Vam quedar a les vuit del matí per esmorzar. El teníem inclòs amb la reserva, se servia a l'altell del hall i consistia bàsicament en cereals, gofres (hi havia una persona fent-les una a una amb una gofrera petitona), mantega i xarop d'auró.

Després d'haver reservat l'hotel, vaig descobrir que a la teulada de l'edifici del costat s'havia gravat el 1987 el vídeo de la cançó 'Where the streets have no name' dels U2, així que el primer que vam fer en sortir de l'hotel va ser acostar-nos-hi.

Ens feien gràcia objectes quotidians que potser no ens n'haurien de fer, però com que eren diferents i fins i tot alguns els havíem vist en pel·lícules o sèries, els fotografiàvem i els comentàvem, com els cartells indicadors dels noms dels carrers, que estan situats en les cruïlles sobre la calçada longitudinalment al carrer que indiquen, creant una certa confusió. De fet, en sortir del metro el dia anterior ens vam discutir sobre cap on havíem d'anar pels cartells indicadors.

Des de la cantonada de 5th St. amb Broadway St. vam poder contemplar una relíquia dels anys trenta del segle XX, l'antena de la KRKD, una emissora que es va traslladar al bonic edifici Spring Arcade el 1932, alçant l'antena i canviant les seves sigles per les que hi ha encara a la torre i que fan referència a la paraula 'arcade'.

Seguint per 5th St., vam arribar a Pershing Square, una plaça que és tot un parc públic en ple centre de Los Angeles, està damunt d'un aparcament soterrat i té parades d'autobús de diferentes línies i una estació de metro.

En aquesta plaça hi ha un edifici que és història de Los Angeles, l'Hotel Millenium Biltmore, un hotel construït el 1923 que ja des de la seva inauguració va voler treure pit: tres mil convidats, entre ells Jack Warner, Cecil B. DeMille, Mary Pickford i Myrna Loy, set plats i set orquestres. Tot el glamurós elenc de Hollywood ha passat per ell i en la seva suite presidencial hi han dormit sis presidents dels Estats Units, membres de les cases reials europees i mafiosos com Bugsy Sieges i Al Capone. També s'hi van organitzar cerimònies de lliurament de premis Oscar i actors com Clark Gable, Spencer Tracy, James Stewart, Gary Cooper, Bette Davis, Joan Fontaine, Ginger Rogers i Claudette Colbert van rebre la preuada estatueta en els seus salons. Per cert, una estatueta de la que es diu que el seu primer esbós es va dibuixar en un tovalló de l'hotel. I les connexions amb el cinema no acaben aquí perquè ha estat també escenari de pel·lícules com 'La Gran Estafa' (1960), 'El Golpe' (1973), 'Barrio Chino' (1974) i 'Bugsy' (1991), a més d'aparèixer també a la sèrie 'Mad man'.

És curiós que a la porta d'aquest luxós hotel hi trobéssim una moto, que aquesta moto fos la primera moto que veiéssim als Estats Units i que es tractés d'una Kawasaki Vulcan 800 Classic.

Als baixos de l'hotel també hi vam trobar una perruqueria masculina decorada de forma molt clàssica, però que pertanyia a la cadena Angelo's Barbershop.

Ens van sorprendre alguns cartells que no arribàvem a entendre del tot, no pel seu significat, sinó pel sentit que tenien i a què feien referència.

Era diumenge al matí, passaven de les nou i no es veia pràcticament a ningú pel carrer, entre altres coses perquè és una zona en la que hi ha seus de grans empreses i edificis públics i perquè a Los Angeles ningú no va caminant a enlloc, però també és cert que ben pocs cotxes es veien.

Com no podia ser de cap altra manera, en algun moment algú de nosaltres havia de fer el paperot amb una màquina expenedora de diaris i aquest vaig ser jo.

Estàvem una mica acollonits amb les històries que s'expliquen dels policies nord-americans, per això vam fer de forma molt dissimulada i molt ràpidament la foto de la porta d'un cotxe de policia amb la famosa llegenda 'to protect and to serve'.

