Volíem visitar San Francisco, teníem més o menys clar què veure i teníem claríssim que ens anàvem a moure en moto, doncs a més d'aprofitar uns vehicles que estàvem pagant, l'experiència de Los Angeles (si tornéssim a fer aquest viatge, llogaríem un cotxe per moure'ns per Los Angeles) ens havia ensenyat que el transport públic era lent i poc pràctic. A San Francisco s'han de tenir en compte un parell de circumstàncies molt particulars: les costerudes pujades i baixades i les contínues cruïlles de vies de dos sentits sense semàfor en què se segueix un ordre estricte d'arribada a la cruïlla, tot i que a la pràctica la majoria de cotxes ens deixaven passar. En tot cas, era diumenge al matí i hi havia poc trànsit quan ens vam dirigir cap al downtown de la ciutat.

El cor al centre de San Francisco és Union Square, una plaça que va rebre el seu nom després de les mobilitzacions de recolzament a l'exèrcit de la unió durant la guerra civil estadounidenca i que dóna nom també a l'àrea comercial, hotelera, artística i teatral que la rodeja. En el centre de la plaça vam poder admirar l'escultura memorial dedicada a l'almirall George Dewell composada per una columna de vint-i-sis metres coronada per una estàtua de la deessa grega de la victòria Niké.

Ens van sorprendre uns cors que hi havia a cada cantonada de la plaça i que pertanyien a l'exposició 'Hearts in San Francisco', una instal·lació anual d’art públic iniciada el 2004 per la Fundació Hospital General de San Francisco amb la finalitat de recaptar fons per al finançament de l'hospital. El projecte es va inspirar en l’exposició internacional 'CowParade', en què escultures de vaques són pintades per diversos artistes i instal·lades a diverses ciutats del món, però en aquest cas es van triar els cors inspirant-se en la cançó de Tony Bennett 'I Left My Heart in San Francisco'.

Una de les imatges càssiques i icòniques de San Francisco és la dels seus tramvies. Els més retros són els que tenim tots al cap, però n'hi ha de molts tipus diferents i fins i tot hi ha trolebusos...

La segona de les imatges càssiques i icòniques de San Francisco és la dels carrers costeruts. En moltíssimes pel·lícules hem vist persecucions per aquests carrers, amb els cotxes botant i fent saltar guspires en caure a terra, però la gent de la meva edat el que tenim a la memòria és la sèrie de televisió 'Las calles de San Francisco', amb el Karl Malden i el Michael Douglas. Tornant als carrers amb forts pendents, hi ha algun tunel per poder circular en pla deixant per sobre un tros de ciutat, com el d'Stockton Street.

A la cruïlla de Bush Street amb Grant Avenue vam trobar l'entrada a Chinatown a través de la Dragon Gate, una porta erigida el 1969 en el tradicional estil xinès paifang com a regal de la República de la Xina (Taiwan). Ens hi vam endinsar per Grant Avenue fins a California Street, on ens van cridar molt l'atenció els edificis Sing Fat i Sing Chong, dos dels primers edificis construïts després del terratrèmol del 1906 i bons exemples de l'arquitectura neo-xinesa.

Allà mateix ens va sorprendre trobar-nos l'edifici de maó de la Old Cathedral of St. Mary of the Immaculate Conception, una cocatedral neogòtica construïda el 1854, convertint-se en l'edifici més alt de tot California. De la construcció original, però, només es conserven els maons de l'exterior i el campanar, doncs encara que va sobreviure al terratrèmol del 1906, els focs que va provocar van malmetre tota la resta l'endemà, fonent fins i tot les campanes i el marbre de l'altar.

Si per una banda Chinatown està enganxada al downtown, per una altra ho està al districte financer i per això es poden veure els enormes gratacels des de molts punts, però nosaltres en aquest moments estàvem centrats en el barri més antic de San Francisco, doncs data del 1840, quan s'hi van establir els treballadors xinesos de les mines d'or. Aquell assentament va anar creixent i configurant el que és la comunitat xinesa més gran fora d'Àsia, convertint-se en un reclam turístic que atrau més visitants que l'icònic Golden Gate.

San Francisco es vanta de ser la ciutat on es van enfornar les primeres galetes de la sort xineses que porten un missatge a l'interior i per això vam visitar la Golden Gate Fortune Cookie Factory, una petita fàbrica de galetes de la sort que data de 1962 i que segueix fent les galetes (deu mil galetes al dia) seguint un procés força manual. S'hi fan tours turístics a la fàbrica i es poden encarregar galetes amb el missatge desitjat, que és el que va fer el Jaume amb un missatge per a la Georgina.

