Vam esmorzar a l'habitació pa, embotit i formatge i abans de carregar les motos vam anar a buscar-les al carrer del darrera, doncs no estava permès aparcar davant de l'alberg.

No dúiem gaire estona de ruta que ens vam trobar amb la carretera en obres, amb l'asfalt completament trencat i plena de grava durant trenta quilòmetres! I a més estava plovent, no gaire, però plovent al cap i a la fi.

Ja ho diuen, ja, que les desgràcies no vénen mai soles, així que a la pluja i a l'estat de la carretera vam haver d'afegir la boira que a més de complicar-nos la conducció ens limitava el camp de visió i per tant el paisatge que tant ens estava agradant.

No dúiem una hora encara de ruta quan vam aturar-nos passat Schull en un aparcament a peu de l'R592 per visitar Altar Wedge Tomb, una tomba megalítica conformada per una sèrie de lloses que formen una cambra i un parell més que fan de sostre. És del tercer mil·leni abans de crist, a la península de Mizen n'hi ha un total de dotze i es va utilitzar fins a l'arribada del cristianisme, quan canvià la seva funció per la d'altar per monjos que tenien prohibit dir missa en una església.

Estava enganxat al mar, a l'entrada a la badia de Toormore, en una zona molt humida i no només perquè hi hagués boira aquell dia, doncs les falgueres arribaven ben bé fins a tocar l'aigua salada.

Vam tornar a agafar les motos, ja no plovia i la boira ara quedava just per sobre nostre, el que ens permetia anar una mica més ràpid, tot i que a voltes tornàvem a ficar-nos dintre.

La nostra destinació era el punt més al sudoest de tota l'illa maragda, el Mizen Head Signal Station & Visitors Centre i cap allà hi vam anar.

Després de passar per la guixeta corresponent, pagar l'entrada al recinte i que un senyor molt amable ens digués que sentia molt que estés tan tapat, però que allà era normal i encara hauríem pogut trobar pitjor climatologia, que gaudíssim de la visita i que si teníem qualsevol dubte li preguntéssim, vam sortir del centre de visitants disposats a aprofitar el millor possible la visita i vam tenir la gran sort que la boira decidís que ja n'havia tingut prou i en pocs minuts ens deixés.

Abans d'anar cap a l'estació pròpiament dita, vam agafar el camí cap a Sea Arch View o el que és el mateix, el mirador cap a l'arc que el mar ha format a la roca amb el pas del temps.

Apart dels interessos paisatgístics, històrics i antropològics de Mizen Head, també en desperta en temes de flora i fauna i bona prova d'això últim és el lleó marí que va poder veure la Núria i que forma part del conjunt d'animals que acostumen a ser vistos des d'aquest punt de la costa, com dofins, balenes, foques, mascarells, gavines, gralles i moltes altres espècies d'aus migratòries.

Hi ha diversos camins per fer apart del de Sea Arch View, com Dunlough View, un mirador un cop passat el pont, després d'una escala molt llarga i costeruda, des d'on es feien els senyals de boira amb material explosiu i des d'on s'hi gaudeix de vistes panoràmiques, Derrick Path, un petit camí que baixa cap on s'embarcava per anar a Mizen Head abans de la construcció del pont, i Bridge View, un altre mirador, tot i que a aquest no costa tant arribar-hi, amb vistes al pont i amb vistes a la Península de Beara cap al nord.

Per acostar-nos als edificis que formen l'estació, on hi ha exposicions sobre la vida dels farers, els senyals marítims i la fauna, vam creuar el pont del 1909, que, com diu a la web "es veu tan emocionant creuar-lo com és, però no s'ha de tenir por perquè és prou tancat i sòlid". Per tornar, apart de creuar el pont en sentit contrari, vam fer el camí que puja nouranta-nou graons i que són tota una prova per a les cames poc entrenades.

De tornada al centre de visitants i un cop vam tornar a saludar el senyor de la porta i li vam reconèixer que pagava la pena arribar-s'hi fins allà, vam aprofitar per anar al lavabo, prendre alguna cosa fresqueta i descansar una mica les cames, el just per tornar-nos a posar en marxa.

Vam travessar Goleen i algun altre nucli semiurbà més que ja haviem vist a l'anada, però no podíem tornar per cap altre banda, doncs no hi ha més carreteres asfaltades fins a Toormore, on vam girar cap al nordest.

