Després d'uns quants dies força intensos i atapeïts de llocs per veure, teníem un dia una mica més relaxat, amb una etapa de menys de dos-cents quilòmetres que es fan en unes dues hores i mitja i una destinació final sense cap lloc o activitat inexcusable. No vam matinar i ens ho vam prendre amb moltíssima calma, sortint de l'hotel cap a quarts d'onze del matí.

Vam sortir d'Angels Camp per la CA-49 en direcció nord i en la primera gasolinera que vam trobar en la nostra ruta vam repostar combustible per les motos.

Teníem unes quantes opcions per anar a South Lake Tahoe i al mapa motard de la casa Butler marcava moltes carreteres en color verd (scenic road), per tant vam decidir que ens 'perdríem' una mica, així que en arribar a Mokelumne Hill vam decidir agafar la CA-26 cap a West Point, endinsant-nos en una zona totalment allunyada de les destinacions turístiques i eminentment rural, allò era part de l'Amèrica profunda real i, de fet, en un dels poblets que vam creuar vaig veure un cartell en el que s'anunciava que aquella barberia era l'última en no sé quantes milles.

Encara estàvem circulant per Calaveras County (ens feia molta gràcia el nom d'aquest comtat) quan vam anar a creuar el Mokelumne River, ens va agradar el que vam veure i vam decidir aturar-nos, descobrint en aquell moment que estàvem sortint del comtat.

A Pioneer (910 m. d'altitud) vam enllaçar amb la CA-88, la Carson Pass Highway, que puja a la serralada de Sierra Nevada central i històricament ha estat un dels nexes d'unió de California amb la resta dels Estats Units, destacant el seu recurregut durant la febre de l'or i la guerra civil.

En anar guanyant alçada, vam anar guanyant en panoràmica i per això, ja per sobre dels 2.000 metres d'altitud, ens vam aturar en un mirador, no el més conegut, que és Peddler Hill Scenic Viewpoint uns cinc-cents metres més endavant d'on ens vam aturar nosaltres. Com és habitual, les fotos no fan justícia al paisatge i això que no n'he posat alguna que queda en el record dels qui hi érem.

Vam superar els 2.613 m. del coll i vam començar el descens, però de seguida ens vam tornar a aturar, aquest cop per admirar el Silver Lake i el seu entorn. I no és estrany que ens sentíssim atrets perquè ha estat una destinació turística popular a Carson Pass durant l'últim segle i diversos dels centres turístics antics encara funcionen avui en dia, oferint allotjaments modernitzats i infinitat de comoditats a turistes, pescadors, excursionistes, fotògrafs, artistes, observadors d’ocells i amants de la natura.

Havíem dit de perdre'ns, però en realitat encara no ho havíem fet, només havíem circulat per carreteres alternatives sense sumar quilòmetres a la ruta ni fer voltes, per això em vaig creure amb el dret d'agafar un trencall qualsevol que vaig trobar i que ens va endinsar en una espècie de camí rural asfaltat que va acabar en un aparcament.

Ja que hi érem, vam decidir acostar-nos al llac, però abans d'arribar-hi vam passar per la zona d'acampada, sorprenent-nos la forma de pagament: hi havia uns sobres per posar els diners amb les teves dades a la guardiola i a la tenda penjaves el comprovant per tal que quan per allà hi aparegués un ranger podés comprovar que els propietaris de les tendes instal·lades havien pagat la taxa corresponent.

Apart de les dotze pseudo parcel·les per acampar, hi ha unes quantes cabanes al voltant del llac, però la sensació és la d'ésser en un paratge original, verge. Ens vam creuar amb una dona que ens va dir que era a little bit of heaven ('un bocí de cel') i només vam poder respondre afirmativament. No estan permeses les barques a motor, les motorhomes, les campers, les caravanes, els remolcs per cavalls ni res que pugui pertorbar la tranquil·litat de l'entorn, doncs a allà s'hi va per pescar, remar suaument, caminar, mirar estels i relaxar-se.

