L'hotel era un desastre i estava brut, però va tocar fons amb el tema de l'esmorzar: com que el teníem inclòs, vam demanar a la recepció on el servien, ens van mirar de mala manera i ens van assenyalar un cistell al mostrador en el que hi havia unes quantes pastes estil barretes energètiques, però no n'hi havia ni dues per cadascú de nosaltres. Vam tornar amb elles a l'habitació i algú en va tastar alguna, provocant que mirés la data de caducitat, que estava superada de feia molt temps. Les vam llençar, vam recollir i vam marxar.

Vam sortir de South Lake Tahoe i vam agafar la CA-50, una carretera força divertida i amb paisatges molt macos que vam gaudir, tot i que vam ser molt responsables i escrupulosos amb els límits de velocitat. Quan dúiem una seixantena llarga de quilòmetres, però, la carretera es va convertir en una autovia, que va anar guanyant trànsit a mesura que ens acostàvem a Sacramento.

Ja passat Sacramento, és a dir circulant per la Interstate 80, vam agafar la sortida 75, que ens va dur a la ciutat de Davis per repostar en una gasolinera i dinar alguna cosa al McDonald's del costat, que ens va sorprendre per la decoració en homenatge al ciclisme.

Per superar l'estret de Carquinez i unir Vallejo i Crockett originàriament es va utilitzar un ferri, posteriorment un tren i a partir del 1927 un pont voladís, però aquest pont es va quedar petit pel volum de trànsit i el 1958 se'n va construir un altre per usar-ne un per a cada sentit. Més tard, problemes sísmics van fer insegur el pont del 1927 i se'l va substituir el 2003 per un pont en suspensió oficialment nomenat Alfred Zampa Memorial Bridge, tot i que es coneix el conjunt de ponts com Carquinez Bridge. Nosaltres, com que anàvem de Sacramento cap a San Francisco, vam creuar pel pont més nou.

De tota manera, el sistema de ponts important de la zona és el que uneix Oakland amb San Francisco, per ell hi circulen dos-cents seixanta mil vehicles cada dia i nosaltres ens en vam trobar un bon grapat d'aquests vehicles, obligant-nos a circular entre carrils per poder avançar una mica fins que vam assolir la guixeta de pagament del peatge. El sistema consisteix en un parell de ponts que s'uneixen a través d'un tunel a Yerba Buena Island. El que parteix de San Francisco és de 1936, es composa de dos ponts penjants amb un ancoratge central i té dos pisos, un per a cada sentit, mentre que el que parteix d'Oakland és un pont penjant autoancorat construït el 2014 i d'un únic pis que el converteix en el pont més ample del món. Aquest pont, però, substitueix l'original del 1936, que es va acabar de demolir el 2018, després dels danys soferts durant el terratrèmol del 1989 que va provocar el col·lapse del pis superior.

M'havia mirat amb deteniment la ruta cap a l'hotel, doncs no tenia gens de ganes de perdre'ns per una ciutat com San Francisco, vaig trobar la sortida que havíem d'agafar i vaig anar fent el camí que més o menys recordava fins que vam aparèixer a Lombard Street, el carrer de l'hotel Alpha Inn and Suites. Només estàvem a un parell de carrers, així que no ens va costar gens arribar-hi.

Vam fer el check-in i vam tenir dues notícies, una dolenta i l'altra bona. Per una banda, la piscina, una de les raons per haver escollit aquest hotel, estava out of order i per l'altra teníem una habitació rotllo suite, amb un sofà i un silló.

Vam sortir a fer un vol pels voltants de l'hotel per situar-nos una mica i vam aprofitar per entrar a un supermercat proper i comprar algunes coses, tant per esmorzar l'endemà a l'habitació, com algunes begudes fresques i alguna cosa per picar que ens vam prendre en arribar a l'hotel.

Ens havíem relaxat força, però teníem al nostre abast tota la ciutat de San Francisco, així que vam agafar les motos i ens vam dirigir cap al Golden Gate Park. Vam aparcar a Fell Street a tocar d'Ashbury Street i vam començar amb la nostra passejada primer per l'estret i llarg parc Panhandle i, després de creuar Stanyan Street, pel Golden Gate Park.

Era dissabte i, per tant, hi havia molta gent al parc que havia fet la barbacoa per dinar i estava descansant, fent la sobretaula o jugant a alguna cosa i gent preparant la barbacoa per fer un berenar-sopar, però també vam veure gent que s'abraonava sobre un camió de gelats per aconseguir-ne un.

