Teníem la reserva per agafar el ferri cap a Alcatraz a les nou i deu, havíem de ser-hi mitja hora abans i també volíem passar pel famós i cinematogràfic tram de Lombard Street en què la calçada fa vuit esses i hi ha tot de flors, per això quan vaig dir d'anar a posar gasolina em van dir que ja ho faríem més tard.

El traçat data del 1922 i és la manera d'aconseguir que el pendent del 27% quedi en només un 16%, però tot i així aquesta inclinació és molt forta i va fer que la poca gasolina que hi havia al meu dipòsit es desplacés i la moto se m'aturés mentre feia la baixada.

La fama del carrer pel seu traçat ha acabat esquitxant també alguns dels seus edificis, com la casa de 'Real World' (al número 949) i l'apartament de l'Scottie a 'Vertígen' (al número 900).

La idea era fer més d'una baixada per així poder fer algunes fotos, però jo vaig haver de renunciar per no tenir gasolina i el David es va solidaritzar amb mi, doncs temia ser en una situació molt semblant.

El David, però, no es va voler quedar amb les ganes i va tornar a baixar pel carrer, però sense la moto. En tot cas, vam marxar cap al port i vam posar-nos a buscar infructuosament un lloc per aparcar. Com que no en trobàvem (ja sabíem que era complicat, però havíem pensat que en moto potser sí que ho aconseguiríem), vam acabar entrant en un aparcament de pagament i col·locant totes les motos en una única plaça de cotxe.

Vam fer la cua corresponent al Pier 33 i vam pujar al ferri que ens havia de dur a l'illa que va batejar amb el nom d'Alcatraz l'explorador Juan Manuel Ayala per la colònia de mascarells que s'hi va trobar, tot i que a nosaltres l'au que ens va acompanyar va ser una gavina. En els vint minuts en els que vam estar a bord, vam aprofitar per mirar-nos l'illa, el pont d'Oakland, el Golden Gate, la Coit Tower (un excel·lent mirador de la ciutat que no estava a la nostra agenda) i la ciutat de San Francisco.

L'arribada ens va impressionar: no sé si a alguna pel·lícula apareix aquesta escena, però la sensació d'arribar a l'illa, que et facin baixar de l'embarcació i que al mig del pati un policia et faci la xerrada explicant on ets, què has de fer i on has d'anar et parla a l'ànima.

Si cerques per internet, t'aconsellen que, si hi has arribat a primera hora, et saltis l'explicació i vagis directament a l'edifici principal de la presó per poder fer la visita amb menys gent, però nosaltres vam fer tot el contrari, entrant a veure algunes dependències que hi havia allà mateix.

Un dels episodis menys coneguts de la història de l'illa és l'ocupació per part d'indis americans des del 20 de novembre del 1969 fins l'11 de juny del 1971 adduint la legitimitat que els otorgava el Tractat de Fort Laramie del 1868. La protesta contra la política federal dissenyada per acabar amb el reconeixement dels indígenes va tenir èxit i el president Richard Nixon la va revocar i establí una nova política d'autodeterminació. Encara ara hi queden restes d'aquesta ocupació, com les pintades a la torre de l'aigua.

Durant l'ocupació es van produir alguns incendis que van malmetre unes quantes instal·lacions i posteriorment el govern va enderrocar algun edifici més, per això la visita se centra en l'edifici principal de la presó, encara que n'hi va haver uns quants més perquè a l'illa també hi vivien l'alcaide i els vigilants amb les seves famílies, que van necessitar vivendes i els serveis habituals en una comunitat, com una escola o un tanatori per posar un parell d'exemples.

Com si fóssim presos, vam entrar a l'edifici principal per dirigir-nos a la zona de recepció, amb dutxes al centre de la sala i dependències tancades al voltant des d'on es lliurava la roba als nouvinguts. En el nostre cas, però, el que ens van lliurar va ser l'àudioguia.

L'àudioguia la vam seleccionar en castellà (no n'hi havia en català) per poder entendre les explicacions correctament i va ser tot un encert, doncs aquestes explicacions que teòricament fan quatre treballadors i quatre presos són molt interessants i et van guiant durant la visita.