En arribar a Durrus, vam deixar l'R591 per agafar l'L4704 per endinsar-nos en la península de Sheep's Head, que està separada de la de Mizen Head per la Badia Dunmanus.

És tanta la quantitat de castells i fortificacions que hi ha que t'atures a qualsevol banda per pixar i acabes trobant-ne algun al mig d'un camp sembrat.

Durant l'últim tram de carretera abans d'arribar al cap el que ens va sorprendre va ser anar veient mar a totes dues bandes, tot i que l'orografia i la vegetació de vegades no permetien que fos alhora. I és que el final de la península és una llengua de terra molt estreta.

Un cop vam arribar al final de la carretera, teníem a una banda la península de Mizen Head i a l'altra la de Beara i estàvem rodejats de mar.

Davant mateix d'on vam aparcar, hi havia un petit edifici que feia de bar i de botiga de records, el Bernie's Cupán Tae, però per arribar al far encara calia fer una caminada que a la Núria li va fer mandra fer. Jo vaig decidir anar fins al far i al cap d'uns minuts d'haver començat a caminar, la Núria va sortir darrera meu i jo, en adonar-me que venia, la vaig esperar. De tota manera, quan ja vèiem el llac Akeen ens va semblar que encara quedava molt per arribar-hi i vam donar mitja volta.

La temperatura no era baixa, però feia vent a ràfegues i a més aquest vent era fred, així que encara que el més conegut del Bernie's Cupán Tae siguin els scones (una espècie de panets que serveixen per acompanyar el te de mitja tarda o fins i tot per esmorzar) i els sandvitxos de salmó, la Núria va preferir demanar-se una sopa calentona. L'anècdota, però, va ser la visita d'una gavina que es va quedr una bona estona mirant-nos per la finestra.

Vam tornar enrera fins a Kilcrohane, l'últim poble a la península i allà vam deixar la carretera per la que havíem arribat per agafar-ne una altra que creuava la península cap a la costa nord, però abans vam haver de superar un petit port amb les seves paelles i tot, el Finn McCool's Seat, des d'on es veuen alhora les dues costes (a la foto panoràmica es veuen) i on hi ha una escultura blanca de La Pietat.

Ens vam saludar amb el grup de motards que vam coincidir, però tampoc no ens hi vam quedar gaire estona, només la justa per gaudir de les vistes i fer les fotos que hi ha aquí penjades. Continuant per la mateixa carretera, vam començar el descens per l'altra banda de Finn McCool's Seat, per on no hi ha cap paella, però per on hi ha unes vistes espectaculars de la badia.

Vam retrobar la civilització a Bantry, un bonic poble en el que ens hi vam aturar per descansar una mica i per treure diners d'un caixer. De fet, ens va agradar tant que vam dubtar si quedar-nos a passar la tarda i dormir, doncs era molt maco i a més tenia molta vida.

Encara vam continuar de ruta pràcticament una hora més fins que ens vam aturar a posar gasolina a Reenmeen i allà vam decidir buscar lloc per dormir. Just a l'entrada de Glengarriff, vam veure el cartell de The Perrin Inn, vam confirmar el preu i vam mirar-nos l'allotjament, que era una habitació en una de les cases de colors que quedaven darrera del pub.

Mentre jo descarregava i obria l'equipatge, la Núria va travessar la carretera per visitar una botiga amb articles de llana i records, doncs tenia por que tanquessin. Jo m'hi vaig acostar i vaig poder comprovar que tenien coses força interessants. De fet, vam acabar comprant uns barrets i un record, a més de quedar-nos amb el dubte de comprar alguna cosa més, però vam decidir pensar-nos-ho una mica més i si de cas comprar-ho en alguna altra botiga de les que anàvem a trobar-nos, doncs es tractava d'una petita cadena de la que ja havíem vist l'aparador d'una altra botiga a Bantry.

Malgrat que havia refrescat una mica i que semblava que no hi havia gaire més per veure al poble, vam voler passejar ni que fos per escollir on sopar, però va començar a ploure molt i vam refugiar-nos al The Perry Inn, on vam aprofitar que per ser hostes del bed & breakfast teníem una petita oferta.

Vam sopar molt bé, doncs era menjar casolà, i l'ambient del pub també ens va agradar. En acabat, però, seguia plovent i vam anar cap a l'habitació, on vam aprofitar per carregar els aparells electrònics, descarregar fotos i descansar una mica.