A les set del matí va tornar a sonar el despertador, vam recollir i vam baixar l'equipatge fins a la porta de l'hotel. El Jaume es va quedar vigilant-ho tot, nosaltres tres vam anar a buscar les nostres motos i mentre començàvem a carregar-les el Jaume va anar a buscar la seva.

A Nevada el joc va ser legal del 1870 al 1910, provocant una onada de turisme. Més tard, el 1931, paral·lelament a la construcció de la presa Hoover, va aprovar lleis que legalitzaven de facto gairebé totes les formes de joc dins de l'estat. El nombre de casinos va anar creixent i a ciutats pròximes a les fronteres de l'estat, com ara Laughlin River, totes li ponien. Es calcula que a Nevada hi ha uns dos-cents cinquanta casinos, és a dir un cada quatre-centes vint-i-cinc milles quadrades, però d'uns anys ençà les campanyes contra la ludopatia, el joc online i el vertiginós i acaparador creixement de Las Vegas han fet anar a la baixa els casinos que no són a la capital de l'estat, tot i així segueix sent un sector que mou milions de dolars.

Vam fer Casino Drive en sentit contrari a com l'havíem fet en arribar el dia anterior, però enlloc de tornar a agafar la Lauglin Highway vam creuar el riu Colorado, després Bullhead City i Fort Mohave, doncs anàvem a buscar un altre tram de la Historic Route 66.

Vam començar, doncs, un tram de la Historic Route 66, però no un tram qualsevol, sinó el que coincidia amb l'Oatman Highway, una carretera sense voral, amb l'asfalt rugós, gastat, trencat i esquerdat que ens va dur cap a les Black Mountains del comtat de Mohave.

El cartell amb la llegenda 'Welcome to Oatman, Arizona' ens va rebre a l'entrada, però hi va haver uns quants ases que se'ns van acostar i també ens van voler saludar.

Ara sí que havíem arribat al Far West! L'asfalt havia desapàregut (no sé si alguna vegada n'hi havia hagut i s'havia anat deteriorant o simplement no s'havia asfaltat mai) i els edificis eren tots de fusta. Vam aparcar les motos amb la sensació de deixar els cavalls lligats i vam començar a fixar-nos en els detalls.

Teníem planejat anar a esmorzar a l'Oatman Hotel & Restaurant, un allotjament mític que, entre altres coses, és conegut per haver ostetjat la parella formada per en Clark Gable i la Carole Lombard durant les seves escapades romàntiques i durant la celebració del viatge de noces. De tota manera, entre els viatgers de l'actual Route 66 (turistes) es coneix perquè el seu bar està totalment recobert de bitllets d'un dolar signats pels propis viatgers. Nosaltres, però, no vam poder seguir amb la tradició perquè estava tancat.

De tota manera, no ens vam quedar pas sense esmorzar, doncs vam fer-ho a l'Olive Oatman Restaurant & Saloon, on s'explica una part de la història de l'Olive Oatman, una nena mormona que el 1851, mentre viatjava com a part d'una expedició de colons, va veure com els indis Yavapai els atacaven, mataven gairebé tota l'expedició i segrestava la pròpia Olive (14 anys) i la seva germana Mary Ann (8 anys). Van malviure, patint tota mena de vexacions i maltractes, durant un any perquè els indis Mohave van saber de la seva història i les van comprar per acollir-les amb ells. Van ser els seus millors anys, tot i que morís la Mary Ann. Es va sentir estimada i fins i tot va ser tauada com a símbol de pertinença a la tribu. Amb vint anys, va arribar al poblat un missatge exigint el seu alliberament, però ella no estava captiva i hauria pogut marxar en qualsevol moment. El missatge, però, era del seu germà petit Lawrence, que miracolosament també havia sobreviscut, i va decidir tornar, encara que mai no va aconseguir tornar a adaptar-se i ser feliç, en part perquè sempre va ser considerada com mig salvatge pel tatuatge blau de la cara. Es van escriure llibres sobre ella, es va posar el cognom familiar al poble que es va fundar prop d'on ella va conviure amb els Mohave i fins i tot més tard se'n va fer una pel·lícula.

El local estava profusament decorat amb moltes antiguitats i objectes kitsch i necessitava una mica de neteja en alguns llocs que no estaven gaire a l'abast. La cambrera va ser molt simpàtica, l'esmorzar bo i la propina de les més altes i exigides.

Oatman City es tracta d'un antic campament miner provisional que s'establí el 1915, quan es va trobar la primera veta d'or a la zona, i que va anar creixent, convertint-se en un poble que va arribar a tenir una població màxima de 3.500 habitants Pe cert, els ases que circulen lliurement pels carrers i els voltants són els descendents del que va portar els miners per carregar l'or i viuen en un turó proper.

Hi havia botigues de records i, segons havíem llegit, en algunes d'elles podies comprar una bossa amb alfals i pastanagues per alimentar els ases, que si s'hi passegen tant i s'apropen amb aquesta tranquil·litat és per alguna raó. Vam fer una passejadeta pel carrer principal i a les onze del matí, dues hores després de la nostra arribada, vam tornar a pujar a les motos.