A la cruïlla de 2nd Street amb Grand Avenue vam poder admirar la curiosa façana del modern museu d'art contemporani que rep el nom de The Broad en honor dels filàntrops Eli i Edyth Broad, que van finançar amb 140 milions de dòlars la seva construcció.

A continuació, seguint per Grand Avenue teníem el Walt Disney Concert Hall, la quarta sala de Concerts al Centre de Música de Los Angeles, un edifici del 2003 d'en Frank Gehry que recorda molt el Museu Guggenheim de Bilbao, que si bé es va construir sis anys abans (1997), va ser dissenyat més tard.

El Dorothy Chandler Pavilion és un altre dels auditoris del complex Los Angeles Music Center i el vam trobar també a Grand Avenue a continuació de la Sala de Concerts Walt Disney. Va ser la seu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles des de la seva inauguració el 1964 amb direcció de Zubin Mehta fins que es va traslladar al Walt Disney Concert Hall per la seva millor acústica, passant llavors a allotjar l'Òpera de Los Angeles i el Music Center Dance.

Vam pujar les escales que ens van conduir fins l'escultura 'Peace on Earth' de Jacques Lipchitz, 'donada com a símbol de pau als pobles del món' segon el seu autor en el context de la Guerra del Vietnam el 1969. Estava envoltada de dos-cents vuitanta brolladors d'aigua a mode de font en els que vam jugar una mica, igual que vam jugar amb la 'Dance Door', l'escultura de Robert Graham que representa una porta de bronze envoltada de figures de ballarins en baix relleu i que està col·locada en un punt en el que deixa que 'Peace on Earth' i l'edifici de l'ajuntament es vegin a través del seu marc.

L'escenari central del Mark Taper Forum marca la forma cilíndrica del seu edifici, que està envoltat d'aigua, enllaçant amb la font al voltant de l'obra 'Peace on Earth' i ajudant d'alguna manera a suportar la calor que estàvem patint. Per cert, aquesta zona recordo haver-la vist en un capítol de la sèrie 'Bones', tot i que teòricament era la ciutat de Washington DC.

Vam passar per davant de la Central Los Angeles Area High School #9 for the Visual and Performing Arts, que ens va cridar l'atenció per la seva seguretat, pels missatges dels seus cartells i pels idiomes en què estaven escrits i no pas pels estudis que s'imparteixen ni per la moderna arquitectura dels seus edificis, basada en peces d'escacs.

Vam veure que les indicacions pels vehicles no eren del tot clares i entenedores en alguns punts, així que quan agaféssim les motos ja ens calia tenir ben clara la ruta al cap per no equivocar-nos.

Ens vam dirigir cap a Chinatown i a la confluència de César E. Chávez Avenue amb Broadway sorpresivament vam trobar-nos amb dos dracs sobre l'entrada al barri xinès i no només això, sinó que un senyal ho deixava clar. Per cert, també érem a la mítica Route 66!

La veritat és que no ens va agradar, no li vam saber trobar el què i per nosaltres va ser una visita totalment prescindible. Carrers amb edificis sense cap gràcia, de tant en tant algun tot a cent i poc més, si a això li sumem la calor que feia... Vam trobar més visitable un tram d'Spring Street en el que hi havia petites botigues en edificis baixets, més de l'estil del que es veu en algunes pel·lícules.

Seguint per César E. Chávez Avenue, vam arribar a Olvera Street, que va ser la nostra entrada a El Pueblo. A banda i banda del carrer hi havia edificis baixos de maons amb botigues de souvenirs que en realitat són una reconstrucció del segle XIX, encara que els originals no eren gaire més antics, doncs dataven de finals del segle XVIII. Val a dir que aquesta circumstància és una constant a l'hora de visitar els USA i t'obliga a canviar la perspectiva, doncs el que a Europa és relativament nou allà és històric.