Per no molestar la resta de persones que hi havia (n'hi havia que s'estaven banyant), no ens vam moure gaire d'allà on érem, però sí que ens vam endinsar una miqueta en les roques properes que formaven part del laberint granític en el que hi ha aquest petit llac i prop vam estar de molestar un habitant oriünd de la zona.

Vam tornar enrere fins a la CA-88 i vam continuar la ruta, però davant de l'entrada de Kirkwood Mountain Resort vam haver d'aturar-nos perquè unes obres provocaven que hi hagués pas alternatiu i cua, però no ens va saber greu, doncs les vistes eren precioses. Per cert, com a curiositat, si abans havíem passat per Pioneer, en aquell moment érem a Alpine County.

Ens quedaven uns cinquanta-cinc quilòmetres per arribar a South Lake Tahoe i abans vam passar per la riba de Caples Lake i vam començar a patir un trànsit una mica més intens.

Vam voltar una mica per South Lake Tahoe perquè és molt extens i vam anar cap on no havíem d'anar-hi, però finalment vam arribar a Travelers Inn & Suites, amb diferència el pitjor hotel de tot el viatge i el més brut.

Volíem acostar-nos al downtown de South Lake Tahoe, però no n'hi ha perquè no és una ciutat, sinó una zona urbanitzada amb resorts i xalets dedicats en exclusiva als visitants que volen gaudir a l'hivern de l'esquí i a l'estiu del llac. Vam trobar un McDonald's, però el primer que volíem era saber si teníem la possibilitat de fer un creuer pel llac en el Queen Tahoe, un autèntic vaixell del Mississippi.

Vam dirigir-nos a Riva Grill Marina per descobrir que no hi havia cap possibilitat i que ens havíem de conformar amb mirar l'escultura Bear vs. Eagles, una meravellosa obra de l'artista de la motoserra Jerry Toste, alhora que aprofitàvem per fer un primer cop d'ull al llac.

A Riva Grill Marina mateix vam buscar on menjar alguna cosa, doncs era força tard i no havíem dinat. Ens vam decidir per l'Artemis Lakefront Cafe i en acabat vam fer una mica el xafarder a les botigues de records.

Eren quarts de set de la tarda quan ens vam dirigir a la platja que teníem a la vora, ja queia el sol i vam mirar de fer unes quantes fotos a contrallum.

El Jaume, però, a més de fer-se les fotos amb nosaltres va tenir temps per buscar uns animalets, en aquest cas uns ànecs. Encara no me'n sé avenir com és que el dia anterior, quan vam estar a Yosemite, el Jaume no trobés animals de tot tipus, doncs és habitual trobar cèrvols, isards i ossos i ell té un instint especial per trobar animals allà on vagi. De fet, ja tornant cap a l'hotel va ser capaç de trobar un petit esquirol enmig d'unes roques.

Llavors vam passar per l'Ski Run Farmers Market, un mercat que es fa els divendres a la tarda de juny, juliol i agost que ofereix productes frescos de granja ecològica, menjar local, inflables per a nens, música en directe i artesania local. Ens va agradar força, però no vam comprar res.

A l'anada havíem vist uns ossos rentadors sota un pont i el Jaume volia tornar a l'hotel pel mateix camí per anar a veure'ls, però la resta preferìem voltar una mica per veure què hi havia per allà, així que ens vam separar una estoneta de no res.

Ja a l'hotel, vam parlar sobre què fer aquell vespre i el Jaume ens va dir que ell estava cansat i volia anar-se'n a dormir, en canvi el David, la Núria i jo vam agafar les motos i ens en vam anar a fer un vol cap a la banda que encara no havíem visitat. No gaire enllà vam creuar la frontera estatal i vam entrar a Nevada i ho vam notar perquè hi havia algun casino i més animació. Vam aparcar les motos i vam xafardejar una mica les botigues i en arribar al Marriot Grand Residence Club vam trobar-nos un concert a la terrassa, així que ens vam demanar unes cerveses i vam gaudir una estona de la nit del divendres abans d'anar a l'hotel a dormir.