Vam recuperar l'asfalt en sortir del poble i poc més enllà vam trobar-nos la carretera acabada d'asfaltar, però asfaltada amb un asfalt molt rugós, i, això sí, encara sense pintar.

Anàvem fent corbes i guanyant alçada fins que vam arribar a Sitgraves Pass, un port de les Black Mountains a 3.586 peus (1.093 metres), encara al comtat de Mohave i amb unes vistes espectaculars que ens van obligar a aturar-nos.

Vam iniciar el descens cap a la mítica gasolinera Cool Springs, pel davant de la qual vam passar sense aturar-nos. Aquest tram de carretera és conegut pel seu traçat ple de corbes i els grans desnivells fora de la calçada, que no està protegida per cap tipus de barrera. De fet, és possible veure esquelets de vehicles estavellats i fa anys va haver moments en què els viatgers que anaven cap a l'oest llogaven xofers per fer aquest tram o es feien remolcar. Nosaltres no el vam trobar tan perillós, encara que sí que tenia les seves corbetes, però entre poc i massa, no n'hi havia pas per tant.

En arribar a Kingman, vam repostar a Canada Mart, una barreja de Historic Gas Station, Route 66 Gift Store i Native American Jewelry & Art Shop i la primera gasolinera on vam veure unes neveres enormes plenes de caixes i packs de cerveses i com els clients en carregaven a carretons sencers.

A tres-cents metres de la gasolinera hi ha Mr. D'z Route 66 Diner, una cafeteria rotllo anys 50's del segle passat on es diu que fan uns batuts impressionants, tal i com vam corroborar la Núria, el Jaume i el David, que en van demanar un després de consultar la carta amb forma de disc de vinil. Jo, en canvi, no em vaig poder resistir al free refill de la Coca-Cola.

Havíem deixat les motos a l'aparcament amb un gran senyal de la Route 66 pintat al terra i just al davant de l'entrada posterior de Thunder Rode, una botiga d'accessoris per a motos i per a motoristes a la que vam entrar en sortir de Mr. D'z. Vam xafardejar una miqueta i vam parlar amb l'amo, que ens va dir que havia estat visquent a Sevilla i havia visitat Barcelona un parell de cops.

Els inicis i el creixement de Kingman estan molt lligats a la construcció del ferrocarril i la ciutat no només no ho oblida, sinó que ho té present i ho recorda tant amb el Kingman Railroad Museum com amb el Locomotive Park, on es pot admirar la immensa (té rodes de dos metres de diàmetre) locomotora Santa Fe 3759 donada a la ciutat el 1953 després d'haver recorregut dos milions de milles en el trajecte entre Los Angeles i Kansas City.

De tota manera, en l'actualitat Kingman, que és coneguda per alguns com el cor de la Route 66 i utilitzada per molts com a punt de partida tant per recòrrer-la com per accedir al relativament proper Grand Canyon Skywalk, està molt enfocada al turisme. També ha incorporat altres atraccions, com un camp de golf a tocar d'un penya-segat, parcs, àrees de pícnic, el Kingman Powerhouse Visitor Center o el Historic Route 66 Museum. I fruit d'aquest turisme és la quantitat d'hotels que hi ha, convivint les actuals cadenes hoteleres amb establiments històrics, com El Trovatore, que fa el fatxenda a la seva publicitat per tenir a les seves parets el mapa de la Route 66 més gran que existeix.

Parlant de la Route 66, nosaltres seguíem circulant per ella, endinsant-nos en un paratge que no sé si és considerat oficialment desèrtic, però per a profans en la matèria com nosaltres ho era. A més, el fet de circular en línia recta sense pujades ni baixades durant una trentena de quilòmetres reforçava aquesta sensació.

Dúiem una mitja hora de moto quan vam tornar a aturar-nos, aquest cop a Hackberry General Store, una antiga gasolinera que va patir primer l'abandonament del poble en acabar-se l'extracció de metalls de les seves mines i posteriorment la manca de clients per la construcció de l'autovia que va substituïr la Route 66.

El 1919 es van tancar les mines d'or i argent i durant els anys 50's el trànsit es va desviar cap a l'autovia, però la gasolinera va continuar oberta fins el 1978, any en el que es va clausurar i es va abandonar. Va ser durant el 1992 que l'artista viatger Bob Waldmire va conèixer la gasolinera i la seva història i va decidir comprar-la i obrir la Hackberry General Store i un petit museu de la ruta, malgrat que hi ha qui ho considera un espai ple de petites joies plenes de pols i vehicles desballestats.

El Bob Waldmire va vendre la botiga el 1998 al John i la Kerry Pritchard per ficar-se fins a les ungles del peu a promocionar la Route 66 fins la seva mort el 2009. En tot cas, nosaltres vam fer l'aturada de rigor, ens vam endinsar a l'atapeïda botiga, vam comprar alguns records, vam fer moltes fotos (aquí només n'hi ha una mostra), vam refrescar-nos asseguts a la taula que hi ha a la porta i, finalment, vam agafar les motos per continuar la ruta.