Vam pagar l'entrada corresponent per entrar a Avila Adobe, la casa més antiga de tot Los Angeles, construïda el 1818 per Don Francisco Ávila, ocupada per l'exèrcit el 1847 i greument malmesa durant el terratrèmol del 1971, va ser restaurada per mostrar-se com exemple de l'estil de vida californià de la dècada dels quaranta del segle XIX. Ens va semblar més propera a construccions rurals del sud d'Espanya que no pas algunes contemporànies europees.

L'origen de Los Angeles, que en aquell moment es deia El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula, és recordat amb una placa al terra amb els cognoms de les onze famílies a les que pertanyien les quarata-quatre persones que s'hi van establir.

The Plaza data de 1820 i és el centre neuràlgic d'El Pueblo, en ella hi ha les estàtues de Carles III, Felipe de Neve i Juníper Serra. Nosaltres ens vam fixar en el Eugene Biscailuz Building, actualment un centre cultural mexicà, en els policies, les ballarines mexicanes i el Restaurant La Luz del Día, on ens vam prendre uns refrescs mentre véiem els ocellets aprofitar les restes de la taula del costat.

La Iglesia de Nuestra Señora la Reina de Los Ángeles (The Church of Our Lady the Queen of the Angels) es va fundar el 1814, tot i que no va estar completament acabada i consagrada fins quatre anys més tard. De tota manera, l'actual edifici, que és un dels tres llocs designats com Historic Cultural Monuments by the City of Los Angeles, és del 1861 i va substituir l'anterior església. Nosaltres ens hi vam donar una volta i ens vam sorprendre per la quantitat de feligresos i el seu fervor religiós, tot i que potser només és així els diumenges.

A nosaltres ens costa donar un valor històric alt a llocs i fets tan recents, tot i que no nego que el tinguin, i ens vam fixar més en l'ambient i en les persones, però tampoc no vam deixar de banda edificis com Pico House, un hotel de luxe construït el 1870 per Pío Pico, un empresari d’èxit que va ser l’últim governador mexicà de l’Alta Califòrnia. Amb fontaneria interior, llums d’aranya il·luminats a gas, una gran escala doble, cortines d’encaix i un restaurant francès, era l’hotel més elegant del sud de Califòrnia.

Tant el Vickrey-Brunswig Building, l'edifici de maó de cinc pisos que va construir el 1888 l'arquitecte Robert Brown Young combinant arquitectura italianitzada i victoriana, com el Garnier Block Building allotgen La Plaza de Cultura y Artes.

Ens vam dirigir a Sánchez Street i vam entrar al Chinese American Museum, un museu on s'explica la història de la immigració xinesa als Estats Units en general i a Califòrnia en particular, situat al Garnier Building, l'edifici xinès més antic que es conserva al sud de Califòrnia.

The Old Plaza Firehouse és el parc de bombers més antic de Los Angeles. Construït el 1884, va funcionar com a parc de bombers fins al 1897, només tretze anys. L'edifici va ser utilitzat després com a saloon, botiga de cigars, sala de billar, casa de barrets, mercat xinès, pensió de mala mort, farmàcia... fins que es va restaurar als anys cinquanta i es va obrir com a museu el 1960.

Vam travessar Los Angeles Street i Alameda Street per accedir a l'interior de Los Angeles Union Station, l'estació de ferrocarril principal de Los Angeles i la terminal ferroviària de viatgers més gran de l'oest dels Estats Units. Es va obrir el 1939, en ella conflueixen els serveis del National Railroad Passenger Corporation, el sistema regional de trens, Metrolink i tres línies de metro a l'estació subterrània i ha aparegut a pel·lícules com 'Union Station', 'Speed', 'Pearl Harbor', 'Blade Runner' i 'Star Trek VIII: First contact' i sèries com '24', amb Kiefer Sutherland i Elisha Cuthbert, i 'The Big Bang Theory', quan en Sheldon decideix marxar tot sol a fer de vagabund i pensar en la vida al capítol final de la setena temporada.

Era un quart i mig d'una del migdia i vam entrar a Philippe The Original, un restaurant mític en funcionament des del 1908 i en la localització actual des del 1951 (crec que no han variat gens la decoració des de la seva inauguració). És conegut també pel seu saborós French Dipped Sandwich, tot un imperdible per a qualsevol visitant i, pel que vam veure, un clàssic entre els assistents al proper estadi de beisbol dels Dodgers.

