Vam matinar per anar a esmorzar a Ruby's Diner, un restaurant estil anys 50's del segle passat que havíem vist en el passeig del vespre anterior. Vam seure a l'interior, tot i que a la terrassa hi havia atomitzadors d'aigua que ajudaven a suportar la calor que feia a les set i poc del matí. Ens vam demanar una ABC omelette (truita amb bacó tallat gruixut, pebrot, formatge, alvocat i salsa casolana), uns Two eggs breakfast with bacon (uns ous amb bacó i patates), un Awesome egg sandwich (entrepà d'ous sobre formatge amb carn al gust i acompanyat amb patates) i uns Benedictine eggs.

Vam tornar cap a l'hotel, en el que ens havia sorprès trobar-nos La Bíblia a la tauleta de nit, com passava aquí fa anys, i vam recollir les nostres coses.

Les motos les havíem aparcat a l'altra banda de Belardo Road, en un aparcament públic a l'aire lliure que hi havia, per tant no vam haver de carregar gaire amb l'equipatge per dur-lo fins a les motos i lligar-lo.

Per arribar a l'autovia, vam travessar Palm Springs, Rancho Mirage, Palm Desert, Indian Wells i Indio, una quarantena de quilòmetres amb molta calor i a poca velocitat, doncs el límit de velocitat era molt baix i nosaltres deixàvem un marge prudencial que en ser en milles encara era més gran (si podíem circular a 30mi/h, ho fèiem a 25mi/h). L'hora llarga que vam trigar se'ns va fer eterna.

Vam entrar a la Sonny Bono Memorial Freeway en direcció est, poc més enllà es va convertir en la Christopher Columbus Transcontinental Highway, però sense deixar de ser la Interstate 10.

Vam agafar la sortida 168 Mecca, Twentynine Palms, Cottonwood Springs Road, però just creuar per sobre de la Interstate 10 i quan ens indicava que estàvem a un quilòmetre del Joshua Tree National Park, un cartell deia que la següent estació de servei estava a quaranta-set milles (setanta-sis quilòmetres). Ens vam aturar per comentar-ho i com que no sabíem quina autonomia teníem i havíem vist un cartell a l'autovia que indicava una gasolinera molt propera, vam decidir anar a buscar-la i així no haver de patir.

A vuit quilòmetres per l'autovia vam trobar una àrea de servei, vam repostar a la Chevron Chiriaco Summit i com que ja eren quarts d'onze tocats, vam entrar a prendre un refresc al Chiriaco Summit Coffee & Gift Shop, on vam descobrir el free refill, tot un estalvi per gent com jo que bevem molt i més quan fa molta calor.

Ens va sorprendre veure alguns tancs, però tenia el seu sentit que hi fossin allà, doncs eren part del General Patton Memorial Museum, que està ubicat en aquell punt perquè és el lloc on hi havia l'entrada de Camp Young, un Centre d'Entrenament al Desert de la Segona Guerra Mundial. La seva missió principal és la de preservar la pau a través de les lliçons del passat i està presidit per una estàtua del militar acompanyat per un gos.

Una hora més tard, tornàvem a ser a Cottonwood Springs Road per dirigir-nos cap a The Joshua Tree National Park, però amb els dipòsits plens i havent-nos refrescat una mica tant per haver begut alguna cosa freda com per haver estat una estona en un local amb aire acondicionat.

Vam entrar al parc, però no vam trobar pas cap lloc on comprar els dos Park Pass que necessitàvem fins que a uns deu quilòmetres vam arribar al Cottonwood Visitor Center, on un Ranger molt amable ens va atendre i ens va dir que ja el compraríem en sortir del parc, que no hi havia pressa. També ens va recomanar pujar a Keys View, un mirador amb una bonica panoràmica de Coachella en el que estaríem més frescs. Davant d'aquesta afirmació, li vaig preguntar com de frescs estaríem si hi pujàvem i em va contestar que la temperatura podria ser uns tres graus més baixa que a la resta del parc.

