Teníem planificat sortir ben d'hora, però com que l'esmorzar no se servia tan aviat, vam acabar sortint a les vuit del matí, després de l'àpat matutí.

A una cinquantena de quilòmetres de Williams hi ha Flagstaff, que potser hauria estat el lloc normal on haver fet les dues nits anteriors en comptes de fer-les a Williams i així haver guanyat els tres quarts d'hora que vam trigar a recòrrer aquesta distància, però segueixo pensant que dormir a Williams va ser tot un encert.

Havíem sortit de Williams per la Interstate 40, però un cop travessat Flagstaff vam agafar la Highway 89, que ens havia de dur cap a Page.

Dúiem uns cent vint quilòmetres quan ens vam aturar a la destartalada gasolinera Thrift Way de Gray Mountain. Això sí que era absolutament i autènticament decrèpit i més si a sobre li afegim l'hotel abandonat del costat. Hackberry era la imitació comercial i aquesta era l'original! Si no haguéssim anat tant justos de temps, ens hi hauríem estat una hora fent fotos, però només vam repostar i vam esperar que els fumadors calmessin les seves ànsies.

Vam tornar a engegar les motos sense problema i vam continuar la ruta mentre el paisatge anava perdent vegetació i ens anàvem endinsant en un paratge desèrtic.

Carretera sense corbes i pràcticament plana, sense res a l'horitzó, realment és una manera diferent de conduir. Et transportes als teus pensaments amb la banda sonora de les cançons que cantes o amb la formada pels sons dels tubs d'escapament i de l'aire que travessa el teu casc i les teves ulleres. Per això, creuar el Little Colorado River pel pont que el 1959 va substituir el Historic Tanner's Crossing Bridge és rellevant. Per cert, el també conegut com a Cameron Suspension Bridge, que és el pont que es va construir el 1911 i marcà un abans i un després a la zona, provocant el creixement del poble de Cameron, encara funciona, però només com a suport d'un oleoducte. De tota manera, segueix dempeus i és el pont suspès més antic d'Arizona.

Em va sorprendre molt durant tot el viatge les poques motos que vam trobar-nos a la carretera, doncs com a mínim esperava trobar altres turistes com nosaltres, igual que vèiem cada dia un munt de cotxes i autocaravanes de lloguer (i segur que en vèiem molts més, però no els reconeixíem com a vehicles de lloguer).

Havíem entrat en territori dels Navajo i dels Hopi i la carretera va començar a ondular-se, tant lateralment com verticalment, es veien algunes formacions rocoses curioses i de tant en tant trobàvem paradetes de venda d'articles d'artesania dels indis.

Vam passar entre muntanyes i en un moment donat vam començar l'ascensió a un port, però amb la calçada força ampla i corbes no gaire tancades, més una distracció que no pas una alegria en la conducció.

Ens vam aturar en un mirador força ampli farcit de paradetes de venda d'artesania navajo, però no preteníem pas comprar res i ni tan sols ens vam mirar la mercaderia, doncs el que preteníem era gaudir de les vistes a la vall per la que circulava el Riu Colorado. Es podia veure clarament la monumental esquerda del Marble Canyon, el que seria l'inici nord del Grand Canyon, i al fons Vermilion Cliffs.

Vam acabar de pujar el port, que per cert és l'Antelope Pass de 1.875 m. Uneix Bitter Springs amb Page, al comtat de Coconino, i és molt costerut, superant fins a 1.000 peus en només 3 milles.

Quedaven uns vint minuts de ruta i el David i el Jaume van canviar-se les motos per tal de provar-ne de diferents, vam passar per davant de l'accés a Horse Shoe Bend, vam circumval·lar Page i, després d'una aturada tècnica rapidíssima per consultar el mapa, ens vam dirigir al Lower Antelope Canyon, on teníem una reserva per visitar-lo a les dotze del migdia, tot i que quan vam arribar-hi ens van dir que a causa de la tempesta del dia anterior estava la gorja negada i les visites posposades (encara no sabien dir-nos a quina hora podríem entrar-hi).

Vam decidir aprofitar el temps anant a visitar Horse Shoe Bend, però a l'hora d'arrencar les motos la meva no ho va fer. Era un problema elèctric, no tenia bateria suficient. No l'havia deixat amb el contacte donat i dúiem prop de tres-cents quilòmetres aquell matí. Vam intentar trucar a Eaglerider, però no ho vam poder fer amb cap dels nostres mòbils, llavors vam anar la Núria i jo a buscar una gasolinera des d'on trucar i allà ens van dir que anéssim al Walmart Supercenter de West Haul Road. Vam fer el típic de les pel·lícules,que és donar el número de la cabina i esperar que et truquin i després d'una estona ens van confirmar que vindrien des de Flagstaff amb una moto de sustitució, però que encara trigaria una bona estona. Amb les gestions fetes, vam tornar cap a l'entrada a Antelope Canyon per informar el Jaume i el David.

Eren quarts de dues i estàvem assedegats, així que vam carregar l'equipatge de la Núria i el meu a la moto que havia tingut pana i vam marxar amb les tres motos que funcionaven a beure i menjar alguna cosa al McDonald's que hi havia a la vora del supermercat (l'havíem vist quan havíem estat buscant la cabina de telèfon i no calia voltar més).

