Ens vam llevar amb el cel molt tapadot i amb pluja fina intermitent, així que vam decidir que faríem la ruta més curta de les dues que teníem previstes, intercanviant les rutes del dissabte i del diumenge, i vam anar a esmorzar al bar del davant, on ens van oferir una mica de brioix casolà.

Acabats de sortir de Souillac, els ulls ens marxaven de la carretera per perdre's pels encisadors paisatges que anaven passant per davant nostre i que ens convidaven a aturar-nos i gaudir-los.

I com no podia ser d'una altra manera, al cap de molt poquet vam acabar aturant-nos davant d'uns edificis de pedra que ens van cridar l'atenció i vam immortalitzar el moment amb les càmeres de fotos.

De fet, vam haver de decidir no aturar-nos i anar directament on teníem pensat perquè a cada passa et podies aturar per contemplar el paisatge, alguna casa o algun castell (n'hi ha 1.001 només en el Périgord Noir).

I al nostre programa la primera destinació era Doma (Domme en francès), una preciosa ciutat reial fortificada que conserva encara tres de les portes originals i nombrosos edificis del segle XVII.

Després d'aparcar les motos, vam anar a l'oficina de turisme, on ens van informar d'una visita guiada a les coves que recorren el subsòl del nucli urbà. Vam reservar-la i, mentre fèiem temps per a la visita, vam donar una volta.

La visita a les coves va ser molt interessant, però en anglès i sense possibilitat de fer fotografies. En acabat, vam tornar a passejar per aquesta preciosa vila enfilada a un penya-segat buit per dintre que domina la vall del Dordonya, com es pot comprovar des del mirador de La Barre.

Vam aprofitar i en una petita botiga/boulangerie que hi havia a la Place de la Halle, vam fer un mos, el suficient per aguantar durant el dia i no haver de perdre massa estona.

Vam tornar cap a les motos i vam sortir ràpidament de Doma per la porta principal, tot i que no ens hauria importat pas gens haver-nos perdut una mica pels seus carrers d'altra època.

Uns cinc quilòmetres i menys de deu minuts més endavant estàvem entrant a La Ròca de Gajac, un altre bonic poble amb cases de pedra, però aquest amb la particularitat de tenir-les no al capdamunt, sinó al damunt del penya-segat.

Just davant de l'aparcament, hi ha el moll d'on surten les gavarres que fan un tour pel riu, vam anar a informar-nos i com que teníem una mica de temps abans no sortís la que volíem agafar, vam aprofitar-lo per passejar pels empinadíssims carrerons.

Fins i tot vam entrar en una botiga de queviures/souvenirs per mirar-nos el que venien, però sobretot per admirar el seu interior, doncs la paret del fons era la mateixa roca de la muntanya.

Terrasses i molta vegetació convivien amb les pedres de les cases i la immensa roca del penya-segat, transportant les ànimes a un paradís de tranquil·litat sense rellotges ni presses.

Vam entrar en un bar per prendre alguna cosa i després dirigir-nos cap al moll. Per cert, tot i haver més d'una companyia d'embarcacions per fer el recorregut turístic, vam tenir molt clar que volíem fer-lo amb Gabares Norbert perquè a l'àudioguia podies seleccionar el català, igual que a la seva plana web.

El recorregut ens va portar de La Ròca de Gajac, vila classificada com una de les més boniques de França, fins al pont de Castelnaud, dominat pel castell del s. XIII. Aquesta part del riu ens va oferir una perspectiva única sobre la història del Périgord i dels seus castells, però també una manera original de descobrir la natura, la fauna i la flora.

Tot i que durant el recorregut fluvial ens van caure unes quantes gotes (i es va girar un aire fred), quan vam anar cap a les motos vam tenir la sort de que ja no plogués gens.

