Com sempre, la ruta de tapes va començar en dijous i malgrat que jo treballava fins tard i no podíem fer la nostra habitual estrena, la Núria va aprofitar que havia d'anar a comprar unes coses per passar-se pel Vivinwine, l'Sports Bar i el Dehesa Santa María a provar la tapa i recollir el llibret amb el mapa i les descripcions de les tapes.

El divendres ja vam sortir tots dos de casa per fer una mica de ruta plegats i vam decidir començar per un nou participant, Can Vilalta, on vam menjar un gotet de brandada de bacallà amb picadeta de tomàquet i cruixent de pernil que estava realment bo i tenia molt gust a bacallà.

Just al costat, teníem un nou participant, entre altres coses perquè era un nou restaurant, el Decoure, on vam tenir la sorpresa de trobar de cambrer el Samu, antic barman al Paddy's i cambrer al Donostiarra. Però si parlem del que hem de parlar, la tapa de flor de pa amb amanida tèbia de bolets i foie, hem de dir que era exquisida, amb l'únic punt feble de la flor de pa.

A la Cañateca Prado (sí, hi vam tornar, tot i el desastre en el servei que acostuma a ser durant les rutes de tapes) vam menjar-nos un ou poché recobert de carn de vedella picada, arrebossat i recobert amb pasta brik amb uns tocs de salsa de formatge Idiazábal colorit. No estava pas dolent, però havia de ser espectacular i no ho era. Per mi, volen fer més del que en saben.

La Kassoleta ens va presentar la Keixalada d'ànec: confit d'ànec, patata amb crema de carbassa i bròquil. Sense estridències, tot en el seu punt just, molt bo.

La Formatgeria de Sitges, tot i les limitacions de cuina que té, ens va servir un entrepà de focaccia de secret ibèric i formatge Gouda gran reserva fos, ben fos, amb hummus de moniato, cremós de olets i melmelada de pebrot vermell que van batejar com El Secret de Papa Pig. Estava molt gustós, però no s'identificaven els diferents gustos i li vaig trobar a faltar més formatge. Per acabar el vespre tranquil·lament, vam demanar-nos una torta estremenya per acabar de sopar abans de tornar cap a casa.

El dissabte ens havíem de trobar amb la Cristina i l'Alberto, doncs el César i el Nosfe tenien altres compromisos i a tot arreu no s'hi pot estar. Vam trobar-nos al Casa Tecla, on vam prendre el brou aromatitzat amb espinacs i mandonguilla de porc, sípia i gambes, que estava tan bo que gairebé t'oblidaves de la mandonguilla.

Al Vivinwine, on antigament hi havia hagut el Disset, presentaven la tapa Passió Mediterrània, un tros de llom de moll en escabetx anisat, amb pastís de peix de roca, perles de la fruita de la passió i fideus de fonoll que, com la majoria de les tapes que havíem provat, estava molt bona sense arribar al nivell d'espectacular (no és pas una queixa, simplement estic intentant valorar-les).

La tapa que sí que estava espectacular era el Marinatun de La Barata, un dau de tonyina marinada en soja i oli de gingebre amb cardamom i crudités i és que en aquesta cuina són uns artistes!

En una hamburgueseria holandesa menjar oriental? Sembla una locució feta amb les paraules que menys poden encaixar, no? Doncs el Hào Chi, l'hamburgueseta d'ibèric amb salsa wakame, hoisin, maionesa de cinc espècies i pa de wasabi (de Ca l'Enrich) no semblava pas un desencaix... Aquí, com en l'anterior, vam trobar l'excel·lència en tapes.

El Patitos Lejanos del Platos Rotos era galta de bou confitada en el seu suc a baixa temperatura sobre crema de foie gras semicuit amb encenalls de formatge manxego. A priori, una gran tapa, però crec que els ingredients no eren pas de primera qualitat i la galta estava massa feta.

A la Dehesa Santa María, conscients del tipus de local que són, no es van complicar la vida amb les perles de mozzarella amb pernil ibèric i pesto vermell sobre torrada perfumada amb oli de formatge curat i fulles tendres del bosc, un pinxo correcte i prou, però amb ingredients de qualitat.

La gamba amb puré de patata, puré d'all, flor d'all i pedre vermell de la Vera amb què participava el Pícnic era una altra de les tapes espectaculars, amb bons ingredients, amb la mida justa de cada cosa i molt ben cuinats i servits.

En canvi, l'hamburguesa amb ketchup de rave picant i salsa de formatge blau servida amb tots els extres en un panet artesà de The American Sitges va resultar del tot insulsa (les opinions són sempre tenint en compte l'alt nivell de la ruta de tapes de Sitges, a Barcelona, per exemple, parlaríem d'una bona tapa).

