Vam sortir de l'hotel i vam girar cap a Divisadero Street a la primera cantonada, continuant per ella fins que ens vam creuar amb Geary Boulevard, que va transformar-se en Point Lobos Avenue més endavant. Per ella vam arribar fins a l'Oceà Pacífic just al punt on hi ha l'icònic edifici Cliff House.

Ja havíem arribat a l'oceà, ara només calia resseguir la costa en direcció sud per arribar a Los Angeles, així que vam baixar del penya-segat i vam arribar a Ocean Beach, des d'on teníem una magnífica vista de Cliff House, que és un edifici situat al capdamunt dels penya-segats, amb vistes al lloc dels antics Banys Sutro, que des del 1863 ha albergat bars i restaurants amb finestrals des dels que la gent ben estant ha pogut veure les onades trencant a les roques a l'hora de gaudir d'un àpat o una copa. De tota manera, l'edifici neoclàssic actual data del 1909 i és el tercer que ocupa aquest lloc i fa aquestes funcions, després que els dos anteriors cremessin el 1894 i el 1907. Ens va semblar un bon inici de ruta i no vam ser pas els únics, doncs vam coincidir amb un grup de motards francesos.

Vam sortir de l'àrea metropolitana de San Francisco i, excepte en algun petit tram, vam circular tota l'estona paral·lels a la costa i sempre veient el mar i les platges. De fet, ens hi vam aturar en una per veure no només la platja en sí, sinó també la zona de taules amb les barbacoes al costat i la zona d'acampada.

Dúiem uns setanta-cinc quilòmetres quan vam deixar la US Highway 1 per agafar la Pescadero Creek Road. El poble de Pescadero és un viatge al passat, però no és pas un decorat per tal que els turistes s'hi passegin, és un poble (quatre cases) rodejat de camps de cultiu dels quals mengen els seus habitants (les carxofes tenen una relativa fama). La principal atracció i allà on ens hi vam dirigir res més arribar-hi és l'Arcangeli Grocery, un forn de pa tradicional en el que vam comprar un pastís de poma.

L'altre local emblemàtic de Pescadero és Duarte's Tavern, coneguda des del 1894 pels seus pastissos i la sopa cremosa de carxofes, però ens la vam trobar tancada i vam entrar a Downtown Local Cafe, una cafeteria hipster amb una moto clàssica a l'aparador (el propietari és un apassionat d'aquestes motos i es dedica a restaurar-les, fer-les còrrer una mica i vendre-les per tenir espai per a les següents), cascs i dipòsits de gasolina als prestatges i un reguitzell de discs de vinil, còmics, col·leccionables vintage, diaris antics de La Gazzetta dello Sport i llibres escampats per tot el local. Ens hi vam trobar a gust i ens hi vam estar més estona que no pensàvem abans d'entrar-hi.

Vam fer les tres milles de tornada cap a la costa i una mica més al sud ens vam aturar al Pigeon Pont Lighthouse, un far per guiar els vaixells que data del 1871 i és el més alt de la costa oest dels Estats Units. Des d'aquest punt és possible veure balenes o dofins, però nosaltres no en vam veure, com tampoc no vam veure cap colom dels que li donen nom. Això sí, el que vam poder veure va ser gavines i uns lleons marins que pujaven i baixaven d'unes roques mar endins.

La següent platja era Gazos Creek Año Nuevo State Beach, des d'on s'accedeix al punt on hi ha la colònia d'elefants marins més gran de California. Nosaltres la vam recòrrer sencera fins a Franklin Point (uns dos quilòmetres) i vam veure un munt d'ocells, entre ells alguns pelícans, i alguns animalets marins, però cap elefant marí. Ens va sorprendre molt una platja tan gran i ser pràcticament les úniques persones en ella, la sensació és força agradable, tant que ens hi vam estar una hora i mitja passejant, mirant i comentant.

En tornar a agafar les motos ens vam adonar que a l'altra banda de la carretera teníem la Highway 1 Brewing Company. No la coneixíem, però una empresa cervesera sempre és una bona excusa per aturar-se i amb més raó si tenim en compte que s'havia aixecat el dia, feia calor i acabàvem de fer una bona caminada per la sorra.

