Després de llevar-nos, esmorzar les gofres i recollir-ho tot, vam fer el check-out a l'hotel i vam demanar-nos un taxi per anar a Eaglerider a buscar les motos, doncs carregats com anàvem i amb l'experiència del transport públic dels últims dos dies vam creure que era la millor opció.

Ens vam sorprendre quan vam arribar a Eaglerider perquè, tot i saber que era una nau industrial, aquesta era més gran que no ens pensàvem, n'hi havia una altra al costat encara més gran que també era seva i estava plena de motos i el personal que hi havia a l'exterior estava entregant motos a dojo.

Primer vam haver de fer tota la paperassa a la botiga, una botiga preciosa amb tots els models Harley-Davidson i Indian a la venda a més de roba i accessoris. Ens van insistir molt per tal que contractéssim una assegurança per les 'llantas' (ens parlaven en anglès i una mica en spanglish), nosaltres no ho acabàvem d'entendre i vam demanar moltes explicacions fins que ens van dir en anglès 'flat tire', és a dir una punxada. Vam fer números i l'assegurança diària per les quatre motos durant els disset dies que les anàvem a tenir eren diners que no compensaven (això pensàvem) si teníem una punxada i havíem de pagar una grua. Això sí, si en teníem més d'una sí que pagava la pena, però la nostra esperança era no punxar.

Les nostres motos, com la resta de les motos que anaven a lliurar aquell matí, estaven preparades amb una etiqueta amb el nom de cadascú i una enganxina indicant quan la recollíem i el número de dies que la llogàvem. El Jaume tenia preparada la Harley-Davidson Heritage Softail sense pantalla que havia reservat.

El servei, en general, va ser extraordinari, només ens va estranyar el tema dels cascs, doncs havies d'agafar-te'n tu un dels que hi havia a la carpa, que ni estaven nets ni ordenats per talles (en molts ni tan sols es veia la talla). En tot cas, tots vam trobar-ne algun amb el que ens vam sentir prou còmodes. En canvi, a l'hora de lliurar-nos les motos sí que vam tenir un bon suport, amb explicacions del funcionament de la moto i del candau, explicacions que van ser una mica més extenses quan van entregar la Harley-Davidson Fat Boy que tenia reservada a la Núria (el masclisme habitual en el món de les motos).

A l'hora de reservar les motos, pagant una quantitat extra, podies assegurar-te el model escollit, com passa amb els cotxes de lloguer, i en cas de no haver disponibilitat d'aquell model en concret et podien lliurar un altre equivalent o superior, però vam creure que no calia i de fet al David també li van lliurar la moto que havia reservat, una Harley-Davidson Dyna.

Jo havia reservat una Indian Scout, que era més econòmica i em venia de gust provar, però tenia preparada una Triumph Bonnevile (els equivalents eren la Bonneville i la Harley-Davidson Sportster). Em vaig queixar perquè entenia que no eren equivalents (potser en preu de compra sí), doncs una tenia 55 CV i l'altra 100 CV i a més vaig explicar que la Núria en tenia una i que a mi se'm carregaven molt els genolls quan la duia. Em van dir que me la canviaven per una Harley-Davidson Dyna. Van anar a la nau del costat i en van treure una customitzada (estava molt maca, però em va semblar que l'havien fet aprofitant peces). A l'hora de donar-me les explicacions, van obrir les alforges i van treure un tornavís de grans dimensions i un martell (!), li van posar gasolina i quan la van engegar van començar a fer cops de gas perquè deien que estava freda i s'apagava, però estàvem a més de trenta graus!

Entre una cosa i una altra, al final ens hi vam estar una hora i mitja, vam acabar sortint a les onze del matí i encara ens havíem d'acostumar a les motos i al trànsit, per tant vam desistir de visitar les Watts Towers, com el dia anterior havíem deixat pendents les visites a Rodeo Drive (Beverly Hills), la Brea i el Farmers Market.

Per sortir de Los Angeles sense complicacions bàsicament vam anar cap al sud fins que vam trobar la Pacific Coast Highway, però s'ha de dir que sí que va ser senzill, però no va ser pas ràpid, doncs el trànsit era molt lent per les limitacions de velocitat i pels moltíssims semàfors. Al cap d'una hora i quart de ruta havíem recorregut només uns cinquanta quilòmetres i estàvem circulant per Huntington Beach, al comtat d'Orange, als afores de Los Angeles.

Travessar la luxosa Newport o Corona del Mar a la temperatura que estàvem va ser un autèntic calvari. De fet, a la Núria se li va aturar la moto i va costar una miqueta que tornés a engegar perquè suposem que se li va escalfar. Excepte a petits trams al costat del mar, com a l'alçada d'Abalone Point, un petit cap al comtat de Mendocino, en els que se circulava per una autèntica carretera, la resta era una avinguda de dos carrils per banda amb trànsit dens i molts semàfors.