La tapa que sí va ser un complet fracàs va ser el norimaki vegà a base de quinoa i espècies, crudités i salsa oriental del Red Velvet, que no va agradar gens a ningú del grup.

Un altre nouvingut a la ruta de tapes va ser La Pepa del Mar i va entrar per la porta gran amb la patateta amb sipionet, oli d'avellanes i parmesà. Ingredients de qualitat ben cuinats van aconseguir un molt bon resultat just per sota de l'excel·lència.

I just a l'excel·lència acostumen a estar les tapes de La Guineu (la millor terrassa de Sitges, no em cansaré de dir-ho mai) i aquest cop tampoc no ens van decebre amb la panna cotta de Mascarpone i avocat amb salmó fumat artesà Järvi Soikkeli i caviar d'oli d'oliva acompanyat de pa de sèmola de Sardenya.

En canvi, El Cable sí que va baixar una mica el llistó en el resultat, malgrat no baixar-lo gens en l'el·laboració i la tècnica en presentar un civet de senglar amb raïm caramel·litzat sobre una base de parmentier de patata morada i all negre, bolets i cruixent de moniato sota una campana que en aixecar-la deixava anar fum amb delicioses aromes que et preparaven per fruir el plat.

També amb ingredients de molt bona qualitat i amb una el·laboració exquisida, el Casa Hidalgo va intentar que no provéssim el ceviche de peix humil amb carpaccio de gambes i escuma de cítrics, doncs no s'entén que un cop més deixés tan poc espai per tastar la tapa i a més la servís tan desorganitzadament. De tota manera, vam acabar aconseguint que la Montse i el Cosme, que se'ns acabaven d'unir també la tastessin.

Tampoc els més simpàtics del món, els cambrers del Cafè Bar Roy ens van servir la coca de lacón i bolets de temporada amb parmentier de tòfona que no podem dir que fos dolenta, però que quedava a un nivell per sota de la mitjana de la ruta.

A l'Izarra van dir-li papallona a l'estranya combinació de pa de coca amb formatge de cabra i mozzarella, kiwi, poma àcida i perles de mango amb una vinagreta de mostassa a la mel i encenalls de xocolata que no sé qui i en quin estat va decidir que podria estar bé, però el cert és que a mi personalment em va agradar força anar notant tots els gustos, doncs no quedaven pas emmascarats els uns pels altres, sinó que cadascun anava provocant les papil·les gustatives que li corresponien, omplint tota la boca de sensacions.

La següent parada va ser a La Formatgeria de Sitges, on nosaltres ja hi havíem estat, pero això no va ser impediment per repetir la tapa.

Al Tres Quarts vam menjar-nos el biquini en pa de pagès amb mel, ceba, formatge blau i formatge edam, que era la tapa més gran i més contundent de totes les de la ruta.

Després de molt temps sense anar-hi, vam entrar a la Taberna Guria per menjar-nos la mousse de ceps amb cansalada i bacallà que proposaven i que ens va costar déu i ajuda aconseguir per com estava d'atapeït el local i això que ja passava de la mitjanit.

El diumenge, l'Alberto i la Cristina ens van trucar per anar a fer-ne alguna més, però nosaltres havíem allargat una mica la nit i vam preferir quedar-nos al sofà de casa. El dimecres, però, ens vam acostar al Xampú Xampany, una de les millors cuines de Sitges en aquest moment, per catar el pastis de formatge i castanyes amb bolets de temporada saltats amb cansalada ibèirca i nous.

El dissabte següent, la Núria i jo vam decidir sortir a fer unes quantes tapes seleccionades i la selecció va començar per La Barata, on vam acompanyar la tapa amb unes anxoves perquè no quedaven seitons en vinagre dels que preparen ells.

Seguint amb locals on ens sentim com a casa i que preparen tapes de les millors, vam anar al Nieuw Amsterdam a menjar-nos l'hamburgueseta amb tocs orientals.

Com que a aquella hora ja hi havia uns quants restaurants tancats i no volíem acabar massa beguts (amb cada tapa, una cervesa), vam anar al Tres Quarts per menjar-nos la tapa més gran de la ruta.

Després d'una bona migdiada, vam tornar a sortir de casa per anar a La Pepa del Mar, doncs la tapa estava molt bona i el local era tot un descobriment perquè fins feia ben poc el restaurant de l'hotel San Sebastián Playa havia estat un total desconegut per nosaltres.

Seguint amb la ruta selectiva, vam anar a La Guineu perquè la tapa estava boníssima, en part pel salmó fumat artesanalment per una parella de noruecs afincats a La Blanca Subur.

Per acabar, vam dirigir-nos a la Taberna Guria, doncs amb tanta cervesa al cos com dúiem el dissabte anterior, no havíem estat capaços de gaudir de la mousse de ceps amb cansalada i bacallà com calia.