Vam conduir durant una mitja hora, el temps necessari per arribar a l'aparcament de Natural Bridges State Beach, una platja en la que l'erosió de les ones i el vent va esculpir el penya-segat que s'endinsava a l'aigua, reduint-lo a unes illetes unides per tres arcs de fang (una combinació de llim, argila i diatomees en una barreja de pedra). La força erosionadora va continuar actuant-hi i a principis del segle XX va col·lapsar l'arc més exterior, mentre que el més interior es va esfondrar durant una tempesta el 1980. Des de l'aparcament no teníem pas la millor vista, però la Núria i el Jaume estaven cansats i no van voler baixar a la platja, com sí que vam fer el David i jo, que ens vam fer unes fotos i poc més, tot i que el parc estatal al què hi pertany la platja acull musclos, estrelles de mar, anèmones i llagostes marines a la zona intermareal que per si ja mereixerien una visita, a més de l'espectacle migratori anual de les papallones monarca que s'hi concentren en quantitats que superen el centenar de miler.

La platja està a tocar de la ciutat de Santa Cruz, una ciutat coneguda pel seu clima moderat, la seva bellesa natural, les seves comunitats amb estils de vida alternatius, les tendències polítiques liberals dels seus habitants, el seu parc d'atraccions i el surf. Es diu que és un dels primers llocs als Estats Units on es va practicar aquesta modalitat esportiva i a West Cliff Drive sempre s'hi poden veure surfers sobre les seves taules. Lògicament, està farcida d'escoles de surf i botigues de taules, roba i complements, de fet la marca de roba Santa Cruz hi té aquí els seus orígens. Diríem que és un dels bressols dels neo-hippies que després de l'esport i el mar han reivindicat una vida més sostenible i pacífica, a més d'aconseguir que Santa Cruz fos una de les primeres ciutats en legalitzar l'ús terapèutic de la marihuana i posteriorment que la policia local considerés el seu ús lúdic com un assumpte de prioritat mínima. No trobàvem on deixar les motos i vam passar per davant del famós parc d'atraccions Santa Cruz Beach Boardwalk, que dóna a Beach Street per una banda i per l'altra a la platja. Data de 1907 i les seves atraccions són antigues i icòniques (la muntanya russa té la pista de fusta). En tot cas, vam acabar passant-hi de llarg i buscant aparcament als carrers adjacents, però era permès només als veïns, així que finalment ens vam aturar a l'entrada d'un dels grans aparcaments de pagament i jo em vaig oferir a quedar-me amb les motos mentre la resta anaven a fer la visita (al David li feia il·lusió), però no van estar d'acord i vam fer una segona volta abans de decidir marxar per no trobar on deixar les motos.

Teníem encara una hora de ruta per endavant, però en realitat encara ens hi vam estar una mica més, doncs a més del trànsit que ens vam trobar ja arribant a Monterey, vam patir per trobar l'hotel, doncs no m'havia recordat el dia anterior de mirar exactament on era i quedava allunyat del centre i per sobre de la Highway 1. Passaven de les set de la tarda quan vam fer el check-in al Monterey Bay Travelodge i com que era tan tard, va ser descarregar i marxar un altre cop cap al centre.

Un cop al centre, vam deixar les motos ben aparcades i vam començar a passejar entre restaurants i botigues en direcció cap al port, trobant-nos amb la seu del Monterey State Historic Park i l'antic edifici de duanes construït el 1827 pel govern mexicà.

La ciutat va ser fundada el 1770 pel llavors governador de California, el català Gaspar de Portolà, i la seva indústria pesquera ha estat històricament important, per això no és estrany que ens dirigíssim al Fisherman's Wharf ('el moll dels pescadors'), tot i que en l'actualitat estigui ple de botigues i restaurants.

S'ha de dir que no eren pas econòmics, tot i que tampoc no eren excessivament cars, però sí que havies de mirar què triaves. De tota manera, com que ens havíem estalviat el dinar per manca de temps, el nostre pressupost ho podia suportar. L'àpat a Nino's Wharfside no va ser ràpid i vam acabar sortint sobre les onze de la nit, així que vam descartar anar a Cannery Row, un carrer bell i antic amb botigues de souvenirs, hotels, restaurants i botigues de xocolata ocupant edificis d'antigues empreses conserveres i vam anar cap a l'hotel a dormir.