En el parc hi ha el jardí japonès públic més antic dels Estats Units, els cinc acres (entre tres i quatre camps de futbol) que ocupa el Japanese Tea Garden (en japonès '日本 茶園') estan ocupats per molts camins, estanys serens de koi, plantes i arbres podats a l'estil japonès, una casa de te, pagodes, escultures influïdes per les creences budistes i xintoistes, elements d'aigua, llanternes de pedra, roques, una bardissa retallada en forma del Mont Fuji, un pont de fusta típic japonès amb un arc amb la forma de semicercle i una cascada tranquil·la envoltada de glicines, azalees, arbres nans i l’auró japonès. La major part dels elements d'aquest jardí prové d'una fira internacional, la California Midwinter International Exposition de 1894, doncs un cop clausurada, la ciutat de San Francisco els va comprar per 4.500 $. Amb el temps, ha esdevingut una atracció turística més, però prenent un te o passejant-hi transmet calma i tranquil·litat enmig d'un món de ritme vertiginós, tant vertiginós que a nosaltres ens va empènyer a intentar visitar-lo passades les sis de la tarda, quan ja estava tancat al públic i per tant ens vam haver de conformar amb el que vam poder veure des de l'exterior i des d'algunes de les escletxes de la porta i de la tanca.

El Golden Gate Park de San Francisco és més gran que l'arxiconegut Central Park de New York, doncs ocupa una superfície de 4,5 Km², té una llargada de 5 Km i una amplada de 800 m. S'hi compten més d'un milió d'arbres, hi ha 10 km de pistes, el museu de Belles Arts Young Memorial, l'AIDS Memorial Grove (1988) per homenatjar les víctimes de la SIDA, l'hivernacle victorià Conservatory of Flowers (1878), el jardí botànic Strybing Arboretum, llacs artificials en els que hi podem trobar illes i cascades, el Kezar Stadium, diverses escultures com la del poeta romàntic escocès Robert Burns, un camp de tir amb arc, l'Acadèmia de les Ciències, molins de vent, un camp de polo, molts animals, un carrussel, jardins de tota mena i un bon grapat de camps i pistes per practicar diversos esports, atraient-hi vint-i-quatre milions de visitants l'any que el converteixen en el tercer parc més visitat dels Estats Units.

En sortir del parc ens vam dirigir a Haight Street i vam entrar a la botiga de discs Amoeba Music Store, un paradís per a artistes, músics, DJs, col·leccionistes i públic en general amb un stock de centenars de milers de títols en el que havia estat una pista de bitlles. Ens hi vam donar una volta i jo vaig intentar no mirar gaire perquè m'hi hauria pogut estar hores remenant vinils i CDs.

Haight Street es creua amb Ashbury Street i ambdós carrers han donat nom al barri Haight-Ashbury, que va ser el lloc de naixement del moviment contracultural dels anys seixanta a San Francisco conegut i estès per tot el món com a moviment hippy. Lògicament, atrau a milers de visitants i curiosos i se suposa que encara ara hi ha artistes i bohemis que també hi són atrets. L'ambient és una mica contracultural, però no dóna la sensació de ser autèntic, sinó una manera d'allargar-ho artificialment i aprofitar la fama, tot i que en una passejadeta curta com vàrem fer nosaltres tampoc no podem anar donant lliçons de res.

El barri té diverses cases de colors de l'època victoriana, com ara la famosa Grateful Dead House al 710 d'Ashbury Street, i és un poti-poti de boutiques de roba vintage, botigues de discos, llibreries, antres i restaurants eclèctics i informals. A nosaltres ens va fer gràcia, entre d'altres, una botiga dedicada en exclusiva als mitjons, Sockshop, on vam comprar-ne un parell de record per a la Montse.

Si el moviment hippy va ser tota una revolució, encara més revolucionària i trencadora va ser la trobada gai de l'estiu de l'amor del 1967 al barri de Castro, que el va transformar totalment, deixant enrere el seu passat, en el que va ser conegut com a Petita Escandinàvia abans de transformar-se en un barri irlandès d'obrers, per esdevenir el barri gai per excel·lència, substituïnt Polk Gulch. Vam acostar-nos-hi amb les motos i vam aparcar entre The Castro Theatre, un teatre mític construït el 1922 amb una façana xurrigueresca i un interior art decó que projecta pel·lícules i és seu de nombrosos festivals, i Twin Peaks Tavern, un bar restaurant també mític amb finestres grandíssimes per veure i ser vistos que va obrir al públic el 1973.

El barri està farcit de banderes multicolors, però a nosaltres no ens va sobtar, doncs a Sitges també és habitual veure'n per totes bandes, el que sí que ens sorprendre va ser la quantitat d'anuncis i records sobre sexe segur perquè a la dècada dels vuitanta la SIDA va causar estralls entre la població de Castro.

Per sopar, vam decidir entrar a Slurp Noodle Bar, un restaurant xinès especialitzat en fideus orientals dels tres tipus: udon, ramen i soba, coneguts tots tres com el menjar ràpid perfecte per gaudir d'una dieta equilibrada, sana i nutritiva.

Era dissabte al vespre i Castro, com tots els barris gais del planeta, és un lloc on anar de festa i estava ple de grups d'amics amb ganes de passar-ho bé, però nosaltres teníem per endavant un diumenge farcit d'activitats i vam marxar a l'hotel a dormir.