De passada i sense buscar-lo, vam veure el temple de Thien Hau, un temple xinès dedicat a la deessa oceànica Mazu molt visitat per asiàtics o descendents d'asiàtics que s'hi acosten per practicar la seva religió o fer turisme.

Vam passar per sobre de Santa Ana Freeway i vam tornar a trobar-nos sols pel carrer, recorrent grans avingudes i grans distàncies. Hi havia travessies de dos-cents cinquanta metres amb les voreres plenes de homeless amb tendes, cartrons o mantes, molt colpidor i més a tocar d'edificis enormes i relativament luxosos com l'Ajuntament.

Little Tokyo és un districte ètnicament japonès al centre de Los Angeles i el cor de la major població japonesa-americana d'Amèrica del Nord. És la més gran i poblada de només tres Japantowns oficials als Estats Units, totes elles a Califòrnia, però nosaltres només vam saber veure una relativa concentració de restaurants japonesos i un petit centre comercial obert i modern amb comerços que no destacaven especialment per ser japonesos (entre ells, hi havia una botiga de roba, complements i accessoris per motoristes i motos).

També s'havia de veure el jardí japonès James Irvine, adjacent al Japanese American Cultural and Community Center i nosaltres només vam saber trobar un petit jardí que tampoc no ens va dir gran cosa i que posteriorment vam confirmar que era el que havíem estat buscant, decepcionant.

Anàvem buscant (i això que ja dúiem sis quilòmetres de passejada a altes temperatures) alguna cosa que ens indiqués que Little Tokyo existia i pagava la pena, però tot el que vam trobar va ser el Higashi Honganji Buddhist Temple.

Ja estàvem fent camí de tornada cap a l'hotel simplement passejant sense una ruta marcada al mapa i ens vam trobar amb el mural de 1985 anomenat 'The Pope on Broadway', de l'artista multidisciplinar Eloy Torrez, representant a Anthony Queen tal i com apareixia a la pel·lícula 'Zorba el grec' de 1964, un mural que no és simplement una expressió d'art, sinó que es tracta d'un reclam publicitari de la marca Victor Clothing Co i està pintat a l'edifici seu de l'empresa.

En arribar a la cruïlla de la 3rd Street amb Broadway ja havíem entrat a la zona amb més vida del Downtown, estava ple d'edificis més o menys històrics, com el Bradbury Building, un edifici d'oficines de cinc plantes de 1893 que representa una fita arquitectònica per la seva extraordinària atrileria de passarel·les d'accés, escales i ascensors i la seva decoració de ferro, o el Million Dollar Theatre, un dels primers palaus de cinema construïts als Estats Units que va obrir les seves portes el 1917 amb l'estrena de 'The Silent Man', hi havia botigues a peu del carrer i hi havia gent caminant.

A Broadway mateix, en concret a l'edifici Homer Laughlin, vam entrar a Grand Central Market, el mercat públic més gran i antic de la ciutat, un mercat amb certes similituds amb els nostres, tot i que ens va semblar que estava més orientat a menjar-hi i als turistes (rep més de dos milions de visitants l'any) que no pas una altra cosa. Hauria estat una bona opció per dinar si no haguéssim passat per Pilippe's Original i si no hagués estat tan ple potser hi hauríem picat alguna cosa.

Vam seguir camí cap a l'hotel i en aquesta zona, com a la resta de Los Angeles, feia olor a xocolata, però com que per aquí et creuaves amb gent, era sorprenent que segons amb qui et creuaves, tingués l'aspecte que tingués, et venien bafarades que et tombaven d'esquena.

Al 109 de 6th Street, ja a tocar de l'hotel, la botiga de roba disco i fierce amb un toc gòtic de dissenyadors independents Round 2 LA estava promocionant la seva roba amb un concert de rock al carrer en el que ens hi hauríem quedat si no fos pel cansament dels nou quilòmetres de passeig.