No estàvem fent la ruta estàndard per anar de Los Angeles a Palm Springs, però és que anàvem en moto i volíem gaudir, per això havíem anat cap a la costa i per això anàvem a buscar l'Ortega Highway, catalogada com a Scenic Byway i en relleu en els nostres mapes motards de la casa Butler. Vam escapar del trànsit intens i dels semàfors per gaudir de les corbes i fregar els estreps per l'asfalt fins que ens vam aturar a Hell's Kitchen Motorsports Bar & Grill.

Era un quart de tres i havíem recorregut uns cent-trenta o cent-quaranta quilòmetres. Vam aparcar les motos i vam travessar el bar per anar a seure a la terrassa del darrere, on ens vam demanar uns entrepans. De tota manera, vam fer un cop d'ull a la decoració interior, on hi destacava un taüt refrigerat.

La Núria va demanar la clau del lavabo i va caure d'esquena en veure que el clauer era un disc de fre! Al final, entre que no van ser gaire ràpids i que nosaltres ens ho vam prendre amb tranquil·litat, ens hi vam estar una hora i mitja abans no vam tornar a la carretera.

A poques corbes d'allà on havíem dinat teníem a la vista el llac Elsinore, un llac natural de 1.200 ha originàriament batejat com Laguna Grande. No ens vam aturar al mirador que hi ha a la falda de Santa Ana Mountains, sinó que vam baixar a la plana i el vam deixar a la nostra dreta per continuar per la Interestatal Route 74.

És sorprenent des del punt de vista europeu el traçat rectilini de les carreteres estadounidenques, amb quilòmetres sense pujades ni baixades. A més, tot és gran, molt gran, ja sigui una granja de vaques o una illa de cases.

Entre aquest traçat insuls, el trànsit lent a les zones urbanes i la forta calor, vam decidir fer una aturadeta per descansar tot aprofitant l'ombra i les taules del Restaurant Castañeda's Mexican Food (Home of the carne asada fries) de San Jacinto, que estava tancat en aquell moment.

A continuació ens vam endinsar en el Mount San Jacinto State Park, un paradís situat entre alts pins, cedres d'olor dolça i roques llegendàries. Vam pujar fins els 1.650 m. per creuar Idyllwild, la més gran de les petites localitats de la zona, que no s'ha desenvolupat en excès per haver decidit ser un centre per fer senderisme, escalada, mountain bike i passejos a cavall, enlloc d'oferir la possibilitat d'esquiar.

Ens vam aturar a Indian Vista, un mirador panoràmic en el que es recomana gaudir de la vista i buscar cornelles americanes entre el chaparral i els roures, falcons de cua vermella i corbs planejant pel damunt, sargantanes prenent el sol sobre alguna roca i, amb una mica més de sort i paciència, cèrvols, linxs vermells, guineus grises i coiots. Nosaltres teníem el Jaume, que és un expert a l'hora de trobar bitxos, però ens vam haver de conformar amb les sargantanes.

El sol estava ja baix i nosaltres alts, així que vam tenir una certa pausa amb la calor, però quan vam tornar a la Esperanza Firefighters Memorial Highway per descendir cap a la vall de San Gorgonio vam anar recuperant temperatura, de tal forma que mentre esperàvem al pas a nivell a Banning, dins del comtat de Riverside, que passés un llarguíssim tren de mercaderies ja ni recordàvem l'agradable fresqueta de feia tan poca estona.

Vam fer la major part dels quaranta quilòmetres que ens quedaven per la Sonny Bono Memorial Freeway i en arribar a Palm Springs no vam veure cap indicació del Palm Mountain Resort & Spa, així que ens vam aturar i vam buscar l'adreça en el mòbil del David, que s'havia instal·lat una app amb els mapes d'allà per on anàvem a passar. A l'hotel estaven fent reformes i la recepció era un contenidor habilitat, vam fer el check-in i a l'hora de pujar amb l'ascensor al Jaume li va caure la tarjeta amb tanta mala sort que va anar a ficar-se entre la porta i el propi ascensor, caient al forat. Vaig haver de tornar a la recepció, disculpar-me i explicar-ho en el meu anglès macarrònic. En tot cas, eren gairebé les nou del vespre quan ens instal·làvem en la nostra magnífica habitació quàdruple.

Com que encara estava oberta per als hostes de l'hotel, no ens ho vam pensar gaire i vam anar de cap a la piscina per refrescar-nos una mica, doncs feia molta calor.

Vam sortir a fer un vol i fins i tot vam entrar en el IHOP Restaurant, pràcticament l'únic que hi havia obert, per sopar alguna cosa a tres quarts d'onze de la nit. Per tant, vam anar a dormir sense haver pogut visitar la Coachella Valley Brewiong Co ni pujar al Palm Springs aerial tramway.