Ens enfrontàvem a l'últim dia de ruta en moto i teníem pendent decidir si tornàvem enrere catorze milles per visitar San Luís Obispo, doncs el dia anterior no ho havíem pogut fer i, mentre el Jaume ens ensenyava la capelina del Grand Canyon, vam prendre la decisió de tirar endavant.

A sis-cents metres de l'hotel vam posar gasolina a una estació de servei de la cadena 76, aprofitant l'avinentesa per posar-nos crema solar els que encara no ho havíem fet.

Malgrat que la ruta natural era agafar la Interstate 101, nosaltres ens vam mantenir fidels a la Highway 1, encara que hi va haver un tram en què es va fusionar amb la CA-135 i vam haver de fixar-nos per tal d'agafar la primera sortida. Després, vam agafar la Purisima Road, que va enllaçar amb la CA-246 i ens va dur a Solvang mentre la calitja havia anat conquerint el cel i ens movíem entre sembrats.

Érem a la vall de Santa Inez, on tres mestres emigrants danesos van fundar la ciutat de Solvang el 1911, tot buscant un lloc climàticament més agradable que el Mid West americà, que era d'on venien. Ens hi vam endinsar amb les motos i ens vam dirigir cap al centre, aparcant sense cap problema en un aparcament públic entre Mission Drive i Copenhagen Drive.

Els nom del poble vindria a significar 'camps assoleiats', que és el que havien vingut a buscar els tres mestres, fundadors del que acabaria sent una comunitat danesa que va construir l'església luterana Bethania Angelical en l'estil gòtic medieval danès. Va ser acabada la Segona Guerra Mundial que els habitants de Solvang van començar a edificar les típiques cases amb entramat de fusta que veiem ara i els molins de vent.

Però parlar d'un poble danès a California no hauria de limitar-se a les edificacions i així és, doncs els comerços i els productes també són típics danesos, per això vam decidir esmorzar en una de les cafeteries, en concret a Mortensen's Danish Bakery, on se serveixen Æbleskivers, Strudels i Butterrings entre altres productes.

Les botigues, crec que més dirigides als turistes que no pas als habitants de Solvang, ofereixen esclops, roba, porcellana, objectes de decoració, puntes de coixí fetes a mà... Fins i tot, decoració nadalenca en ple mes d'agost!

Si parlem de Dinamarca, apart del mític jugador periquito John Lauridsen, ens ve al cap l'escriptor Hans Christian Andersen, conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat, tot i que també va escriure novel·les, poesia, teatre, una autobiografia i valuosos llibres de viatges. Al Solvang Park, una plaça triangular ajardinada en ple centre, vam poder veure el bust que hi ha, però no vam entrar al Hans Christian Andersen Museum ni ens vam acostar al Hans Christian Andersen Park, a Chalk Hill Road, als afores del poble.

La sensació va ser una mica la mateixa que a Carmel-by-the-Sea el dia anterior, no pas la d'haver perdut el temps, doncs va estar bé veure'l i esmorzar-hi, però sí d'haver-hi dedicat massa estona. Això sí, malgrat les plantes i les floretes, em va semblar molt artificial, però suposo que és perquè és molt nou a escala europea.

I si Hans Christian Andersen és un referent de Dinamarca, La Sireneta n'és de la seva capital, København, malgrat la decepció pel seu reduit tamany que un s'endú quan la veu per primer cop al natural. Doncs, sí, també hi ha una reproducció de la famosa estàtua, la tercera que jo conec i veig al natural, després de la que hi ha a la badia del port danès, prop del Palau Reial d'Amalienborg, i la que hi ha a la històrica fàbrica de cervesa Carlsberg, que és qui va pagar l'estàtua de la badia.

Eren gairebé dos quarts de dotze del migdia quan vam tornar a pujar a les motos per deixar enrere aquest poble danès a California que es va construir a tocar de la Mission Santa Ines, que fa olor a flors acabades de collir i croissants, que està farcit de restaurants, cerveseries, pastisseries i botigues de vins (la vall s'ha convertit els últims anys en una zona vinícola molt reconeguda) i que rep un milió de visitants a l'any.

Vam anar a buscar, aquest cop sí, la Interstate 101, doncs una mica més endavant, a Las Cruces, enllaça amb la Highway 1 i va a buscar la costa un altre cop. Tot i que ja havíem vist unes quantes autocaravanes remolcant un cotxe directament sobre l'asfalt, ens va sorprendre molt més veure'n una remolcant una moto amb el pneumàtic del darrere rodant sobre la calçada, doncs a Europa segur que està prohibit.

Durant tots els dies que vam ser a la carretera vam ser molt curosos amb totes les normes de circulació, especialment amb els límits de velocitat, però això no ens va garantir pas no posar-nos una mica nerviosos cada cop que ens trobàvem amb algun cotxe de policia.

