El despertador va tornar a sonar a les set del matí, ens vam llevar i vam començar a espavilar. Vam esmorzar el que havíem comprat el dia anterior al supermercat i cap allà tres quarts de vuit del matí ja érem a la carretera.

Vam sortir de Bishop per la US Hwy 395 i de seguida vam poder comprovar que el paisatge era totalment diferent al que havíem estat veient els últims dies, doncs teníem a tocar els alts cims de Sierra Nevada i la vegetació era molt més frondosa. Si l'impacte visual era gran, potser ho era encara més l'impacte tèrmic sobre els nostres cossos, doncs la baixada de temperatura era realment apreciable.

Vam poder veure a mà dreta de la carretera un enorme llac que fins i tot tenia alguna illa en el seu interior. Es tractava del Mono Lake, un llac alcalí i hipersalí de 180 Km² que es troba en una conca endorreica, que és la responsable de l'alt contingut en sal i conseqüentment de l'absència de peixos i de la formació de les torres de tosca que atrauen als visitants.

Una mica més endavant vam coincidir amb un grup de motos que vam avançar i que vam pensar que potser també aniria cap a Bodie, però no el vam tornar a veure.

Unes divuit milles després d'haver passat Leo Vining, vam agafar el trencall de la carretera Rd 270 a mà dreta per dirigir-nos cap a Bodie, uns vint-i-dos quilòmetres dels que els últims cinc són de pista.

Aquí sí que hi havia guixeta a l'entrada, però amb els nostres Park Pass no vam tenir pas cap problema per entrar-hi i dirigir-nos cap a l'aparcament.

El poble de Bodie va sorgir com a assentament d'un parell de desenes de persones al voltant de la petita veta d'or que va descobrir en William S. Bodey el 1859. Aquell primigeni assentament va anar creixent i es va acabar transformant en el poble que coneixem.

Malgrat les nostres fotos artifici de la descàrrega urinària, els únics lavabos que hi ha a Bodie són els que hi ha a l'aparcamenti sorprèn que no hi ha cap restaurant, bar ni botiga.

La ciutat va crèixer exponencialment els següents anys, sobretot a partir de la compra d'una de les mines per l'Standard Company, assolint el 1879 una població d'una desena de milers de persones.

Els edificis estan tal i com els van deixar els seus propietaris quan els van abandonar i per veure el seu interior s'ha de mirar per les finestres, excepte a unes poques cases a les que sí que s'hi pot accedir. Això ha permès que s'hi conservin en el seu lloc els objectes personals que hi havia. A més, les normes del parc indiquen que es tracta d'un escenari històric que està totalment protegit i per tant res no es pot collir ni extreure.

Els anys en els que es va extreure més or, les famílies, els miners, els lladres, els pistolers, els propietaris de botigues, les prostitutes i la resta d'habitants, entre els quals es deia que hi havia gent de tots els països del món, movien molts diners, doncs a més dels que guanyaven els propietaris de les mines hi havia els dels miners, que cobraven diàriament. I tots aquests diners miraven de transformar-los en alcohol els seixanta-cinc saloons que hi va arribar a haver a Main Street. Lògicament, aquesta barreja de diners i alcohol van convertir Bodie en una ciutat perillosa en la que els assassinats, els tirotejos i els assalts a les diligències eren habituals.

Evitar que s'entri als edificis evita que s'hagin de reforçar i anar arreglant els terres, que patirien en excés l'afluència de visitants. L'equip que preserva Bodie no ha restaurat cap edificis, sinó que s'ha dedicat a preservar-los tal i com estaven el 1962.

Al 'mar de pecat castigat per les tempestes de la luxúria i la passió' en què es va convertir Bodie, a més dels seixanta-cinc saloons hi va haver sales de joc, nombrosos bordells, caus d'opi, una oficina del banc Wells Fargo, quatre parcs de bombers voluntaris, una banda de música, estació de ferrocarril, tres diaris, sindicats de miners i de mecànics, una presó, Chinatown, un temple taoista i una estació de telègraf.