Vaig sortir a l'escala d'emergència de l'hotel a través d'una finestra al passadís de la planta on eren les nostres habitacions per intentar veure la teulada de l'edifici del costat, on s'havia gravat el 1987 el vídeo de la cançó 'Where the streets have no name', però uns policies que hi havia al carrer em van dir que tornés cap a dins.

No vam trigar gaire en tornar a sortir de l'hotel. Primer vam anar a buscar la línia vermella del metro a Pershing Square, vam baixar a Vermont/Sunset i allà mateix vam agafar el shuttle que ens va dur fins l'observatori Griffith. En total, va ser una hora i mitja de viatge.

En arribar al final del trajecte, vam baixar de l'autobús i el primer que vam veure va ser el monument als astrònoms, una gran escultura de ciment que homenatja a sis dels més grans astrònoms de tots el temps, Hipar de Nicea (aprox. 125 AC), Nicolau Copèrnic (1473-1543), Galileu Galilei (1564-1642), Johannes Kepler (1571-1630), Isaac Newton (1642-1727) i John Herschel (1738-1822). Per extensió, també homenatja a tots els astrònoms i en particular també a l'Albert Einstein, que no va ser inclòs perquè encara era viu.

El 1955, en James Dean va encarregar un bust al Kenneth Kendall perquè li havia agradat el que havia fet del seu heroi Marlon Brando, un bust que no va arribar a veure mai la jove estrella cinematogràfica perquè l'escultor el va començar el vespre que en Dean va perdre la vida. De les dues còpies que se'n van fer, una es pot veure al James Dean Memorial Park a Fairmount, Indiana, mentre que l'altra forma part del monument 'Rebel without a cause', que rendeix tribut al mite de Hollywood i a la pel·lícula homònima, doncs hi apareix l'observatori Griffith en vàries escenes cabdals, tant a l'exterior com a l'interior (per primer cop va aparèixer un planetari en una pel·lícula, sí el planetari en el que va treballar en Rajesh Ramayan Koothrappali a la sèrie 'The Big Bang Theory').

Des del mateix balcó en el que hi ha el bust del James Dean (fa uns anys es va recol·locar en aquell punt estratègicament per poder fer la foto) es poden veure les icòniques lletres HOLLYWOOD. De tota manera, no era la millor hora del dia per fotografiar-les, doncs el sol el teníem de cara i ja bastant baix, tot i que ho vam intentar des de tots els angles possibles i de totes les maneres que se'ns van ocòrrer.

Dintre de l'observatori hi havia molts panells explicatius de temes científics que abarcaven des de la química elemental a l'astrofísica, passant per la meteorologia, l'electricitat, el magnetisme... Això sí, estava tot en anglès i hi havia moltíssima gent, és a dir que no era gens fàcil intentar gaudir-ho.

Les terrasses també estaven plenes de gom a gom, però curiosament no per mirar cap al cel, que seria el més lògic en un observatori astronòmic, sinó per mirar cap avall, doncs ofereixen una panoràmica esplèndida de la ciutat de Los Angeles.

Per tornar cap al centre, vam haver de fer el mateix que a l'anada, però a l'inversa, amb l'afegit d'haver de fer una llarga cua per agafar l'autobús a l'esplanada al davant de l'observatori.

Quan vam sortir del metro a Pershing Square, al voltant de tres quarts de deu de la nit, ja era ben fosc i nosaltres estàvem realment cansats després d'un dia esgotador l'endemà d'un dia llarguíssim.

De camí a l'hotel, vam veure un petit bar-restaurant obert i vam decidir entrar a fer un mos. Es tractava del D-town Burger Bar a 6th Street, un autèntic diner americà en el que vam menjar-nos unes hamburgueses.

Durant el sopar vam estar comentant com havia anat el dia, el que més ens havia agradat i el que menys i el que volíem veure l'endemà, però el Jaume i el David es veu que no en van tenir prou i un cop a l'habitació van seguir comentant-ho, alhora que anaven ocupant per torns el silló amb forma de mà que formava part de l'eclèctica decoració.