Durant la nit va seguir plovent, però ja no ho feia quan ens vam llevar, tot i així vam haver d'eixugar una mica les motos per carregar l'equipatge, poc abans d'anar al menjador del pub a esmorzar.

En vista de com estava anant el viatge, el nostre plantejament era seguir el Wild Atlantic Way, que ens havia enamorat totalment, per recòrrer la Península de Beara i passar després a la Península d'Iveragh, si és que ens donava temps, així que les vistes de la badia van ser constants.

A més a més, conscients de l'espectacularitat de les vistes, els irlandesos han decidit que de tant en tant hi hagi petits miradors en els punts precisos des d'on gaudir-les millor i, com és lògic, no t'hi pots estar i t'atures.

De tota manera, l'espectacularitat de les vistes cap a la badia amb la Península de Mizen al fons no haurien de fer menysprear el paisatge quan la carretera s'endinsa a la península.

També aquí hi havia torres perdudes enmig del no res, reminiscència d'antics castells medievals, que feien de fons perfecte per fer fotos, com en aquest petit embarcador en el que vam aturar-nos i des d'on es podia veure una torre.

I tal i com ens havia passat el dia anterior, vam tornar a trobar-nos amb aigua tant a la dreta com a l'esquerra quan ens vam acostar al Dursey Island Cable Car.

El nostre objectiu era visitar l'illa de Dursey, a la que només es pot arribar pujant en un telefèric, i per això vam agafar els tiquets i vam estar fent cua, de tota manera poc abans de poder agafar-lo va arribar una família d'habitants de l'illa, que tenen preferència per a la utilització del medi de transport, però no vam tenir problema per encabir-nos-hi.

Com que els residents de l'illa estan molt avesats a traslladar-se en aquest medi, no van tenir cap compte a l'hora de pujar i de carregar les seves coses i això va provocar que la cabina es comencés a balancejar bastant i com a conseqüència afloressin les meves pors i a l'últim moment decidís baixar i quedar-me a terra. Així doncs, ens vam separar i a més va ser tan de sobte que ni tan sols vam poder acordar què fer, de tal forma que jo vaig decidir quedar-me simplement esperant la tornada de la Núria.

En arribar a Dursey, la Núria va poder mirar els horaris i va llegir que no podria tornar fins unes quantes hores més tard, va anar a preguntar i li van dir que si hi havia turistes, com era el cas, no aturaven el servei a migdia.

Passat l'ensurt inicial, va començar el seu passeig per l'illa mentre jo l'observava des de l'altra banda i el primer que va veure és que la població d'ovelles és molt més alta que no pas la de persones.

Com que la intenció era tornar aviat, enlloc d'agafar el camí (a Dursey Island no hi ha pas carreteres i de fet els medis de transport més habituals són ases, motocicletes i les pròpies cames) que recorre els sis quilòmetres i mig de l'illa de punta a punta, va agafar el camí que duia cap a un embarcador de pescadors  i allà va trobar més ovelles.

També va tenir temps d'acostar-se a les runes del Dunboy Castle, l'antiga església i el cementiri, on es recorda les víctimes de la massacre de Dursey, un episodi de la Guerra dels Nou Anys entre finals del segle XVI i començaments del segle XVII en què les tropes angleses van llençar a la majoria dels habitants de l'illa i dels partidaris dels propietaris del castell per uns penya-segats. Ja en el segle XXI, quan en aquell indret s'hi havien fet fortes les ovelles, les va visitar la Núria i va fer aquestes fotos.

El cert és que ens feia molta il·lusió veure tantes ovelles, doncs tothom sempre parla de les moltíssimes ovelles que hi ha a Irlanda i nosaltres fins aquell dia havíem vist moltes més vaques, però les ovelles no són pas l'únic atractiu de Dursey Island (Oileán Baoi en Irish, que es tradueix com l'illa groga), doncs és un passeig agradable, refugi d'aus migratòries i a més de les restes del castell i l'església tambe hi ha una torre de senyals de l'època napoleònica que nosaltres no vam arribar a veure.

Un altre cop al telefèric, la Núria es va començar a allunyar de l'illa mentre s'anava apropant a la Península de Beara, on jo l'havia estat esperant tot mirant el repicar de les ones a les roques.

Després de comprar unes begudes al food truck que hi havia, allà mateix i utilitzant un banc i una tanca de pedra, vam dinar del nostre particular rebost mentre una gavina procurava recollir tot allò que caiguès a terra i ens sorpreníem amb l'avís per propietaris de gossos que es podia llegir.

