Vam esmorzar al diner i per païr bé l'àpat vam jugar amb la maniquí que anunciava la cafeteria, ens vam acostar a la botiga-taller biker i vam xafardejar per les finestres, vam quedar-nos bocabadats amb el camió antic de bombers que hi havia i vam preguntar-nos com podia ser que el dia anterior haguéssim passat de llarg sense veure els cartells i haguéssim hagut de girar cua i buscar el conjunt format pel motel, el restaurant i la botiga-taller. En tot cas, no ens podíem entretenir gaire i havíem de carregar les motos i marxar, no com els nostres veïns d'habitació.

Havíem de desfer part del recorregut del dia anterior per la Highway 89, en concret cinquanta-set quilòmetres que ens van dur a Mount Carmel Junction, és a dir a la cruïlla amb la carretera UT-9, on vam aturar-nos a repostar.

La Núria es va encarregar, com sempre, de sol·licitar el combustible i pagar (havíem centralitzat la majoria dels pagaments en la seva American Express perquè l'admetien a tot arreu, era més senzill fer comptes i, com que és una tarjeta de crèdit, ens anava a permetre regularitzar abans no arribés el càrrec) i en sortir ens va recomanar que entréssim a la botiga White Mountain Trading Post, doncs a més de ser immensa estava farcida de productes estranys, molts d'ells relacionats amb la supervivència, amb la caça i amb la pesca.

La carretera UT-9 és coneguda com la Zion Mount Carmel Highway Scenic Road i ja des de la cruïlla s'enfila a la muntanya per anar a buscar l'entrada al Zion Canyon National Park, que està a una vintena de quilòmetres.

Ens va sobtar que la calçada de la carretera dins del parc fos de color vermell. Ben aviat vam trobar Checkerboard Mesa, una muntanya de pedra arenisca navajo petrificada que ha patit l'erosió de la congelació i descongelació (esquerdes verticals) i de la pluja i el vent (esquerdes horitzontals reafirmant les capes sedimentàries), mostrant un patró entrecreuat que fa l'efecte d'un tauler d'escacs.

No estàvem circulant pel Zion Canyon, sinó que ho fèiem pel Zion Canyon National Park i en concret per la Zion Mount Carmel Highway, que és perpendicular a la gorja des de la seva construcció el 1930 per permetre un accés més senzill al parc i que els seus visitants podessin connectar el Zion Canyon amb el Bryce Canyon i el Grand Canyon. De tota manera, el paisatge era encisadorament espectacular i estava ple de visitants tant circulant com fent fotos aturats o fent alguna de les caminades que hi ha senyalitzades.

Nosaltres tampoc no ens vam poder estar d'aturar-nos per admirar el paisatge quan trobàvem un lloc on deixar les motos. A més, aprofitàvem per hidratar-nos, doncs ja vam descobrir camí d'Amboy uns dies abans que ho havíem de fer constantment.

Es veia moltíssima gent caminant pels camins que surten de peu de carretera, però nosaltres no teníem pensat fer cap caminada, sinó simplement gaudir de la conducció i aturar-nos de tant en tant.

Vam trobar-nos un petit túnel i un cop traspassada la roca vam tornar a aturar-nos per admirar el paisatge per poc després tornar a la carretera un altre cop.

Com que estàvem a Utah i circulàvem tant lentament, en una de les aturades vam decidir treure'ns els cascs. De fet, fins i tot vam arribar a aturar-nos a causa del trànsit, jo crec que més que per la quantitat de vehicles per les maniobres que feien molts d'ells per acostar-se o marxar de l'inici del Canyon Overlook Trail, una caminada de dificultat baixa amb unes vistes espectaculars.

L'entrada a Zion Canyon es fa perpendicularment a la gorja i a molta alçada a través d'un túnel de més d'un quilòmetre i mig de llargada construït la dècada dels anys 20 del segle passat. El túnel té una sèrie de finestres que fan d'spoiler del que vindrà a la sortida (no està permès aturar-s'hi ni accedir-hi a peu), que és espectacular. El petit problema que ens vam trobar va ser el trànsit, que ens va fer baixar el pseudoport pràcticament al ralentí.

A la gorja no hi podíem accedir perquè està prohibit el pas, excepte als shuttles que porten els turistes, i ens vam dirigir al Visitor Center. Vam aparcar i la Núria va anar al lavabo, mentre que nosaltres tres ens vam entretenir una mica mirant (i ficant-nos-hi de peus algú) el Virgin River.

A mesura que anàvem deixant enrere l'aixopluc de les muntanyes i perdíem alçada, malgrat que encara hi havia una certa vegetació perquè seguíem paral·lesls a la riba del Virgin River, la temperatura anava pujant a un ritme vertiginós, tant és així que a només vint-i-cinc quilòmetres del Visitor Center teníem davant nostre un paisatge gairebé desèrtic amb un fort de fusta que li esqueia d'allò més bé. Es tractava de Fort Zion, un complex de botiga, restaurant i atraccions pels nens en el que no ens hi vam aturar.

A Anderson Junction ja no hi havia cap dubte que érem al desert una altra vegada, feia moltíssima calor i vam entrar a l'autovia Interstate 15, que a trams només ens oferia un carril per les obres de manteniment que s'hi estaven fent. Vam travessar la frontera amb Arizona i a l'alçada de Mesquite vam entrar a l'estat de Nevada.