Ràpidament vam tornar a agafar les motos i vam tornar a la carretera, que havia canviat el nom de Cottonwood Springs Road pel de Pinto Basin Road.

Vam veure un aparcament a mà esquerre en el que hi havien alguns cotxes i un autocar i ens hi vam aturar. Es tractava del punt on comença Porcurpine Wash, una ruta circular de senderisme. La zona estava farcida d'uns cactus curiosos anomenats ós de peluix (Cylindropuntia bigelovii) i d'uns turistes francesos que anaven en l'autocar aparcat que ens van començar a fer fotos com si fóssim motards americans dels de les pel·lícules.

Estàvem a cavall dels deserts del Colorado i del Mojave, feia molta calor, el límit de velocitat (no el recordo exactament) era baix, l'asfalt estava en perfectes condicions i el traçat era un seguit d'ondulacions. Tot convidava a deixar-se endur i gaudir (només ens faltava la banda sonora).

Ja havíem vist roques i agrupacions de roques, però en arribar a White Tank en vam veure tantes que vam decidir aturar-nos al voral i acostar-nos-hi. Aquestes roques es van formar sota terra fa milers d'anys pel moviment de les plaques tectòniques i l'activitat volcànica, doncs al parc s'hi localitza una part de la falla de San Andrés i algunes ramificacions seves. L'erosió del terreny i les esquerdes provocades per l'activitat de la falla han fet que apareguessin aquestes roques a la superfície.

Sense saber-ho, vam ser molt a tocar d'Arch Rock, un arc rocós de més de nou metres, i de Heart Rock, una de les imatges de The Joshua Tree National Park més penjades a Instagram pel que representa una roca en forma de cor de més de tres metres d'alçada, però com que en aquell moment no ho sabíem vam continuar la ruta i vam fer molt ben fet perquè no dúiem aigua i per fer aquestes caminades (per petites que siguin) en aquell desert és indispensable carregar-ne força.

Ara ve la que faltava, doncs dúiem una hora i mitja al parc i només havíem vist algun joshua tree sol com un mussol. On eren aquestes iuques tan característiques que havien batejat el parc?

Al final de Pinto Basin Road, a Pinto Wye, s'hi enllaçava amb Park Boulevard. Nosaltres ho vam fer girant a la dreta, per tant deixàvem pel proper viatge l'Skull Rock, una roca de grans dimensions que recorda una calavera humana, i Keys View, el mirador que ja hem comentat, però no teníem més temps (quan viatges, pots veure amb tranquil·litat i fins a l'últim detall unes quantes coses i deixar de veure'n moltes altres, pots passar a corre-cuita per tot arreu més per tenir la foto que no pas gaudir-ho i pots fer un terme mig entre aquests dos extrems, però en tot cas el normal és anar deixant coses pendents).

A l'hora de sortir del parc per Utah Trail, vam trobar-nos la Twentynine Palms Fee Entrance, és a dir la guixeta per pagar l'entrada. Era una caseta al mig de la calçada amb una finestra per cada banda per donar servei tant als que hi entraven com als que en sortien. Va ser aquí on vam comprar els nostres Park Pass per entrar a tots els Parcs Nacionals.

Després d'una petita indecisió que ens va obligar a consultar el mapa, vam agafar Amboy Road per endinsar-nos en el desert en línia recta durant vint-i-set quilòmetres. El terreny era encara més àrid que al parc i la sorra s'amuntegava als vorals i a les calçades de les vies amb poc trànsit.

Vam pujar una mica d'alçada per passar entre Sheep Hole Mountains i Cleghorn Lakes Wilderness Area, aconseguint circular alguns graus més frescs, però ràpidament vam tornar a perdre alçada i pujar graus de temperatura.

