Teníem poc més de mitja hora fins a Monument Valley, però en la nostra guia havíem fet la visita el dia anterior, així que havíem de modificar tota la ruta del dia i afanyar-nos. Ens vam llevar d'hora, vam comprar l'esmorzar a la gasolinera i vam sortir a la carretera, trobant-nos ràpidament formacions rocoses que eren el preludi de les famoses formacions de Monument Valley.

Vam entrar a Utah i pocs metres més enllà vam veure el cartell del Navajo Welcome Center, ens vam desviar i vam entrar a l'aparcament. Hi havia uns edificis sense cap mena d'activitat, semblaven botiguetes o petits magatzems, però estaven tots tancats. De tota manera, va ser un lloc perfecte per veure amb tota la seva magnitud les formacions rocoses de Monument Valley, tot i que l'hora del dia no era la millor, doncs teníem el sol de cara.

Ens vam dirigir cap a l'entrada del parc per Main Monument Valley Road i vam comprovar que com que el parc està en territori navajo és gestionat pels indis i per tant el Park Pass no serveix per entrar-hi. Ens vam aturar poc abans de la guixeta, vam comentar que no anàvem a contractar cap excursió en 4x4 per manca de temps i que el que vèiem des d'on érem i el que anàvem a veure des de dintre tampoc no seria pas tan diferent (no hi ha circulació lliure) i vam decidir no entrar-hi.

Com que pràcticament no hi havia trànsit, vam poder aprofitar aquell tram de carretera per fer-nos unes quantes fotografiess tant aturats com circulant amb les motos.

Vam tirar enrere per Main Monument Valley Road fins a arribar a la cruïlla amb la US-163, però enlloc d'agafar direcció Kayenta vam agafar direcció Bluff, doncs volíem buscar algun altre punt des d'on gaudir de la vista.

No vam trigar gaire en tornar a trobar un lloc on aturar-nos, però seguíem tenint la majoria de les formacions rocoses a contraclaror (només teníem Eagle Mesa i Setting Hen amb una llum acceptable).

Fèiem uns centenars de metres i ens tornàvem a aturar per mirar i potser fer fotos, així hi vam estar una bona estona, però vam acabar girant cua abans d'arribar a Forrest Gump Hill (el turó en el que en Forrest Gump decideix deixar de còrrer amb la mítica imatge de la carretera al seu darrere i al fons les formacions de Brighams Tom, Stagecoach, Big Indian i Sentinel Mesa), doncs passaven de les deu del matí, tot això ho hauríem d'haver fet el dia anterior i teníem per endavant més de quatre-cents quilòmetres i un Parc Nacional.

Vam desfer el camí que havíem fet aquell mateix matí, però la nostra percepció del que ens envoltava havia canviat i els turons i les formacions rocoses que ens havien semblat el preludi del que anàvem a veure, ara només ens semblaven petites curiositats. Això sí, anàvem gaudint de la conducció i del paisatge i aprofitant per gaudir al màxim el David va circular sense casc. Jo no ho vaig fer perquè la pantalla de la moto em feia patir moltes turbulències i em volaven les ulleres de sol, en canvi la Núria i el Jaume no ho van fer per prudència.

De tornada a Kayenta, vam travessar el poble fins a la cruïlla amb la US-160, on ens vam tornar a aturar per comprar algun refresc a la gasolinera. A aquella hora ja hi havia més moviment i vam veure com un autèntic cowboy hi arribava amb el revòlver a la cintura (el segon que vèiem, doncs n'havíem vist un a Oatman) i la pickup i el remolc plens de bales de palla, com també vam veure uns quants indis alcohòlics i ociosos (reben ajudes i subvencions per part de l'estat que aconsegueixen aquest efecte en una part de la societat).

Era un dia fantàstic per anar en moto, doncs van aparèixer uns grans núvols que van impedir que la calor fos inaguantable, el que ens va permetre gaudir de la conducció i del paisatge, un paisatge que no havíem vist el dia anterior, tot i haver-hi passat, perquè ja era fosc.

Ja estàvem circulant per la AZ-98 i teníem a l'horitzó la silueta d'Square Butte quan vam veure un aparcament i un cartell indicant scenic views, per tant vam aparcar les motos i vam fer una ullada des del mirador cap a Porcupine Springs, amb els seus 1.966 m.

Després de que algú de nosaltres buidés la bufeta, vam tornar a pujar a les motos i ara sí que vam passar a tocar d'Square Butte i de Setting Red Rocks, dues formacions rocoses que ja ens havien cridat l'atenció el dia abans.

La veritat és que els entrebancs del dia anterior amb la meva moto i amb la inundació de l'Antelope Canyon ens havien fet la guitza, doncs havíem perdut una reserva d'hotel, no havíem pogut anar a Monument Valley la tarda anterior i ens havien obligat a canviar tota la planificació del dia, incloent-hi la ruta, de la qual més de la meitat era ruta feta en l'altre sentit, però ja no hi podíem fer res. Eren les dotze del migdia i entràvem un altre cop a Page.

De tota manera, en aquesta vida s'ha de ser positiu i de tota situació s'ha d'extreure el millor i si el dia anterior només vam poder passar (sí, dos cops, però només passar) pel Glen Canyon Dam Bridge, aquest cop ens hi vam aturar i vam fer-hi un cop d'ull, tot i que el Jaume només pensava en dormir una miqueta.

A partir d'aquí ja era territori inexplorat un altre cop. Els núvols eren amenaçadors no tant per ells mateixos com pel seu tamany i perquè s'estava tapant el cel cada cop més. A més, es veien tempestes a la llunyania, però el nostre patiment es va quedar en això i no ens va ploure pas.

