Un dia més, vam recollir-ho tot i vam tornar a carregar les motos. Per cert, tant la Harley-Davison Dyna del David com la meva Indian Scout tenien el parafang del darrere despullat, sense seient ni porta-paquets, i nosaltres no només havíem de dur el nostre equipatge allà lligat, sinó que a més el dúiem protegit amb una malla d'acer de Pacsafe, és a dir que corríem el risc de marcar o ratllar el parafang si el lligàvem. Per evitar-ho, el Jaume des del primer dia va carregar amb la seva bossa i amb la del David, mentre que jo el que vaig fer va ser col·locar amb cura una tovallola entre la malla i el parafang cada cop que havia de lligar l'equipatge.

Vam dirigir-nos cap a Carmel-by-the-Sea, un poble elitista a un quart d'hora de Monterey del qual en va ser l'alcalde durant tres anys l'actor Clint Eastwood. Vam aparcar pel centre i vam començar a passejar pels seus carrers, en els que no hi ha fanals públics, parquímetres ni números a les cases, que per cert són totes molt baixes.

L'origen de la ciutat data de finals del segle XIX i es deu a la seva proximitat a la platja. Va atraure a escriptors com Sinclair Lewis o Jack London i artistes famosos, que li van aportar un cert glamour i bastant elitisme que perduren i que queden palesos amb alguns dels cotxes que s'hi veuen.

Les construccions del downtown tenen un parell de pisos com a màxim i en els seus carrers és possible trobar unes cent cinquanta galeries d'art, a més d'hotels de luxe, restaurants de nivell, cafeteries, joieries, boutiques de moda i botigues de decoració. Tot molt chic, car i falsament modest, com el propi ajuntament que està ubicat a l'antiga Església de Tots els Sants.

Vam fer una volteta per un petit centre comercial, que com tot el poble estava farcit de zones ajardinades plenes de flors de tots colors, amb l'esperança de topar-nos amb el propi Clint Eastwood, la Doris Day passejant els seus gossos, el Brad Pitt, tot i que no sabíem si encara tenia la casa que va comprar quan estava casat amb la Jennifer Aniston, el madur i atractiu Kevin Costner o qualsevol dels molts famosos que hi viuen o hi passen temporades, però no va poder ser.

El poble no deixa de ser una mica un parc temàtic per a la jet set californiana amb aparença de conte de fades i preus i serveis de luxe, com serveis exclusius pels animals de companyia en alguns hotels. Vam acabar de fer la volta i vam tornar cap a Ocean Street, on havíem aparcat les motos.

Vam agafar Ocean Street fins a arribar a la platja i llavors vam circular paral·lels a ella per Scenic Road, un carrer sense voreres d'un únic sentit que va fent ziga-zagues entre les edificacions de primera línia i el mar.

Ja havíem passat de llarg Carmel Beach, estàvem passant per Carmel Point i ja veient davant nostre Mara Beach quan el David i jo vam fer aturar la nostra road leader per tal de fotografiar uns lleons marins que vam veure pujant i baixant de les roques.

Tot i les reticències del Jaume a entrar (i pagar per fer-ho) en un recinte catòlic, el vam convèncer per entrar a la Mission San Carlos Borromeo de Carmelo, la missió franciscana fundada pel mallorquí Fra Juníper Serra el 1771 per evangelitzar la zona, pel seu valor històric.

Les missions són l'orígen del que ara coneixem com California i Fra Juníper Serra va comandar una missió de tretze anys en què en va establir vint-i-una a l'Alta California, sent la de San Carlos Borromeo de Rio Carmelo la que actuava com a seu central i on s'hi establí i fou enterrat el frare.

Juníper va anar amb l'expedició terrestre duent el bestiar (cavalls, bous i porcs), mentre que els soldats viatjaven per mar amb el paquebot San Carlos i a l'hora d'establir-se van construir al voltant d'un gran pati central una capella, una sèrie de cabanes pels religiosos i un petit campament militar per a la protecció davant possibles atacs indígenes, tot i que els indígenes no acostumaven a atacar les missions, sinó a acostar-se atrets per la seva curiositat i era llavors quan els frares els convidaven a passar, els alimentaven (no coneixien l'agricultura i la seva alimentació es limitava a la recol·lecció de fruites, aglans i arrels silvestres, a la cacera de cérvols, ants i conills i a la pesca), els vestien, els ensenyaven agricultura, ramaderia, ferreria, fusteria, teixit, cuina... i evangeli.

Amb el temps, les missions va ser abandonades i van quedar en ruïnes, però algunes d'elles es van reconstruir, com Mission San Carlos Borromeo de Carmelo, que és una de les més autènticament restaurades.