L'aire cremava com mai no he notat que cremés. Ens vam fer senyals i vam començar a rellevar-nos al capdavant del grup per no estar tan exposats durant més d'un quilòmetre perquè era insuportable. De fet, jo vaig posar el dit gros del peu sobre el següent dit i vaig poder notar que em tapava el sol i l'aire.

Va anar desapareixent tota la vegetació i fins i tot les pedres, doncs vam acabar passant per una zona on tot el que hi havia era sorra. El descens cap a Amboy van ser uns trenta-set quilòmetres, però realment terrribles van ser els últims catorze, que es van fer eterns.

Vam deixar les motos a l'ombra i vam entrar al bar, on vam començar a demanar begudes, començant per aigua i continuant per Coca-Cola, Sprite, sucs... Necessitàvem hidratar-nos amb urgència i a això hi vam dedicar tots els nostres esforços durant una mitja hora llarga.

A tot això, havíem arribat a un dels trams que queden de la Historic Route 66 i a la calçada quedava reflexat amb la pintura indicativa. Com la resta dels turistes, vam fer unes fotos, però nosaltres érem els únics que les vam fer amb les nostres motos.

El Roy's Motel & Cafe, enmig de quilòmetres de sorra i pols, és una icona de la Route 66 des que es va inaugurar el 1938 com a gasolinera. El Roy Crowl i el seu gendre Herman Harris eren tant forts de morro que fins i tot van instal·lar els pals elèctrics des de Barstow (120 Km) per tenir llum i el 1959, amb el complex obert vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana, van construir el mític cartell amb neons i la recepció del motel amb estil futurista i el sostre inclinat. El 1974, però, es va iniciar el seu declivi, tot coincidint amb l'obertura de la Interstatal 40. D'ençà aquest sotrac i sobretot a partir de la mort del Roy el 1977, ha anat canviant de mans i obrint i tancant la gasolinera, el motel i el cafè.

Quan nosaltres hi vam estar, no estava en un dels seus millors moments, es veia deixat i amb la quantitat de gent que sembla que hi passava no és normal. A mode d'exemple, un parell de situacions no desitjables: els lavabos estaven brutíssims i no hi havia aigua i al bar no hi havia ningú servint-te, tenies neveres on agafar les begudes, estanteries on agafar aperitius i galetes, un home bastant gran assegut darrere la barra que et posava un got si li demanaves i una dona, també asseguda, davant de la caixa registradora al costat de la porta de la sortida. De fet, les begudes eren totes al mateix preu (em sembla recordar que 2$) per fer-ho més senzill.

Sobre un quart de quatre de la tarda vam tornar a la carretera per circular per la mítica Route 66 en direcció est, compartint traçat amb la National Trails Highway fins passat Essex. Això sí, continuàvem circulant pel mig del desert, no un desert de sorra daurada i sense cap tipus de vegetació, sinó un desert amb poca i baixa vegetació i terra i pedres molt clares, però desert al cap i a la fi.

Dúiem una hora i escaig de ruta quan ens vam aturar al Hi Sahara Oasis Inc. Gas Station & Convenience Store, on vam repostar gasolina i vam refrescar-nos tant amb l'aire acondicionat del local com amb les begudes. El bar i la botiga compartien espai, estava ple de records de la Route 66 i les begudes, tal i com anunciava un cartell que també recordava que el bar estava al mig del no res i sense cap alternativa a la vora, eren cares. De tota manera, teníem clar, pel viscut abans d'arribar a Amboy, que la calor ens condicionava el viatge i que havíem de preveure fer les aturades necessàries i hidratar-nos convenientment si no volíem patir les conseqüències.

Bona part del traçat de la Route 66 era paral·lel a les vies del tren, el que ens va permetre veure un tren  de mercaderies quilomètric (no estic exagerant) arrossegat per quatre màquines al davant i tres al darrere. Però no es tractava de cap excepció, el dia abans ja n'havíem vist un altre també espectacular al pas a nivell de Banning i durant els dies que vam viatjar pels Estats Units vam veure que era habitual un mombre així de màquines i inclús que n'hi hagués a la meitat del convoi, un convoi en el que es transportaven contenidors a un o dos nivells i remolcs de tràiler.