El crack de les companyies mineres de 1882 va significar l'inici del declivi de Bodie, tot i que abans de final de segle hi van arribar l'electricitat i una sèrie de novetats tecnològiques per intentar reflotar el negoci miner. Els miners i els diners, però, van marxar, la ciutat es va transformar en una comunitat orientada a la família i es van construir les esgésies metodista i catòlica. Però un parell de grans incendis el 1892 i el 1898 van deixar molt malmesa la seva economia, que va acabar de sucumbir amb la Gran Depressió, un altre incendi el 1932, la Segona Guerra Mundial i el tancament de l'última mina el 1942.

La despoblació total de Bodie va ser un fet i el 1961 va ser designada com a National Historic Landmark, creant-se el Parc Nacional l'any següent. És una zona dura per viure-hi, doncs, en part a causa de la seva altitud de 2.556 m., és un rar exemple del clima subàrtic d'estiu sec, amb nits especialment fredes (una mitjana de 303 nits glaçades a l'any ho diu tot) i vents forts que arriben als 160 Km/h. Durant l'hivern, es recomana accedir-hi amb esquís, raquetes o motos de neu, doncs molts 4x4 amb cadenes acaben colgats a la neu pols. En canvi, a la primavera el problema és el fang, que també dóna feina als serveis de remolc propers.

La visita l'hauríem pogut allargar molt més, però teníem moltes coses a fer i vam decidir que ja era hora de marxar, però els amants de la fotografia s'hi poden estar moltes hores fotografiant detalls i buscant enquadraments. També hi ha la possibilitat d'accedir-hi un dels dies (consultar el seu facebook) en què l'hora de tancament s'allarga fins a les deu de la nit, possibilitant participar en la visita guiada The Ghost Walk (18:00-19:30 h), en la que s'expliquent tenebroses i fantàstiques històries de fantasmes i llegendes de Bodie, la visita al molí fantasma (20:00 h) i la xerrada de l'astrònom Dave Hurst sobre l'univers (20:30 h) sota un cel ple d'estels i sense contaminació lumínica.

Vam desfer el camí que havíem fet al matí fins a Lee Vining, on vam agafar el trencall cap a la CA-120, la carretera Tioga Rd., seguint les indicacions cap a Yosemite National Park i Tioga Pass.

En sortir d'una de les corbes a mà dreta, se'ns va obrir davant nostre un espectacle de la natura, Ellery Lake des d'un dels punts més fotogènics i, com no podia ser d'una altra manera, ens hi vam aturar i vam fer les fotos pertinents.

Només unes tres milles (uns cinc quilòmetres) més endavant vam entrar a Yosemite National Park, el primer Parc Nacional declarat pel govern federal dels Estats Units, mercès als nostres Park Pass.

Vam continuar endavant, però només uns deu minuts, doncs ens vam tornar a aturar, aquest cop a Lembert Dome Picnic Area, una àrea de pícnic a peus de Lembert Dome, una immensa roca granítica en forma de cúpula que sobre surt dos-cents quaranta metres per sobre de Tuolumne River. Vam picar unes patates fregides i qui ho va necessitar va aprofitar els lavabos.

De tornada a les motos, no podíem deixar de mirar a banda i banda de la carretera, el paisatge es composava de boscos i de roques de granit i no paràvem de veure llocs on aturar-nos per gaudir-ho i fer fotos. Al nostre cap, però, encara no ens fèiem a la idea que vint-i-quatre hores abans érem al mig del Death Valley.

A Crane Flat vam aprofitar per posar gasolina i picar alguna cosa, però no ens vam animar a fer la caminada cap al bosc de grans sequoies de Merced ni cap al de Tuolumne, doncs tant l'una com l'altra és una milla i mitja d'anada i el mateix de tornada, però aquesta tornada és tota de pujada (es pugen cinc-cents peus) extenuant. A més, allà mateix vam agafar la Big Oak Flat Road, que ens anava a endinsar al recorregut circular de Yosemite Valley.

