Com que la ruta comença un dijous, és un bon dia per anar a provar-ne algunes, doncs hi ha fulletons de sobra, hi ha poca gent (tot i que tothom que et trobes està de ruta de tapes) i així tastes les primeres versions de les tapes. Vam decidir començar per La Barata.

Després d'enviar unes fotos a l'Alberto per donar-li enveja, vam tastar l'excel·lent caneló de rostit amb un toc de tòfona, arrebossat amb cervesa i amb salsa de ceps especial de la casa que, al contrari del que es podia pensar, no era un cúmul de massa per la superposició de l'arrebossat i la pasta, sinó que era un mos delicat en el que es notaven tots els sabors sense que es trepitgessin. Chapeau!

La següent aturada va ser allà a la vora, al Sin Más, on vam demanar-nos l'Steak on the beach, un cruixent de pa de coca amb mantega aromatitzada, bistec tàrtar i alga Aonor, amb el tàrtar tallat a ganivet i de molt bona qualitat. Un xic escàs (normal pel preu dels ingredients), però una bona carta de presentació pels nous amos del local.

Dúiem dos grans encerts i vam voler assegurar el tret anant a un valor segur, el Nieuw Amsterdam, que aquest cop no va arriscar gaire i ens va presentar una hamburgueseta d’ibèric amb ceps amb falsa barbacoa. Jo no vaig trobar la salsa tan bona com la Núria, però sí que em va agradar molt el gust dels ceps, el fantàstic panet i l'equilibrat resultat del conjunt.

Si bé és cert que els dies anteriors, repassant la llista de tapes per internet, ens vam endur una certa desil·lusió perquè consideràvem que el nivell havia baixat un xic respecte a l'any anterior (l'edició del 2014 va ser espectacular), les tres primeres posaven el llistó força alt i a més ens acostàvem a l'Alenti, on ens anaven a servir un caramel de foie amb poma confitada sobre un llit d’alfàbrega en el que jo tenia moltes esperances per la tapa en sí, per la foto a internet i perquè les anteriors tapes de l'Alenti havien estat de nivell. I aquí va venir un revés, doncs no la van encertar i només notaves la pasta que embolicava els principals ingredients i que a més no havia quedat en un punt òptim.

Al Pinxet vam prendre un més que correcte txangurro de rap (la Núria li va trobar poc gust a rap), a El Cable no ens van servir perquè passava de les 23:00 h, però a més ens van dir que a tres quarts havien decidit no servir més tapes i a La Kassoleta ens vam menjar la combinació de calamarset i carxofa batejada com Les tres K, just abans d'enfilar cap a casa a dormir.

Dissabte vam sortir a l'hora de dinar per fer una mica de ruta. Vam començar pel tàrtar de tonyina i bacallà amb guacamole que ens van servir a Can Vilalta, just davant de l'estació de Rodalies.

La Candelaria ens va tornar a oferir una tapa de tota la vida, sense pretensions d'alta gastronomia, però amb el gust d'allò que està ben fet: aletes d’au glacejades a baixa temperatura i macerades en vi de Xerès, mel, mostassa a l’estragó i romaní.

Malgrat la mala experiència amb el servei de La Cañateca Prado en la ruta de La Tapa de l'Any, vam voler donar-li una altra oportunitat i vam anar a menjar-nos la composició de mousse de foie i mousse de formatge de cabra, banyats amb compota de poma confitada sobre una base de pasta de full i decorada amb un cruixent de caramel amb ametlles. La veritat sigui dita, el servei va tornar a ser horrible i si Mar endins se’n va la barca era el títol de la tapa, mar endins se'n podia anar que no passaria res. Únicament podríem salvar l'originalitat de la presentació, sense ser cap meravella.

Com a "postres" vam menjar-nos el cucurutxo de ceps confitats amb salsa de gorgonzola i cruixent de formatge que proposava La Granja de Sitges del Carrer Parellades, que era tan petitó que no et donava ni per tastar-lo.

La ruta de tarda-nit la vam iniciar al Xampú-Xampany, una de les millors cuines de Sitges del moment, on competien amb la llàgrima ibèrica de gla amb daikon i salsa picant de soja, que no era pas tan picant i estava per llepar-se els dits.

A Casa Hidalgo li havien posat de nom a la tapa Burgas & cendra volcànica i era parmentier i ceba de Figueres, gambes a daus, espinacs Baby Aurio, tomàquet cirerol fregit i Mihoen (fideus d’arròs), però l'antipatia habitual del personal del local i la mala gestió (espai i torns) del Sitges Tapa a Tapa no sé si compensen les bones tapes que preparen amb ingredients de primera qualitat.

El Cable estava d'aniversari i per això encenien una espelma al Happy Barry, un calamar farcit de bolets i papada amb fals rissoto i praliné d’avellana que ens va decebre una mica, no per la seva qualitat, ni per la seva elaboració ni per la seva presentació, sinó perquè sense voler comparaves amb les dues extraordinàries tapes anteriors.

Després de passar per La Guineu sense aconseguir que ens servissin, a Casa Tecla vam haver d'anar fins al fons de tot, on hi ha un petit salonet que no es veu des de l'entrada amb tres taules, per tenir lloc i poder prendre'ns el Sabores del Mediterráneo, un gotet amb amanida de llenties a les espècies coronat per una gamba a la brasa.

El SoCA competia per primer copi ho feia ¡¡Con un par...de churros!!, un trampantojo de xile amb carn sota cruixent de nachos amb formatge coronat amb una lleugera crema de frijoles, però el millor de tot és que semblava talment una xocolata desfeta amb xurros. Espectacular!

Vam descansar de tapes fins el dimecres, quan vam sortir a sopar. Al French & Berutti vam cruspir-nos un Isidoro, un entrepà de pa de vidre amb pernil i formatge curat, vegetals i bolets de temporada amb salsa d’autor, que sense estar malament no ens va dir res.

La Formatgeria ens va dir Que te la pique un pollo amb el seu pa d’oli i romaní, amb formatge fos, molt fos, pollastre farcit i allioli dolç de carbassa, superant les expectatives, però trobant a faltar potència en el formatge, potser fins i tot quantitat (s'ha de tenir en compte que som uns bojos del formatge i que a La Formatgeria esperem formatge).

Tractant-se d'un dimecres, sí que vam poder demanar la tapa a La Guineu i les Brumeres de mar i muntanya estaven delicioses i no és d'estranyar perquè es tractaven d'escumes de ceps, patata amb oli de tòfona i gambes, decorades amb pols de pernil ibèric amb cruixent de gamba i xips de iuca d’or.

Al Platos Rotos li van dir Trencaclosques de Pepa Pig a un tàrtar de presa ibèrica a la tòfona sobre chutney de mango amb pa de panses que es quedava molt curt respecte al del Sin Más, que era la referència directa per ser plats tan semblants.

Abans, però, de donar per conclosa la nostra particular ruta del Sitges Tapa Tapa 2015, vam tastar el porc ibèric asat a l'estil Yummi sobre una minipizza margarita amb reducció de moscatell i cruixent de formatge cheddar del Restaurant Yummi.