Vam tornar a arrencar les motos per continuar la ruta pel Wild Atlantic Way, que ens va dur per l'R572 en sentit est fins que ens va fer agafar l'R575 per anar cap al nord.

En tot el viatge no vam trobar gaires motos, però en aquest tram ens vam creuar (i saludar amb un moviment del cap, com és costum allà on se circula per l'esquerra) amb un grupet que circulava amb motos de turisme.

Les platges s'anaven succeïnt l'una darrera de l'altra, separades per petits turons de roques cobertes per  mantells verds que semblaven sortir de l'interior del mar, mentre la carretera anava fent ziga-zagues com intentant escapar de la vegetació que se la volia cruspir.

El ritme que dúiem era molt tranquil perquè a més de circular embadalits pel paisatge, la carretera era molt estreta, però és que a sobre podies trobar-te ovelles creuant la carretera, pasturant o corrent al teu costat en qualsevol moment, doncs tenien forats a les tanques que coneixien perfectament i per on entraven i sortien contínuament.

L'asfalt, molt rugós (o amb molt de grip, com diuen els entesos), sí que convidava a prendre algunes corbes una mica ràpid, però la sensació era de l'estil no vull que això s'acabi i m'hi tiraria hores només circulant i mirant bocabadat el paisatge, doncs quan somniava fa anys el que era anar en moto era justament això.

De tant en tant, ens aturàvem per mirar amb més deteniment el paisatge, de tal forma que algunes vegades ja ni ens trèiem els cascs per no perdre més temps.

De tota manera, anàvem veient cases i granges de tant en tant i fins i tot vam travessar alguns poblets que tenien les cases pintades en colors cridaners.

I, com és lògic, també vam passar a tocar de cementiris, que ens seguien cridant l'atenció per les creus celtes esculpides en pedra.

Si un però havíem de posar-li al dia, apart del fet d'haver-me fet enrera a l'hora de pujar al telefèric de Dursey, podia ser el temps, que no era l'ideal, però vet aquí que els núvols van començar a obrir-se i va aparèixer el sol per tal que el dia fos rodó.

Vam aturar-nos al bucòlic Helen's bar de Killmackillogue Quay, a Bunaw, per prendre alguna cosa fresqueta i descansar en una taula a la vora del petit moll pesquer.

Però és que al cap de no res estàvem un altre cop aturats en una àrea de pícnic des d'on es tenien unes vistes precioses d'una petita badia en forma de ferradura que formava un port natural.

Per si tot això no fos suficient, quan perdíem de vista la badia i l'aigua, normalment era perquè ens endinsàvem en túnels de vegetació.

Vam sortir de la preciosa península de Beara pel Kenmare Suspension Bridge, que com el seu nom indica condueix cap a la localitat de Kenmare, on vam aturar-nos per decidir què fer, doncs estava clar que la Península d'Iveragh no podríem veure-la aquell dia, com ja sospitàvem de bon matí. Teníem l'opció de quedar-nos allà, tot i que encara no eren ni les cinc de la tarda, començar l'anell de Kerry o anar cap a Killarney, que era una ciutat amb un cert interès i des d'on poder fer l'endemà la volta a la península.

Abans d'arribar a Killarney, vam travessar el Killarney National Park, passant a la vora de l'Upper Lake, el Muckross Lake i el Lough Leane, una zona molt maca, però més turística, així que no ens va venir tan de gust aturar-nos per la quantitat de cotxes i autocars que hi havia a cada mirador, tot i que sí que ho vàrem fer un cop.

Ens va costar una mica entrar a Killarney perquè hi havia un petit embús al afores de la ciutat, on hi havia uns quants hotels i molts B&B. Al centre, només vam veure un hotel que ens va semblar car i que estava ple, vam donar una petita volta i vam trobar un carrer en el que hi havia uns quants bed & breakfast, reservant finalment a Roisin House, un lloc molt recomanable, just abans de descarregar i anar cap al centre.

Vam entrar al Charlie Foleys, un pub amb un cartell on es llegia: established 1896, però no feien menjars i vam haver de conformar-nos amb una pausada pinta de cervesa alhora que comentàvem com havia anat el dia i fèiem plans pel dia següent. Finalment, vam decidir que faríem dues nits a Killarney, descartant visitar res més que la península de Kerry l'endemà, i que soparíem en un altre pub a High Street.

Malgrat que el Laurel's Pub & Restaurant va resultar més un restaurant que no pas un pub, que era el que estàvem buscant per sopar, vam acabar menjant molt bé. Això sí, en acabar de sopar, pràcticament no vam ni passejar i vam anar a dormir, doncs estàvem rebentats.