Amb les panxes plenes i ja refrescats, vam anar a veure el Glen Canyon Dam Bridge, és a dir el pont de la presa de la gorja Glen, un pont d'arc d'acer que creua el Riu Colorado a l'alçada de la presa, salvant una separació de tres-cents vuitanta-set metres i una alçada de dos-cents deu metres. Vam passar per ell i un quilòmetre més enllà vam girar cua per tornar per on havíem vingut.

Vam deixar les tres motos a l'aparcament a tocar de la Highway 89 i vam recòrrer caminant el quilòmetre  que ens separava de Horse Shoe Bend, el famós meandre amb forma de ferradura del Riu Colorado. Vam tenir la mateixa sensació que el dia anterior al Grand Canyon: massa gran per explicar-ho i fotografiar-ho, tot i que en aquest cas (només) hi havia tres-cents metres d'alçada.

De tornada a l'entrada al Lower Antelope Canyon, ens van confirmar que el podíem visitar i llavors vaig convèncer els meus acompanyants per tal que hi entressin mentre jo esperava la moto que m'havien de dur, doncs esperar-nos tots podia suposar fàcilment que perdéssim la possibilitat de visitar les gorges.

Havíem reservat a mitjans de juny i a l'Upper Antelope Canyon ja no hi havia disponibilitat a les hores que a nosaltres ens convenien (bé, tot i que finalment l'entrada va ser a una altra hora). El més conegut és l'upper, però al lower, que és més curt i més estret, tens l'avantatge de la menor massificació, malgrat que havent tancat tot el matí els visitants anaven a ser el doble.

Jo m'havia quedat a peu de carretera, doncs no es podia accedir a les instal·lacions sense pagar l'entrada corresponent (no valia el Park Pass perquè estant en territori indi -navajo- la gestió corre a càrrec dels indis i no pas del govern), sota un sol que s'hi coïen els ous, sense cap tipus d'ombra i amb una ampolla gran d'aigua que vaig anar dosificant. No en quedava gaire d'aigua quan va arribar el representant d'Eaglerider a Flagstaff amb una Indian Scout en un remolc. Va ser una sort que em portessin la moto que jo volia, el problema és que venia amb pantalla i no podia treure-la.

Tant una gorja com l'altra són fruit de l'erosió de la pedra sorrenca del tipus navajo principalment per inundacions sobtades. En el cas del Lower Antelope Canyon, conegut com El Llevataps i amb nom navajo Hazdistazi, que significa 'arcs de roca en espiral', la gorja queda sota terra, mentre que a l'Upper Antelope Canyon no cal baixar escales de cap tipus i tant a l'un com a l'altre la visita és guiada perquè hi ha risc d'inundació en cas de pluja i, no ens enganyem, perquè així la visita dura el temps que tenen previst i així pot entrar el següent grup.

Després del canvi de moto, encara vaig haver d'esperar-me uns tres quarts d'hora i, de fet, com que s'apropava l'hora de tancar, vaig poder entrar a l'aparcament i esperar els meus companys al costat de les seves motos. Teníem per endavant dos-cents vuitanta quilòmetres encara i eren les sis de la tarda tocades, així que no vam perdre temps i vam pujar a les motos.

El sol va anar perdent alçada fins el punt que a partir de deixar l'AZ 98 i agafar la US 160 ja era impossible conduir amb ulleres de sol i es va acabar ponent. Vam baixar molt el ritme perquè no hi havia gens de llum i era un territori salvatge en el que ens podíem arribar a trobar qualsevol animal. Un cop a Kayenta, vam decidir buscar allotjament, vam preguntar al Wetherill Inn i ens van dir que estaven plens, que possiblement hi hauria lloc al Kayenta Monument Valley Inn i que fins a Bluff no trobaríem res. Ens van fer el favor i van trucar a un allotjament que estava unes trenta milles enrere, però també estava ple. Finalment, vam anar al Kayenta Monument Valley Inn, on vam pagar l'habitació més cara de tot el viatge.

El restaurant de l'hotel tenia uns preus que nosaltres no estàvem disposats a pagar aquell dia, doncs preferíem descansar a menjar. A l'altra banda de la carretera hi havia un McDonald's (recordo que ja havíem dinat en un) i una mica més enllà un Burger King en el que hi ha una petita exposició en homenatge als indis navajo i la seva aportació a la Segona Guerra Mundial, doncs per evitar que es descodifiquessin les comunicacions estadounidenques que interceptaven els alemanys algú va tenir la brillant idea de transmetre en idioma navajo, un idioma tant especial que els alemanys no van saber interpretar.

Al final, ens vam acostar a la gasolinera i vam comprar algunes coses per picar i beure. Ens va sorprendre molt que hi hagués tants tipus de refrescs, no tant pels gustos com per la varietat de colors, doncs crec que al catàleg Pantone no n'hi ha tants! A l'habitació, ens vam posar còmodes, ens vam refrescar, vam descarregar fotos, vam comentar les peripècies del dia... i finalment ens vam posar a dormir.