Un cop a Kanab, vam aturar-nos a la gasolinera Philips 66 per repostar i allà mateix vam entrar a l'hamburgueseria Wendy's per dinar una mica. Tot i ser una franquícia a l'estil McDonald's o Burger King (és darrere d'aquestes dues cadenes d'hamburgueses la tercera més gran dels Estats Units), ens va semblar molt més familiar en el tracte i la veritat és que estava servint dinars a cabassos. Però el que realment ens va encantar va ser la màquina per servir-te les begudes (recordeu el free refill), que tenia una pantalla tàctil en la que primer escollies si volies una beguda ensucrada o no i anaves passant per diferents menús que no s'acabaven mai perquè la quantitat de begudes era espectacular. Jo, que sóc de beure Coca-Cola de la de tota la vida, quan vaig arribar al menú final tenia la Coca-Cola que em vaig demanar i després igual una desena més de diferents sabors, molts dels quals desconeixia completament que existissin.

Després de deixar enrere Kanab, ciutat de 3.500 habitants que semblava força animada i que és coneguda perquè s'hi van rodar alguns westerns, el paisatge va canviar, va deixar de ser tan planer i es va omplir de vegetació.

A la Núria i a mi ens feia molta il·lusió arribar al Galaxy of Hatch Diner & Motel perquè, malgrat que a la guia de viatge posava que era un hotel motard amb el seu diner anys 50's i botiga biker, sabíem que el Jaume i el David se l'havien llegit una mica així per sobre i que a més allà no posava que estava decorat amb tot tipus d'objectes de la marca Harley-Davidson. Sabíem que li anava a encantar al Jaume, com així va ser. La veritat és que estava molt millor que no ens havíem pensat, doncs ens havia donat la sensació que potser tindria els seus punts carrinclons, ridículs i fins i tot de nyigui-nyogui, però tot el contrari: estava farcit de detalls de bon gust i molt ben trobats, com el ventilador pintat amb flames i amb un far com a làmpara, l'armari d'eines com a calaixera o la nevera com a taula alta.

Després d'instal·lar-nos a l'habitació, com que només eren les cinc i escaig de la tarda, vam decidir recòrrer la quarantena de quilòmetres que ens separava del Bryce Canyon.

Com que eren pràcticament les sis de la tarda, no ens va costar gaire aparcar prop dels principals miradors, als que hi vam arribar amb una petita passejadeta.

No estava ni de bon tros tan massificat com el Grand Canyon o Antelope Canyon i bona prova del que dic és el petit esquirol que vam trobar.

En realitat no es tracta d'una gorja pròpiament dita, sinó d'un gran amfiteatre natural format per l'erosió a causa de l'aigua, el vent i el gel. I quan dic gran parlo en termes americans, és a dir immens, doncs ocupa una superfície de cent quaranta-cinc quilòmetres quadrats. Com en el cas del Grand Canyon, és impossible fotografiar-lo en condicions i que a més aquestes fotos reflecteixen el que se sent en veure-ho.

Ens va tocar la grossa amb un altre esquirol que vam trobar a terra. Ens hi vam apropar, vam anar bellugant-nos, però ell no es va espantar ni va fugir, doncs tenia una missió: desenterrar una pinya. Ho va fer davant nostre i després se la va cruspir.

Bryce Canyon destaca per les seves estructures geològiques úniques anomenades hoodoos, que són uns pinacles rocosos allargats que poden arribar als seixanta metres d'alçada i combinen estrats de colors vermells, ocres, taronges i blancs.

Si els dos primers esquirols que havíem vist eren molt semblants i només els diferenciaries per la cua, el tercer tenia unes orelles punxagudes molt característiques.

El primer habitant occidental de la zona va ser el mormó Ebenizer Bryce, que va dir que era el pitjor lloc on perdre una vaca i que ha passat a la història per ser el descobridor i no per les seves ocurrències.

La cota mitjana d'altitud es troba entre els 2.400 i els 2.700 metres. No obstant això, la part meridional es troba a 2.100 metres sobre el nivell del mar.

Encara que els més visitats són, Sunrise, Sunset, Inspiration i Bryce, no són pas els únics miradors que hi ha, doncs en total sumen la bonica xifra de catorze.

A més de mirar les formacions (són formacions o són destruccions?) rocoses des dels miradors, es poden fer caminades en les que el desnivell és gran, però no totes són aptes només per a especialistes. També es poden fer excursions equines i al centre de visitants es projecta una pel·lícula i s'exhibeixen altres informacions, tot i que nosaltres no vam entrar-hi pas.

Després de visitar Grand Canyon, Horse Shoe Bend, Antelope Canyon i Monument Valley, no teníem gaires expectatives de la nostra visita al Bryce Canyon, però en canvi les va superar amb escreix i mentre tornàvem a l'hotel anàvem pensant que ens hauria agradat dedicar-li més estona.

Ja a Hatch, vam aparcar les motos davant de la nostra habitació i vam anar a veure la botiga biker, però estava tancada i només la vam poder mirar una mica des de fora, però vam aprofitar l'estona per dutxar-nos, canviar-nos i relaxar-nos una mica.

El poble de Hatch és petit, només té un centenar llarg d'habitants, així que no pagava la pena sortir a donar una volta i directament vam sortir de l'habitació per anar a sopar al diner, que estava molt ben ambientat, destacant-hi els ventiladors del sostre, que simulaven les parts davanteres d'avions de caça de la segona guerra mundial, i molt ple (primer vam haver de seure tots quatre en una barra baixa l'un al costat de l'altre i més tard ja vam poder passar a una taula). Un bon final per a un altre dia molt llarg.