Precisament a Mesquite va ser on vam deixar l'autovia per buscar un lloc on refrescar-nos una mica aprofitant l'aire acondicionat i uns refrescs. Ens vam decidir pel Home Plate 50's Style Diner, que semblava més un bar mig il·legal tant per estar en penombra com per alguns dels clients. En tot cas, uns mesos després de la nostra visita, el va adquirir la cadena Peggy Sue's, que hi va muntar un dels seus restaurants.

Vam tornar a l'autovia sota un sol abrasador i en un petit sot de l'asfalt l'alforja dreta de la Núria es va despenjar totalment. Ens vam aturar al voral, la vam treure del suport (s'havia descosit totalment de la peça de cuiro que passava per sota del seient i només s'aguantava pels cordills que l'asseguraven al suport) i la vam subjectar sobre la bossa estanca amb una xarxa elàstica que dúiem per si de cas.

L'aturada va ser molt ràpida, però la Núria estava patint molta calor mentre circulàvem i vam aturar-nos a Moapa Paiute Travel Plaza, que era una instal·lació amb benzinera, restaurant, supermercat (farcit d'alcohol), botiga de tabac, botiga de focs artificials i àrea de descans i servei per camioners, entre altres coses.

Vam tornar a agafar l'autovia, que per cert estava envoltada de concentracions de joshua trees, per fer els menys de seixanta-cinc quilòmetres que ens quedaven per arribar a l'hotel, però el trànsit era cada cop més intens i circumval·lant Las Vegas vam trobar-nos alguna retenció.

Ja als carrers de Las Vegas, la calor era insuportable i el trànsit intens i els semàfors se'ns feien eterns, però estàvem a Las Vegas! El David i jo no paràvem de cantar la tornada de la famosa cançó de l'Elvis Presley per ser on érem, mentre que la Núria i el Jaume ens miraven com si estéssim com un llum de ganxo.

Vam trobar el Flamingo Las Vegas Hotel & Casino, vam deixar les motos a l'aparcament, vam fer el check-in, després de creuar una bona part del casino i tot un centre comercial, i vam quedar per anar a la piscina, però ens la vam trobar tancada! L'horari era fins les sis de la tarda, no ho enteníem, però era així. Vam aprofitar i ens vam fer unes fotos pel jardí de l'hotel abans d'anar a canviar-nos un altre cop.

Vam quedar al cap d'una estona, quan els neons i les enormes pantalles dels hotels ja estaven encesos, enlluernant la ciutat i enlluernant-nos a nosaltres, que anàvem bojos girant el cap d'una banda a l'altra.

Ens vam acostar a l'espectacular Harley-Davidson Las Vegas Cafe, un local amb una Harley-Davidson Heritage Softail a escala com deu vegades més gran traspassant la façana de l'edifici.

Vam entrar al local, que estava decorat amb tota mena de detalls Harley-Davidson i objectes de col·leccionista, com una jaqueta de pell de serp d'en Jon Bon Jovi dissenyada pel Gianni Versace, i vam demanar-nos unes cerveses, obtenint a canvi les cerveses sol·licitades i dues sorpreses: una segona cervesa de franc i una enganxina del Barba-Rossa Beach Bar de Castelldefels darrere de la barra.

Hi havia tot de motos, unes quantes de sèrie penjades en un carrussel que havia de passejar-les pel restaurant, però que estava aturat, i unes altres transformades al primer pis. Tampoc no hi havia ningú actuant a l'escenari ni casant-se a la Chopper Chapel, on vam fer-nos una foto de conya, però amb la por al cos per si alguns de nosaltres acabàvem tatuats i casats amb ves a saber qui, tal i com passa a les pel·lícules.

No va ser pas per por al compromís, sinó perquè el Jaume va dir que era massa car que vam marxar a sopar a una altra banda, al restaurant Bubba Gump, un local pertanyent a una cadena de restaurants de marisc inspirada en la pel·lícula de 1994 'Forrest Gump'.

Ens vam acostar a la façana principal de l'Hotel Bellagio, al costat del Caesar's Palace, per gaudir de l'espectacle hidromusical que ofereix cada mitja hora de les 15:00 h a les 20:00 h i cada quart d'hora de les 20:00 h a les 24:00 h. Es combinen els raigs d'aigua de la font i els altaveus que emeten la cançó 'Fly me to the moon'.

Tot l'Strip de Las Vegas és pur espectacle, des de les motos dels policies fins a les pantalles més grans que et puguis imaginar i les passarel·les per creuar els carrers ajuden a gaudir de tot aquest espectacle.

De tornada al nostre hotel, vam demanar-nos uns beures, vam ficar diners (1$) en una màquina escurabutxaques i vam intentar (no en sabíem pas) jugar fins que al final vam cobrar el nostre premi d'un centau de dòlar.

El Jaume ens va dir que ja en tenia prou i que se n'anava a dormir perquè estava molt cansat, però els altres tres teníem ganes d'una mica de gresca, doncs dúiem dies fent bondat, estàvem a Las Vegas, ja havíem ficat una mica d'alcohol al cos i l'endemà no havíem de fer ruta. A tocar de l'hotel vam trobar el bar Yard House, on la música era decent, i ens hi vam quedar fins gairebé l'hora de tancar.

Vam sortir de Yard House amb ganes de veure alguna cosa més de Las Vegas, però el que vam fer va ser ficar-nos en una terrassa on beure i ballar, tot i que la música no ens va agradar gens i vam marxar. Vam travessar algun hotel, és a dir algun casino i algun centre comercial, i vam voltar una mica mentre ens acabàvem les nostres últimes consumicions.

Tot i que el Jaume ens havia abandonat per anar-se'n a dormir, nosaltres el vam recordar, doncs el trobàvem a faltar després de tants dies junts. I fins aquí tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas...