl·lic pel que ho havíem fet a l'anada, vam poder contemplar el Château de la Treyne, actualment convertit en un hotel**** amb restaurant.

De camí a la nostra següent destinació, fins i tot vam haver d'aturar-nos a consultar un mapa per assegurar-nos que anàvem en la bona direcció. Mentre, seguien apareixent dinosaures que semblava que s'haguessin menjat totes les oques de la zona.

La Roque-Saint Cristophe ja ens va impressionar mentre ens hi acostàvem a ella, però la sorpresa va anar a més a mesura que la vam anar recorrent i vam anar sabent de la seva història, que no es queda en l'època troglodítica, sinó que arriba fins a relativament pocs anys enrera.

Un cop acabada la visita a la cova, vam seure una mica al bar-berenador de l'entrada, on vam prendre alguna cosa i vam decidir anar cap a Sarlat per la solitària i perduda D6.

Vam anar cap al centre de Sarlat, vam aparcar les motos i vam intentar (sense èxit) unir-nos a una teòrica visita guiada en castellà. Passaven de les sis de la tarda i sabíem que ja no teníem temps suficient per gaudir-la completament i vam decidir passejar una mica.

Vam trobar una cervesera artesanal i hi vam entrar per tastar-la. A la Núria i a mi ens va agradar la rossa, però al David, tot un expert en cerveses, la torrada no li va fer gaire el pes.

Aprofitant que els comerços tancaven tard perquè estan enfocats al turisme, vam entrar en alguns per acabar comprant una mica de foie en un d'ells. Amb la decepció per no poder conèixer millor la ciutat i l'alegria de saber que algun dia tornaríem, vam pujar a les motos per marxar, però algú ens havia canviat les motos per oques!!!

Tot i que a Sarlat vam veure llocs per sopar molt bé, vam decidir tornar a Souillac perquè no volíem fer el camí de tornada de fosc i amb fred. El problema va ser trobar un lloc obert a Souillac el diumenge al vespre... Al final, vam entrar a un local que ens havia semblat un restaurant no gaire encisador, però que un cop dins es va transformar en un bar senzillet, tot i que vam acabar sopant millor que no ens pensàvem.