Chinatown no és real del tot i menys des que es va convertir en una atracció turística i bona prova del que dic és la diferència entre les façanes i els carrers del darrere o de vegades entre les façanes de les plantes baixes i la resta de pisos. De tota manera, la part menys turística sí que és totalment real i en ella s'hi veuen els habitants de la zona comprant el menjar a les botigues i un munt de murals reivindicatius.

El dia anterior jo havia insistit en fer bugada, però no va haver forma de convèncer els meus companys de viatge i aquell matí em vaig trobar que ja no tenia calçotets nets (els meus companys, tot i haver acordat el nombre de peces que portaríem al viatge, n'havien dut de més i per això en tenien) i vaig haver de vestir-me sense posar-me'n, per això vaig aprofitar que estàvem en una zona tan comercial per comprar-ne un parell, tot i que no va ser fàcil trobar-ne de la meva talla.

A Commercial Street, ja tocant al districte financer, hi ha el City View Restaurant, un restaurant xinès de dim sum del que havíem llegit bones crítiques i recomanacions dels seus dumplings (especialment el de porro i gambes) i de l'ànec a la pequinesa, però estava molt ple i vam haver d'apuntar-nos a la llista per entrar-hi al cap d'una estona, així que vam voltar una mica, el que ens va permetre gaudir de la vista del Transamerica Pyramid, l'edifici més alt de San Francisco amb dos-cent seixanta metres.

De tornada al restaurant, vam haver de fer una miqueta de cua abans de poder seure en una taula. La decoració és molt senzilla i el funcionament com a mínim és curiós, doncs els cambrers van treient carretons amb menjar de la cuina i passant entre les taules oferint-lo, no saps el preu dels plats ni el seu contingut (els cambrers parlen poc anglès i força malament) i en un full que hi ha sobre la taula van posant segells o fent símbols en funció del que demanes. De tota manera, no va ser cap problema perquè tot estava boníssim i no ens va semblar pas car.

Vam agafar Montgomery Street fins que vam girar a la dreta per Market Street, passant per la seu de la companyia estatunidenca de serveis financers Wells Fargo, on hi havia una autèntica diligència, i veient circular street cars de la línia F (tramvies històrics -algun supera els cent cinquanta anys- que van arribar a San Francisco de diverses parts del món -Hiroshima, Moscú, Oporto o Hamburgo són alguns exemples- per ser restaurats i seguir en funcionament) i cable cars (aparentment, també tramvies, però no tenen trole al damunt i utilitzen un sistema d'arrastre per cable).

El sistema del cable car només té tres línies en funcionament perquè és molt car de mantenir i subsisteix més com a atracció turística que no pas com a medi de transport. Entre els seus anacronismes, hi ha les plataformes giratòries al final de cada recorregut per fer el canvi de sentit de forma manual. S'hi congreguen moltes persones, tant per veure la maniobra com per pujar-hi, que pot costar dues hores d'espera. Aquest temps d'espera més que no pas el del recorregut pròpiament dit és el que ens va convèncer de no fer el trajecte en alguna de les línies, però sí que vam poder veure la maniobra i fer-nos unes fotos de record.

El que vam fer va ser anar a buscar les motos, dirigir-nos a l'hotel per agafar la roba bruta i anar a Cow How Laundromat & Cleaners a fer la bugada.

Vam deixar la rentadora donant voltes amb la nostra roba dintre i vam marxar amb les motos a Alamo Square Park, un parc enmig d'un barri residencial farcit de cases victorianes. De fet, entre 1849 i 1915 es van aixecar gairebé cinquanta mil cases d'aquest estil en colors llampants de les que actualment en queden unes quinze mil (la majoria de les que falten són a causa del terratrèmol del 1906).

Moltes d'aquestes cases es van repintar durant la segona guerra mundial amb colors grisos, blaus i verds militars, encara que a partir del 1963 es van tornar a repintar amb colors forts que no respectaven la coloració original de les cases ni de l'estil constructiu, però que posaven en relleu els detalls arquitectònics. Es van anomenar painted ladies, tot i que si parlem de les Painted Ladies ens referim a la filera de cases que hi ha entre els números 710 i 720 d'Steitner Street.

Aquestes cases, que per cert també es coneixen com les Seven Sisters, si no són tan especials, per què són tan conegudes? Doncs perquè estan dalt d'un turó (al cim del turó hi ha el parc) que permet veure al seu darrere els gratacels del downtown, el parc permet fotografiar-les des de molts angles i han aparegut a moltíssimes publicacions i moltíssimes produccions àudiovisuals (allà hi vivien els protagonistes de la sèrie 'Padres forzosos', per exemple).

A més, si tot això no fos suficient, a partir del setze d'agost del 2015 també són conegudes mundialment perquè nosaltres ens hi vam passar per veure-les i fotografiar-les.

De tornada a la budaderia, vam esperar que acabés de rentar i vam posar un parell d'eixugadores i després vam dur la roba de tornada a l'hotel.