La veritat és que va ser una visita entretinguda i interessant, en canvi el poble en si no va pagar la pena per l'estona que li vam dedicar. De tota manera, abans de marxar, vam passar per Torres Street, ja fora del downtown, on les edificacions eren cases unifamiliars amb jardí, per veure la casa del Hansel i la Gretel, una reproducció de la casa que apareix al conte.

Era un quart tocat de dues quan vam sortir de Carmel-by-the-Sea i vam agafar la Highway 1, per tant vam descartar aturar-nos a Point Lobos State Reserve, una reserva natural en la que s'hi poden veure foques i lleons marins després de caminar gairebé deu quilòmetres, i vam anar directament cap a l'icònic Rocky Creek Bridge, un pont d'arc de formigó armat del 1932.

Com la resta de les carreteres paral·leles al mar que hi ha al món, la Highway 1 és agradable a l'hora de circular-hi malgrat el trànsit, que és més intens que a moltes altres vies. Ens va sorprendre la quantitat de platges que hi havia i que no hi hagués pràcticament ningú en elles, convertint-les en autèntics paradisos. No ens vam aturar al Bixby Bridge, que és molt semblant al Rocky Creek Bridge, i vam continuar gaudint de la ruta. Sobre la visita al far de Point Sur, teníem els nostres dubtes perquè la visita guiada durava tres hores (ens semblaven massa temps) i anàvem tard, però no vam haver de plantejar-nos-la perquè no vam veure el trencall.

Tot i que tampoc no estava gens ben indicat el trencall cap a la Pfeiffer Beach, sí que el vam saber trobar. Es tracta d'una platja a gairebé quatre quilòmetres de la Highway 1 amb una gran roca (actualment, dues roques) erosionada per les onades, que han fet un un arc conegut com Keyhole Arch ('arc amb forma de pany') a través del qual passen les onades, a las que se les suma el sol quan és a punt de marxar per l'horitzó.

A més de banyar-nos, vam picar alguna cosa del menjar que dúiem, vam admirar les roques i l'arc, vam passejar una mica per la platja, vam prendre el sol i ens vam relaxar una estona. El que ens vam oblidar de fer va ser anar a la part nord de la platja a veure la curiosa sorra violeta que prové de les roques granates de manganès als penya-segats.

A Pfeiffer Beach, a més, es formen unes quantes piscines quan la marea és baixa. De tota manera, no era pas cap piscina el que anava buscant el noi amb una taula de surf que va cavalcar algunes onades davant nostre.

Vam tornar cap a la Highway 1, que és una carretera mítica per circular paral·lela a una costa encisadora de platges meravelloses i grans onades, pel clima de la California costanera, per unir dues ciutats com San Francisco i Los Angeles i perquè hi pots trobar de tot, com un cotxe de primers dels segle XX creuant-se amb uns quants models de la marca esportiva italiana Ferrari.

No dúiem ni una vintena de quilòmetres quan ens vam aturar a mà dreta per deixar les motos a tocar de l'asfalt i anar al mirador des d'on es pot gaudir d'una de les meravelles de la natura que he visitat i que més m'agraden, McWay Falls, una cala inaccessible si no és per via marítima a la sorra de la qual hi cau el cabal del riu McWay Creek a través d'un salt d'aigua de vint-i-quatre metres, després de travessar el Julia Pfeiffer Burns State Park.

Anàvem bastant més tard del que havíem imaginat i a més havíem previst moltes aturades que no teníem temps per fer, així que ens vam limitar durant una estona a circular tranquil·lament fins que cap allà les sis de la tarda ens vam aturar a Gorda-by-the-sea Mini Mart, on només vam posar gasolina per poder continuar el viatge.

Des de la llunyania, vam poder veure el far de Point Piedras Blancas, un far del 1875 amb un dipòsit d'aigua a la seva vora i una gran roca uns metres dintre del mar. Ni ens vam plantejar acostar-nos a la platja del costat perquè el seu ús està restringit als surfers, windsurfers i als kitesurfers per deixar-la lliure per als lleons marins, que acostumen a ocupar-la, malgrat que nosaltres no en vam veure cap mentre hi passàvem, tot i que el David i jo sí que vam veure com bufava una balena!

Uns seixanta quilòmetres més al sud vam fer la nostra última i breu aturada de la ruta del dia per veure (i fotografiar) Morro Rock, un tap volcànic a la badia homònima en forma d'illa lligada que serveix per una banda com a reserva estatal de fauna i per altra banda com a protecció natural del port.

Faltaven pocs minuts per arribar a les vuit del vespre quan vam arribar al Motel 6 de Pismo Beach en el que teníem la nostra reserva. Com que estàvem als afores del poble i era prou tard, ens vam instal·lar, vam sopar alguna cosa al restaurant de fast food Denny's que hi havia al davant de l'hotel i vam anar a dormir.