A Arrowhead Junction va acabar el tram de Route 66 i vam agafar la Route 95 direcció nord per dirigir-nos cap a la frontera entre els estats de Califòrnia i Nevada. Passaven de les cinc de la tarda i a més començàvem a agafar alçada, així que la calor ens donava una petita treva.

Just passada la frontera estatal, vam trencar a la dreta per l'NV-163 Laughlin Highway i jo vaig aprofitar per erròniament treure'm el casc (dels quatre estats que anàvem a visitar en el nostre viatge, a Califòrnia i Nevada era obligatori, mentre que a Utah i Arizona no feia falta dur-lo). Això sí, vam començar a descendir en altitud i la temperatura va començar a pujar com empesa per un coet, donant la sensació d'entrar en un forn.

Tal i com vam entrar a Laughlin River per Casino Drive, la Núria, que anava al davant del grup, va entrar a l'aparcament del In-N-Out Burger, va baixar de la moto, deixant-la al mig i dient que havia d'entrar al restaurant per accedir a l'aire acondicionat. El Jaume va aparcar i també va entrar, mentre que el David i jo vam aparcar correctament les nostres motos i la de la Núria. Jo vaig comentar que l'hotel, el Laughlin River Lodge, havia de ser molt a la vora i vam decidir que m'acostava per comprovar-ho. Efectivament, un quilòmetre més endavant hi havia l'hotel, així que quan la Núria i el Jaume van estar preparats hi vam anar cap allà.

Vam aparcar davant de l'hotel i vam entrar a la recepció. No, no vam entrar a la recepció, això és el que ens pensàvem que anàvem a fer, el que vam fer va ser entrar al casino de l'hotel, el vam travessar i al final vam trobar el petit mostrador de la recepció, on vam fer el check-in.

Vam descarregar les motos i vam pujar a l'habitació, que estava en un pis bastant alt des d'on podíem veure Bullhead City a l'altra banda del riu Colorado i ja dins de l'estat d'Arizona. Vam aparcar les motos a l'aparcament cobert, vam tornar a l'habitació per acabar d'instal·lar-nos i ens vam refrescar. El David duia una estona al bany quan la Núria li va preguntar com es trobava i va respondre que patia descomposició i no estava gaire catòlic. Tot semblava que era un cop de calor, així que li vam recomanar que omplís la banyera d'aigua freda i s'hi fiqués dintre.

Per sort, va anar cobrant forces. Amb ell més o menys recuperat, tot i que dúiem apuntat a la nostra guia que podíem anar a sopar al Restaurant Bubba Gump de dins de l'espectacular recinte del Golden Nugget Casino, jo era de l'opinió de baixar a la piscina per acabar de refrescar-nos, encara que finalment es va decidir anar a l'hamburgueseria on ens havíem aturat en arribar.

El cert és que vam anar ràpids, vam poder accedir fàcilment i el servei va ser el normal en un fast-food, tot i que jo únicament em vaig demanar beguda perquè la calor que havíem passat no m'havia deixat lloc per menjar res.

Vam tornar cap a l'hotel, vam deixar les motos a l'aparcament cobert, lligant-les per parelles per tal que estessin més segures i vam tornar a travessar el casino per pujar a l'habitació.

De tota manera, un cop de tornada a l'habitació, el Jaume i jo ens vam posar els banyadors, vam agafar les tovalloles i vam anar a la piscina, que tancava molt tard.

Abans de tornar a pujar, vam aprofitar per voltar una mica per l'hotel, que era immens. Vam veure grans salons buits, centres recreatius, restaurants... Hi havia de tot! El cansament, però, ens va recomanar pujar i posar-nos a dormir.