La presó ha estat protagonista de moltes pel·lícules, com 'La fuga de Alcatraz', amb el Clint Eastwood, 'La Roca', amb el Sean Connery, el Nicolas Cage i l'Ed Harris, 'L'home d'Alcatraz', amb el Burt Lancaster, el Karl Malden i el Telly Savalas o 'Prisioneros de Alcatraz', per això les instal·lacions resulten familiars quan es fa la visita. Fins i tot el pati exterior ens va semblar reconeixible.

Les cel·les feien un metre i mig d'ample i tenien un parell d'estanteries, una pica de lavabo, una tassa de vàter, una taula i un llit. No eren pas unes suites, però a diferència del que succeïa a moltes altres presons, eren individuals.

Era considerada una presó de màxima seguretat i sense risc de fugida, doncs en cas de poder escapar les fredes aigües de la badia i els forts corrents marins teòricament impedirien arribar a la costa en vida. De tota manera, hi va haver catorze intents de fugida, però oficialment cap dels trenta-sis presos que ho van intentar va aconseguir el seu propòsit i nou d'ells van morir en l'intent, encara que la fugida del John Anglin, el Clarence Anglin i el Frank Morris del 1962 sí que va tenir èxit i a més hi ha una sèrie de dades (els seus cadàvers no han aparegut mai, la mare dels germans Anglin va rebre felicitacions pel seu aniversari i per Nadal tota la vida, hi ha unes fotos fetes al Brasil de dues persones que podrien ser els germans Anglin...) que posen en dubte la seva mort oficial. Per cert, aquesta fugida en què els presos van excavar el formigó amb culleres i van fer maniquins amb paper maixé i cabells naturals va ser duta a la gran pantalla a 'La fuga de Alcatraz'.

Es deia que si trencaves les regles anaves a la presó i si trencaves les regles de la presó anaves a Alcatraz, per això hi va haver els gangsters més coneguts i els presos més sanguinaris i perillosos, com Al Capone, George 'Machine Gun', Frank Morris o Roberts Stroud. La regla número cinc de la presó deia que es tenia el dret a rebre menjar, roba, allotjament i atenció mèdica, fora d'aquests subministraments bàsics, tot el que es rebés seria considerat un privilegi. A més, al bloc D hi havia unes cel·les d'aïllament que eren uns forats completament foscos en els que hom podia arribar a la bogeria. En tot cas, a Alcatraz es menjava relativament bé, les cel·les eren individuals, hi havia una banda de música (l'Al Capone hi tocava el banjo) i hi havia presos que practicaven la pintura o estudiaven ornitologia (el Robert Stroud va ser conegut com l'ocellaire d'Alcatraz i va inspirar la pel·lícula 'L'home d'Alcatraz').

Quan vam tornar a sortir a l'exterior, aquest cop per la porta de l'edifici d'adminstració, vam poder admirar el far des de la seva base i adonar-nos-en de com de cruel era per als presos veure tan a la vora i tan lluny alhora la ciutat de San Francisco. Potser aquesta va ser una de les raons que van portar a una part dels presos a protagonitzar el 1946 l'episodi que es va conèixer com la Batalla d'Alcatraz, un intent de fugida que va esdevenir un motí amb ostatges que va durar dos dies i va acabar amb dos oficials de presons i tres presos morts (a aquesta llista se li han d'afegir dos autors de l'intent d'escapada que van acabar comdemnats a pena de mort). Va ser molt seguit per l'opinió pública i més tard va acabar apareixent de forma més o menys fidel a la realitat en diverses pel·lícules.

El següent que vam recòrrer van ser el menjador i la cuina i a continuació vam entrar en una sèrie de sales també de zones comunes en què se'ns informava de la situació dels presos en l'actualitat, se'ns mostrava una sèrie de dades estadístiques que et feien pensar una mica i se'ns sensibilitzava amb la situació carcerària a través de testimonis de persones que directament o indirectament l'havien patit.

Com aquell que diu, ja havíem acabat la visita, així que vam anar un altre cop cap al moll, on ens va tocar fer una estona de cua per poder embarcar. Abans, però, encara vam poder veure un dels cent canons que es va ocupar de defensar la badia quan l'illa va ser utilitzada com a fortalesa defensiva amb capacitat per a quatre-cents soldats, doncs com a presó només es va utilitzar del 1934 fins el 1963, quan es va decidir prescindir d'ella per l'alt cost de manteniment que requeria perquè la brisa salada del mar havia corroït les estructures.