Vam entrar a Santa Barbara i ens vam dirigir a la costa, aturant-nos al Shoreline Park, on uns bancs amb forma de cua de balena convidaven a seure-hi i contemplar el mar. Arribats a aquest punt, després d'haver donat alguna que altra volta de més pels voltants de Santa Barbara, el David va passar a fer de road leader del grup sense rebre indicacions de la Núria ni meves, que vam voler alliberar-nos una estona.

Vam travessar Santa Barbara per la costa sense aturar-nos-hi i vam tornar a agafar la Interstate 101 en direcció a Los Angeles. Contràriament al que havíem previst, a Oxnard no vam agafar el desviament pel que se separava la Highway 1 de la Interstate 101 i no vam passar per Malibu. Això sí, miracolosament, quan ens vam acostar a Los Angeles va tornar a aparèixer el sol.

Vam entrar per Santa Monica Boulevard, que és també la West Historic Route 66, vam arribar al front marítim i llavors vam agafar Ocean Avenue, recorrent llocs reconeixibles de la televisió i el cine, com l'entrada al Santa Monica Pier.

Ràpidament vam arribar al Cadillac Hotel, vam aparcar a la porta, vam fer el check-in, vam descarregar, vam instal·lar-nos i vam tornar a baixar per aparcar les motos, adonant-nos-en de que érem al rovell de l'ou de Venice Beach.

Vam tornar a pujar a les habitacions per preparar-nos per aprofitar la tarda de l'últim dia complet als Estats Units i ens vam trobar un fotògraf i una model fent la seva feina a l'escala d'emergència i no és d'estranyar perquè és un lloc privilegiat.

L'Ocean Front Walk, el que aquí anomenaríem el Passeig Marítim, és un espectacle en si mateix per la quantitat de persones que s'hi mouen i les botigues atapeïdes, però jo estava esmaperdut perquè no podia parar de tararejar la cançó 'Miami Beach' dels Lax'n'Busto per allò de les noies en bikini i patins mentre esperava que apareguessin un parell de policies en bicicleta i pantalons curts perseguint algun malfactor.

Com que feia calor i teníem set, vam anar a Venice Ale House, una espectacular cerveseria amb un munt de tiradors. Inicialment, vam seure dintre, però quan vam tenir lloc a la terrassa ens vam canviar de taula amb el nostre skate carregat de cervesa.

S'hi estava a gust i les cerveses eren molt bones, però havíem d'aprofitar l'estona, així que quan ens les vam haver acabat vam tornar a passejar en direcció a Santa Monica.

No ens esperàvem que el terra del Santa Monica Pier fos de fusta, com tampoc no ens esperàvem que hi hagués tantíssima gent ni que a més del parc d'atraccions, els restaurants i les botigues hi hagués una munió de carpes i stands promocionant o venent algun producte.

Tot i que inicialment no acabava en aquest punt, fa uns anys es va canviar l'últim tram i s'establí el final simbòlic de la mítica Route 66 al moll de Santa Monica, instal·lant-s'hi un senyal indicatiu en el que ens vam fer unes fotos, tancant el cercle del nostre viatge i significant el seu final.

El pier és un altre paradís del consumisme amb tots els condicionants per passar-s'ho bé deixant anar uns quants calerons i per això atrau a tantíssima gent, tot i que n'hi ha que es conformen amb estar-s'hi una estona a la platja.

Ens hi hauríem estat més estona, però volíem aprofitar per veure una mica de Santa Monica i per aixó, després de sorprendre'ns en veure un cotxe de policia, vam anar cap a Ocean View, el passeig davant del mar.

La Route 66 també és coneguda com The Main Street of America ('El Carrer Major d'Amèrica'), The Mother Road ('La Mare de les Carreteres') i The Will Rogers Highway ('L'Autopista del Will Rogers', un comediant i humorista de principis del segle XX), per això a Ocean Boulevard vam poder veure una placa en el seu honor fent referència a la Route 66 en el nostre inici de la passejada per Santa Monica, en la que vam descobrir meravelles de l'Art Decó com el glamurós (va ser allotjament de moltes estrelles del Hollywood daurat que volien veure la platja i la posta de sol des de la seva habitació) Georgian Hotel, amb la seva acolorida façana o el Broadway Theatre (inicialment conegut com Elmiro Theatre) al passeig que hi ha a 3rd Street protegit per uns dinosaures.

Teníem força set i vam entrar en un McDonald's a 2nd Avenue, l'avinguda que enllaça amb el pier, per demanar-nos uns refrescs i aprofitar el free refill.

Ja s'havia fet fosc i el moll estava en ebullició, tant per la il·luminació com per l'afluència de gent, però la platja no es quedava pas curta en assistència, tal i com vam poder comprovar de camí cap a l'hotel.

Vam seure a la terrassa interior del vell restaurant On The Waterfront, proper a l'hotel, per sopar tranquil·lament, doncs ja havíem tingut prou moviment, estàvem cansats i no preteníem fer un gran sopar, així que tampoc no volíem gastar més del compte. En acabat, vam tornar al passeig, que estava pràcticament buit (tothom havia anat cap al moll i els seus voltants), per anar a l'hotel a dormir.