Teníem davant dels nassos un tram de Route 66 pam més pam menys d'uns cent quilòmetres, és a dir una hora de moto a grosso modo. Aquest cop, però, les condicions sí que van canviar una mica: el terreny era menys àrid i el cel es va començar a omplir de grans núvols.

I sota aquests núvols cada cop més amenaçadors vam arribar a Seligman, una parada obligatòria per tot turista que recorre la Route 66. Originalment coneguda com Prescott Junction quan tan sols era una ciutat campament pels constructors de la línia ferroviària, el 1886 va passar a denominar-se Seligman i amb el temps va passar exitosament de ser una ciutat ferroviària a ser una ciutat de la Mother Road.

Amb la Interstate-40 també va patir uns cops econòmic i demogràfic devastadors a partir de ser circumval·lada el 1978, però el 1987 va guanyar-se el sobrenom de Birthplace of Historic Route 66 mercès als esforços dels habitants de Seligman, especialment del seu barber, l'Angel Delgadillo, que va involucrar l'estat d'Arizona en la creació de la ruta històrica, creant la icònica marca que és actualment aquesta carretera i tot el que l'envolta i provocant que milers de viatgers de tot el món s'hi acostin tot buscant l'essència americana.

Està farcit de botigues de souvenirs sobre la Route 66, totes elles molt colorides i intentant aportar alguna cosa més, com la Return to the 50's Gift Shop & Museum, uns botiga en un antic taller de cotxes amb vehicles antics al seu davant i objectes vintage per totes bandes que et transporten als anys 50's.

Si la història de Seligman recorda la de l'adorable ciutat Radiator Springs que apareix a la pel·lícula Cars, es diu que és perquè en realitat va ser la ciutat que va servir d'inspiració, però també he de dir que el mateix he llegit d'algunes altres ciutats.

Està tot farcit de detalls, molt colorit i ben cuidat, no com a Hackberry, on potser tot és més autèntic, però està molt més deixat de la mà de Déu. De tota manera, també hi ha una part del darrere...

Estàvem sortint de Roadrunner Gift Shop, Cafe & Pub, on havíem estat xafardejant, quan va passar el que es veia venir des de la nostra conversa a l'aeroport d'Stockholm: va començar a caure una tempesta. La primera tarda a Arizona i la primera tempesta. Vam aprofitar per demanar-nos alguna cosa i prendre-nos-la al porxo mentre descansàvem i comentàvem el tema de les tempestes, el que havíem vist, el que faríem quan es recuperés la calma meteorològica i el que ens quedava per fer aquell dia.

Mentre va estar plovent no ens vam veure amb cor per anar cap a una altra de les botigues-museu, en les que es barrejaven objectes de col·lecció, vehicles i souvenirs de tot tipus, però sí que ho vam fer tan bon punt com va acabar, doncs passaven de les cinc de la tarda i no podíem badar gaire.

Un altre cop a la carretera, vam tornar a enganxar aigua, però no vam pas travessar una tempesta de les que vèiem més o menys llunyanes, sinó que només ens va tocar d'esbiaix.

La Route 66 havia desaparegut i havíem hagut d'agafar la Interstate-40, però tan bon punt com vam poder, vam agafar una sortida i vam fer un altre tram prop d'Ash Fork. Segons la nostra informació, havíem de tornar a agafar la I-40 a la següent entrada, però vam voler ser més llestos que ningú i continuar per la Route 66, trobant-nos al cap de poc el final de la calçada i havent de girar cua.

Vam entrar a Williams a quarts de vuit del vespre, quan els cartells amb neons de les botigues i els establiments de restauració ja estaven encesos i mentre travessàvem gairebé tot el poble ens vam adonar del bon ambient que hi havia.

A la mateixa Route 66 hi havia el Mountain Side Inn, el motel que havíem reservat. Vam aparcar davant de la recepció, vam fer el check-in, vam acostar les motos a la nostra habitació i ens vam relaxar una mica, doncs el dia havia estat llarg i nosaltres l'havíem aprofitat força.

Gairebé davant nostre, a l'altra banda de la calçada, hi havia una gasolinera i una bugaderia automàtica, així que vaig demanar als companys de viatge la roba bruta, vaig recollir totes les monedes que teníem i me n'hi en vaig anar a fer la bugada, però com que els companys eren collonuts, al final em van acompanyar i ho vam acabar fent una mica entre tots.

Era un quart de deu tocat quan vam seure a sopar alguna cosa a The Branding Iron Restaurant, dintre del complexe Wild West Junction, on vam demanar-nos tres hamburgueses i un entrepà de pulled pork.

Amb la panxa ja plena, vam fer un parell de fotos al complex que simulava un poble dels que apareixen als westerns i vam anar cap al motel a dormir.