En total, van ser unes tres hores i mitja de visita i no crec que es pugui escurçar massa perquè bona part de la visita la vam fer al ritme que marcava l'àudioguia. A aquest temps se li ha de sumar les dues estones de ferri de vint minuts cadascuna, l'espera inicial i el pas per la botiga de records en tornar al port, és a dir que en total s'han de comptar unes cinc hores que a nosaltres ens van semblar ben emprades.

Aquella zona del port és el moll de pescadors (Fisherman's Wharf) i els diferents embarcadors estan numerats, així l'embarcador dels ferris cap a Alcatraz era el Pier 33 i nosaltres ens vam dirigir cap al Pier 39, que està farcit de bars, restaurants, botigues de records, botigues temàtiques... Fins i tot vam trobar una escala musical!

Des del 1990, una de les atraccions d'aquest embarcador és la colònia de lleons marins en llibertat que prenen el sol en una sèrie de plataformes de fusta. Tot i que a l'estiu la majoria dels animals emigren, encara vam poder veure'n uns quants que feien molta fresa i força olor.

Ens vam dirigir cap al Pier 43 ja buscant un lloc per dinar i no per dinar qualsevol cosa, sinó per dinar marisc i, si s'esqueia, dinar Clam Chowder, una crema de cloïsses amb patates, carn de porc, ceba i api que se serveix dintre d'un pa. Finalment, ens vam decidir per The Crab Station i he de confessar que no em vaig atrevir amb el Clam Chowder perquè no sóc molt de cremes i a més em va semblar immensa. Per tant, em vaig conformar amb un entrepà que no era pas petit.

Amb la panxa plena, vam fer una mica més el turista, visitant botigues de souvenirs, comprant alguna targeta de memòria, fotografiant-nos al costat del Morgan Freeman de cera de la porta del Madame Tussauds...

Vam anar a buscar les motos al parking, ens vam sorprendre molt amb el volum del cofre d'una moto que teníem aparcada al costat i vam anar a buscar un treballador per aclarir com ho havíem de fer per pagar, doncs només havíem ocupat una plaça i no consideràvem just pagar com quatre cotxes. El noi es va enrotllar i ens va dir que sortíssim sense pagar, circumstància que tampoc vam trobar justa, però com que ens beneficiava no ens vam queixar pas. Teòricament, anàvem directament a una gasolinera, però ningú no va mirar on n'hi havia alguna i enlloc d'anar cap a l'hotel, on en teníem localitzades un parell, vam agafar en direcció contrària, el que ens va permetre veure des d'una altra perspectiva el San Francisco - Oakland Bay Bridge.

Finalment i després que jo insistís en anar cap on sabíem que hi havia gasolineres, vam girar per Howard Street, però en arribar a Fremont Street la meva moto es va aturar per manca de carburant. El David es va aturar amb mi i després d'explicar-li la situació va anar a buscar la Núria i el Jaume, que havien continuat sense adonar-se de la nostra aturada d'emergència. Van anar a buscar combustible i van tornar a auxiliar-me per després anar tots plegats cap a la gasolinera, perdent una bona estona entre una cosa i l'altra.

De tornada a l'hotel, vam començar a recollir, doncs, després de tres dies a San Francisco, l'endemà tornàvem a sortir a la carretera. També vam aprofitar l'estona per descarregar fotos i per revisar la ruta a fer i les visites previstes fins que cap allà quarts de nou del vespre vam tornar a sortir de l'hotel per anar tot passejant al restaurant Mels Drive-in que teníem a la vora, on ens van servir de forma molt i molt eficient.

Ens feia gràcia anar a un Mels Drive-in perquè és una cadena de restaurants que pertany a la cultura popular, doncs en va aparèixer un a 'Endevina qui ve a sopar' (1967) amb el Sidney Poitier, l'Spencer Tracy i la Katharine Hepburn, és el lloc on es desenvolupa 'American Graffiti' (1973) del George Lucas i també en va aparèixer un en el primer episodi de la cinquena temporada de 'Melrose Place' (1996) i a la tira còmica 'Doonesbury' del 18 de desembre del 1989. En fi, tot un clàssic en el que es menja bé i ben servit i que a més va ser una bona cloenda de la nostra estada a San Francisco.