Encara circulant per Big Oak Flat Road, no ens vam aturar a Half Dome View per admirar el paisatge perquè estava ple, vam seguir endavant, vam passar per un tunel i vam aturar-nos al primer mirador, on comença el camí per anar a Wildcat Falls, un salt d'aigua preciós, però dels menys coneguts del parc. Des d'allà no vèiem Half Dome, però el paisatge seguia sent espectacular.

Una mica més endavant, la carretera va començar a descendir fins a arribar al fons de la vall i enllaçar amb El Portal Road, que a l'alçada del pont Pohono ens va obligar a creuar-lo i començar el recorregut circular. Vam passar de llarg el trencall cap a Wawona i Fresno i una mica més endavant ja ens va aparèixer El Capitan, una formació rocosa vertical composta per un monòlit de granit de nou-cents catorze metres d'altitud que ha esdevingut un indret especialment atractiu pels escaladors. Conduíem permanentment bocabadats, doncs l'espectacularitat d'Eagle Peak, Sentinel Dome, Half Dome, North Dome i la resta de pics i formacions rocoses t'obliga a obrir la boca i a fer aturades allà on hi ha lloc per fer-ho.

Vam fer tot el recorregut circular per tornar-lo a començar i aquest cop sí agafar el trencall cap a Wawona i Fresno. De tota manera, només vam fer tres quilòmetres fins al mirador just abans del tunel de Yosemite. Des d'allà, teníem la panoràmica més coneguda de Yosemite, amb El Capitan i Bridalveil Fall ('La Cascada del Vel de la Núvia' en català) en primer pla, tot i que per l'època de l'any en què vam viatjar nosaltres no hi havia el famós salt d'aigua ni molts altres que es poden veure des de l'inici del desglaç fins al principi de l'estiu.

Eren quarts de cinc de la tarda i encara teníem un bon tros de ruta abans d'arribar a la nostra destinació, així que havíem de tornar a agafar les motos i marxar, descartant anar fins a Glacier Point (ja l'havíem posat com a opcional en funció de l'hora). Evidentment, si recomanen entre dos i tres dies per visitar Yosemite, nosaltres no podíem veure-ho tot en unes hores. En tot cas, vam aprofitar tot el recorregut per la Big Oak Flat Road (CA-120) per anar-nos empapant de tot el que vèiem i us asseguro que ho vam poder fer perquè vam trobar molt trànsit i vam haver de circular bastant més lent del desitjable.

Prop de les set de la tarda vam arribar a Angels Camp per Main Street, que acull botigues amb encant, el centre de visitants de Calaveras County, una fleca, dos restaurants i l’Utica Hotel. Molt pintoresc i acollidor a primera vista. Es tracta de l'única ciutat del Comtat de Calaveras i això que té poc més de tres mil habitants. De tota manera, és coneguda pel concurs anual de salts de granota, que va aparèixer a l'obra 'The Celebrated Jumping Frog of Calaveras' de Mark Twain i que es va celebrar per primer cop el 1928 per la inauguració de la pavimentació de Main Street.

En arribar a Angels Camp Bypass sense haver trobat el nostre hotel, ens va donar la sensació que s'havia acabat la ciutat i vam decidir donar la volta fins que vam entrar a l'aparcament que compartien O'Reilly Auto Parts i Rodz Grille per preguntar. Va costar una mica, però finalment ens van indicar que estava al final de tot de la ciutat. Com a Williams, estàvem allotjats a l'últim edifici.

Ens vam instal·lar a la nostra habitació, però no ens vam banyar a la piscina (crec que ja estava tancada, però en tot cas no ens hi hauríem ficat perquè no feia tanta calor i possiblement estava l'aigua freda).

Eren gairebé les nou del vespre quan vam sortir a sopar alguna cosa, ja sense ànims ni forces per fer una volta pel downtown d'Angels Camp. Vam anar cap a Rodz Grille, que el coneixíem per haver-nos aturat al seu aparcament per preguntar per la localització de l'hotel. Tenia un menú típic de diner i estava ambientat en automobilisme del tipus hot-rod. En acabat, cap a dormir.