De tota manera, no ens vam quedar a l'habitació, sinó que vam tornar a agafar les motos perquè eren quarts de sis de la tarda i encara teníem temps per anar cap al Golden Gate Bridge.

Abans de circular per ell, ens vam detenir a l'aparcament del Bridge Pavilion, el Golden Gate Bridge Welcome Center, per gaudir de la panoràmica i fer unes quantes fotos i a més vam poder veure una secció de cable i descobrir Alcatraz a la badia.

Per creuar el pont en direcció sud és necessari pagar un peatge, però no es pot pagar allà mateix, sinó que s'ha de fer online o telefònicament bé per avançat o bé havent-hi circulat ja, però en aquest cas es corre el risc de ser multat si s'exhaureix el termini de pagament.

Un cop travessat, vam aturar-nos al mirador de l'altra banda, View Vista Point, des d'on vam poder clavar els ulls damunt del pont penjant inaugurat el 1937 per unir San Francisco amb el comtat de Marin, acabant amb l'intens trànsit de ferris que havia col·lapsat la badia.

Amb les motos vam recòrrer els setze quilòmetres que ens separaven de l'entrada a Muir Woods National Monument, el parc nacional (si és el president dels Estats Units qui concedeix l'estatus, enlloc de parc nacional es diu monument) a peus de Mount Tamalpais que deu el seu nom a John Muir, el naturalista i conservacionista més conegut del país per haver lluitat fermament per establir el sistema de parcs naturals i haver conscienciat els americans en els valors de l'ecologia, tot i que qui va lluitar per protegir aquest espai va ser l'activista per l'ecologia i els drets de les dones Laura White i el matrimoni Kent, que són els qui van aprofitar la feina de la Laura per comprar-lo a un bon preu i cedir-lo al govern.

Hi vam arribar a tres quarts de set de la tarda, quan ja no quedava pràcticament ningú ni estaven oberts el centre de visitants ni la botiga, però de tota manera vam poder accedir-hi sense cap problema. De fet, segons he pogut llegir, va ser tot un encert perquè a les hores centrals del dia l'aparcament acostuma a estar ple i es recomana reservar plaça abans de comprar l'entrada, això sense tenir en compte que la massificació de visitants sempre és molesta i més en un lloc com aquest en el que molts dels turistes arriben en autocars d'empreses que organitzen excursions des de San Francisco.

Es tracta d'un bosc de coast redwood (sequoia sempervirens), unes sequoies que creixen a la costa del Pacífic des d'Oregon fins a California. Necessiten molta humitat i per això és un bosc molt atapeït en una zona on sovintegen les boires. A diferència de les sequoies de Yosemite que no vam anar a veure, són més primes, doncs amb els sis metres de diàmetre de mitjana fan la meitat de les altres, però més altes, doncs poden arribar als cent quinze o cent vint metres. De tota manera, a Muir Woods, on es van talar molts dels arbres més antics i grans per construir cases durant la febre de l'or, les més altes arriben justet als cent metres, com tampoc no n'hi ha de molt antigues (poden arribar als quaranta segles) i les menys joves estan entre els cinc i els nou segles d'antiguitat.

Per poder visitar el parc, hi ha diferents camins força adaptats amb algunes rutes circulars i hi ha molts panells amb informació interessant (entre ells, un tronc que té alguns anells amb referències a esdeveniments històrics com l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica), a més que s'organitzen visites guiades i, durant el seu horari habitual, també es pot accedir al centre de visitants. Com a recomanacions, apart de fer les reserves corresponents, portar aigua, alguna cosa per picar en plan energètic si es vol fer una bona caminada, roba que abrigui una mica encara que sigui un dia calorós i alguna bossa per endur-se tots els residus, doncs no hi ha papereres.

Vam anar cap a Sausalito, on hi ha un barri de cases flotants de colors llampants que paga la pena, però no vam ser capaços de trobar-lo i finalment vam desistir.

Havíem de deixar el comtat de Marin i tornar cap a San Francisco i per fer-ho vam tornar a creuar pel Golden Gate Bridge, aquest cop en sentit sud. La veritat és que la sensació a l'hora de creuar-lo va ser la d'alegria, però segons he llegit si ho fas a peu o en bicicleta pels carrils dedicats a banda i banda has de sumar-hi la impressió de veure's suspès per sobre de l'aigua.

Vaig dir d'anar a posar gasolina, però eren pràcticament les nou de la nit i estàvem tots cansats, així que es va decidir que ja ho faríem l'endemà. Com a curiositat, de camí a l'hotel, on vam sopar alguna cosa abans de ficar-nos al llit, vam veure una moto amb un respatller molt curiós, doncs semblava ben bé una cadira de casa.