Una nova edició del Sitges Tapa a Tapa, aquest cop a l'abril, confirmant el que ja ens havíem imaginat: no havien canviat la primavera per la tardor, sinó que passava a celebrar-se dos cops l'any. Això sí, un cop més vam assabentar-nos de les dates a l'últim moment, però igualment ens ho vam poder muntar per fer una primera ronda el dijous al vespre. I si aquestes rondes del primer dia unes edicions anteriors les havíem fet pràcticament sols, cada edició n'estava havent més i més gent.

Tenint-lo prop de casa, sent un dels millors restaurants de Sitges del moment i sabent que té un horari de tapes reduït, era clar que havíem d'aprofitar el dijous per anar al Xampú Xampany a provar el ceviche de musclos del Delta de l'Ebre amb escuma de ceps, oli de tòfona i ous de salmó que vaig trobar deliciós.

En aquesta edició, el nombre de locals participants va augmentar fins als trenta-sis, però el més destacable potser va ser que van aparèixer de nous i que alguns que no se n'havien perdut cap van desaparèixer (cansanci de la fòrmula?, manca d'idees després de tantes edicions?, dates que no encaixen? Ves tu a saber!). Un dels nous, entre altres coses perquè el restaurant era nou, va ser La Terrassa de Sitges, que va presentar una tapa senzilla: terrina de foie d'aus de corral amb melmelada de figues, però val a dir que el micuit estava molt bo i que tenia les quantitats exactes de melmelada i d'escames de sal.

A més de ser un local agradable, on hom se sent com a casa, on es menja molt bé (el millor lloc per fer un aperitiu a Sitges), La Barata és una aposta segura a l'hora de tastar tapes en el concurs. Aquest cop van presentar un panet cruixent amb vedella, gorgonzola, pera i verduretes.

Enlluernats era el nom de la tapa que va presentar el Vivinwine (Carrer Sant Bonaventura, 17) i és com ens va deixar el tàrtar cruixent de lluerna amb escopinyes i perles de mar amb llimona konbawa.

Malgrat que hi havia més gent de l'esperada fent la ruta, el primer dia era el millor per anar a El Cable a veure què era això de Barcelona Street Food, doncs la descripció "arròs a la Sitgetana a l'estil Thai" ens tenia una mica mosquejats. Finalment, es tractava d'uns noodles d'arròs molt ben cuinats en un recipient estil americà especial per a l'ocasió que potser tenia molta feina i molts matisos, però nosaltres no els vam saber trobar.

I ja que hi érem, vam aprofitar per acostar-nos a La Kassoleta per tastar la broqueta de pollastre marinat en romesco sobre un terra de calçots que van batejar com K de pollastre, que no ens va acabar d'agradar ni pel gust en si del terra de calçots ni per com ens el van servir, doncs havia passat feia estona per la planxa i simplement l'havien escalfat posant-lo un altre cop, ressecant-lo i sense escalfar-lo convenientment.

Dissabte a migdia vam reprendre la ruta, però amb la intenció de fer una o dues tapes i acabar de dinar. Vam encertar-la totalment anant al Picnic a menjar la que per mi va ser la millor tapa (com a mínim de les que vaig acabar tastant) d'aquesta edició, una gamba a la espada amb arròs d'ibèrics i escuma d'allioli.

A l'Sports bar vam acabar de dinar, incloent-hi en el menú l'hamburguesa de vedella a la crema de calçot que havien preparat per concursar i que simplement era correcta.

Si el diumenge és el dia del vermut, quarts d'una és l'hora del vermut, un bar presenta la Croqueta de vermut i pots prendre-la a la terrassa... Efectivament, has d'anar i demanar-te la croqueta feta de beixamel d'escopinyes amb salsa Espinaler i arrebossat de patates xip, tot un plaer per als sentits!

Si pensàvem que titular una tapa Se la va menjar i "bacallà" era sorprenent, és que no sabíem què volia dir la paraula sorprenent, perquè el que realment va ser sorprenent va ser la combinació de sabors del vaset de brandada de bacallà amb final cruixent de blat de moro fregit, acompanyat de puré d'albercocs i escuma d'oliva negre que vam acompanyar amb les cerveses corresponents, una tapa de tellerines i unes sardines fumades.

En canvi, l'Hojalrico, el vol au vent de pasta de full farcit de salsa de quatre formatges, ceba confitada, foie, gingebre, festucxs i encenalls de xocolata amb un Mikado punxat era simplement decepcionant, doncs sense estar dolent, era un conjunt de sabors que ni es percebien per separat ni combinaven.

Tampoc no va aixecar el nivell el muffin d'ou, patata i pernil ibèric rematat amb gelatina de tomàquet de La Granja de Sitges del Carrer Parellades amb el que vam donar per acabada la ruta del diumenge.

El dimecres següent, vam poder anar al Casa Hidalgo (fan tan complicat prendre's la tapa que sempre hi ha cua) per demanar-nos el cucurutxo de xai amb hummus i poma reineta rostida, que estava molt bo, però que et deixava amb ganes de més pel seu diminut tamany.

Als que hauríem d'haver felicitat tant pel servei, que sense ser per tirar coets com a mínim no ens van acabar emprenyant, com per la tapa, que estava bastant ben aconseguida, és a la Cañateca Prado amb el seu filet de porc farcit de patè casolà sobre parmentier de patata amb ceba confitada i cruixent de bacó.

El Volcà de malvasia de La Pícara va ser tot un volcà d'originalitat en presentar una torrija a la malvasia amb suaus aromes de pètals de roses, fina capa de pomes saltejades amb el seu volcanet de foie, festucs i redució de malvasia.

Com que el divendres érem a casa, vam decidir anar a fer-ne unes quantes més, però enlloc de sortir a l'hora de sopar, vam preferir sortir a l'hora de berenar i així poder-ne fer més. L'hamburguesa amb ruca, ceba caramel·llitzada i panses, servida amb encenalls de formatge parmesà i salsa especial de mostassa batejada com Delícia de Sitges al Decoure va servir per arrencar la ruta sense riscs.

La Morenita de Blanca Subur creada a Can Vilalta posant en un gotet cremós de parmentier de patata i botifarra negra de Vic amb un suau toc de tòfona va ser més arriscat, però estava totalment sota control de la cuina del restaurant.

A L'Avinyet ens van presentar el seu Còctel de boletus, una lleugera i gustosa crema de ceps amb ou de guatlla servida en una copa de còctel, a la que jo li posaria un però, que és l'ou de guatlla, doncs pel meu entendre si el servien dur (com va ser el cas), haurien d'haver-lo fet trossets amb el cibolet i no pas servir-lo sencer, i en tot cas jo l'hauria fet poché, que crec que escauria més.

El divendres el vam acabar amb Una vedella encarxofada del Cafè Roy, un canelo de vedella rostida farcit de carxofa tendre amb suc de fines herbes i acompanyat de cruixent de carxofa. Apart d'aquestes tapes, durant els deu dies també en vam menjar alguna més sense fer foto i ens vam quedar amb ganes de provar-ne alguna, però potser va ser intel·ligent per la nostra part prendre'ns aquesta edició de forma més tranquil·la per no acabar saturant-nos.