Ens vam acostar a Tournepique per visitar el Château de Castelnaud-la-Chapelle, classificat com a Monument Històric des del 1966, però en arribar al poble les indicacions ens van obligar a anar a un aparcament municipal en el que havies de pagar per cada vehicle amb l'excusa de la propietat privada del castell, el que suposava haver de pagar doble i a sobre amb la penalització per anar en tres vehicles enlloc de fer-ho en un de sol, així que sense baixar pas de les motos, vam girar cua.

És tan maca la zona i hi ha tantes coses per veure, que no tens problema si te'n saltes alguna, perquè a menys de deu quilòmetres en tens una altra, però no una que puguis trobar, que també n'hi ha, sinó de les que tens programades per veure. Nosaltres ens vam dirigir cap al Château des Milandes, la silueta del qual ja vam començar a veure a una certa distància (o era un altre dels moltíssims castells de la zona?).

Vam pagar l'entrada i ens vam endinsar en els magnífics jardins del castell, deixant la visita al castell pròpiament dit per després de l'espectacle de falconeria que hi havia programat al cap de poca estona.

Hi havia gàbies amb les aus rapinyaires separades per espècies, entre les que destacava l'àliga reial americana i una altra gàbia amb ocells exotics, en la que podies entrar i, en companyia d'una monitora que et deia què podies i què no podies fer, passaves una estona amb els ocells. Per sort, cap d'ells no va fer les seves necessitats al damunt nostre, però un parell va agafar-li gust a la meva mà i al meu dit gros i es va dedicar a picar amb el bec i intentar separar la carn de l'ungla fins el punt de deixar-me unes bones marques i fer-me sang.

Ens vam acostar a la zona on es realitzava l'espectacle sense gaires esperances, però la veritat és que ens va sorprendre molt gratament i això que totes les explicacions van ser en francès i no vam entendre res. Vam poder veure diferents mussols, un falcó i l'àliga reial, que ens va impressionar pel tamany.

Acabat l'espectacle, vam anar cap a l'interior del castell, que va ser residència de l'extravagant Josephine Baker durant el segle XX. S'hi fa un repàs de la seva vida a través de les moltes estances, fotografies, documents i diferents objectes. Com és habitual en aquesta mena de llocs, estava prohibit prendre fotografies, de tal forma que no n'hi ha cap dels magnífics i luxosos lavabos ni de la cuina, que encara sembla conservar el caliu del que va estar una llar força animada.

Vam tornar cap a les motos, on teníem lligats cascs i jaquetes amb la bossa de Touratech que porta inclosa la xarxa metàl·lica anti-furt i vam tornar a endinsar-nos en aquestes carreteres farcides de castells.

La següent parada, també a poquíssima distància de l'anterior, va ser Beynac-et-Cazenac, que per no perdre el costum també es composa d'edificis de pedra, està a tocar del riu Dordonya, amb cases que s'enfilen pel penya-segat i amb un castell que domina la zona des de dalt de tot i que ja es veu abans d'arribar-hi.

Un cop més, vam lligar trastos a les motos i ens vam disposar a visitar el poble, però aquest cop no ens vam poder ni plantejar visitar el castell perquè ja no podíem fer-ho per ser fora del seu horari, així que ens vam haver de conformar amb veure'l des de la distància, com vam poder fer també amb algun castell veí.

Vam tornar a la carretera en direcció a Sarlat-la- Canéda, encara sense haver decidit si aturar-nos-hi o no (teníem previst visitar-lo l'endemà en cas de no poder-ho fer aquell mateix dia), però a tocar del càmping motard Les Relais des Sources, on no havíem pogut reservar per estar tancat, ens va començar a ploure amb ganes; vam haver d'aturar-nos per posar-nos els impermeables i vam decidir anar directament cap a Souillac mentre plovia cada cop amb més força.

Vam arribar a l'hotel sense cap complicació, vam tancar les motos, vam descansar una mica mentre ens anàvem dutxant i vam anar cap al poble a sopar (caminant, que ara ja havíem après el camí curt) en una creperia una mica cutre en la que vam menjar prou bé.