Ens vam llevar i el primer que vam fer va ser mirar quin dia feia: hi havia núvols baixos, força humitat i fresqueta, vam dutxar-nos i vestir-nos i vam baixar a esmorzar (un altre cop un buffet extraordinari). De tornada a l'habitació, vam recollir i vam tornar a treure el nas per la terrassa amb idèntic resultat.

Al garatge de l'Hotel Evaldo ja faltaven unes quantes de les motos que hi havia el dia anterior quan vam carregar les nostres. Nosaltres ens vam saludar amb els motoristes que hi havia per allà i vam arrencar, muntanya amunt i paella rera paella.

Va ser un començament de ruta força divertit, amb contínues paelles i una pujada extraordinària, no en va es tracta de la via asfaltada més alta de les Dolomites amb els seus 2.239 m.

Tal i com vam acabar de baixar el Pordoi, vam començar a pujar el Passo di Costalunga (Karerpass en alemany, doncs no s'ha d'oblidar que aquesta zona és el Sud Tirol i, tal i com vam poder comprovar, la primera llengua és l'alemany), que és més llarg, però no tan revirat.

La pluja, que ens havia respectat fins aquell moment, va fer acte de presència i la veritat és que no ens podíem queixar, doncs havíem pogut fer els dos ports amb asfalt eixut i en bones condicions.

Per sort, no va durar gaire, però no vam aturar-nos a treure'ns els impermeables perquè el temps seguia amenaçador i perquè així anàvem una mica més abrigats (de fet, jo anava tan abrigat com podia anar, amb uns pantalons del Decathlon d'estiu, samarreta de màniga curta, de màniga llarga, dessuadora i el xubasquero). Vam travessar Bolzano i vam fer uns poquets quilòmetres per autovia en direcció a Merano i per primer cop vam veure indicacions del Passo dello Stelvio, tot i que una mica més i no les veiem perquè anava primer indicat en alemany (Stilfserjoch).

Passat Merano, ja tornava a ploure i ho feia amb ganes. De fet, les gotes sobre la càmera van impedir que cap de les fotos travessant Castelbello en les que el castell apareixia darrera de la moto de la Núria valgui per res.

L'ascenció al port la vam fer amb una mica de pluja a l'inici, després es va anar intensificant, ens vam ficar a la boira, vam sortir d'ella per sobre i vam continuar ascendint, mentre la temperatura anava descendint. L'asfalt estava bé, però el terra massa moll per poder gaudir d'unes paelles tan i tan tancades.

Un cop dalt, tot i estar morts de fred (la Núria duia uns guants totalment d'estiu i tenia les mans completament glaçades), vam anar directament a fer-nos la foto típica davant del cartell indicador.

Ens vam acostar a la vora de la carretera per on havíem pujat per fotografiar la carretera, però la boira no deixava veure-la, així que ho vam deixar per després i vam entrar a un dels restaurants per escalfar-nos una mica, anar al lavabo i menjar un entrepanet. Quan vam sortir, la boira havia pujat i ara ens cobria a nosaltres, és a dir que ens vam quedar sense la preuada foto.

La baixada la vam començar dintre de la boira. De fet, un cotxe que estava a punt per baixar es va esperar que passéssim nosaltres per enganxar-nos-hi. Un cop per sota de la boira, va començar a ploure una mica per tot seguit anar-se incrementant el volum d'aigua que descarregava damunt nostre, una veritable llàstima.

Un cop a Bormio i quan ja havia parat de ploure, vam aturar-nos per repostar, doncs no ho havíem fet des de la gasolinera austríaca en la que vam fer-ho per pagar la gasolina a un preu més baix (entre una gasolinera i l'altra 0,388 €/l de diferència).

Al cap de poc vam agafar un tram ple de túnels que ens feien pensar que ens estàvem perdent alguns ports de muntanya, però ja dúiem sis hores i mitja de ruta i havíem d'intentar avançar una mica més, tot i que el trànsit va anar incrementant-se i fent-se molt i molt pesat, amb uns límits de velocitat escandalosament baixos. Vam arribar a la vora del llac Como i vam anar a rodejar-lo per la banda nord per allunyar-nos el més possible de les zones més poblades i així avançar més ràpid, però igualment va ser un desastre, doncs quan no eren els límits de velocitat, eren els semàfors o algú que circulava massa lent o un autocar que havia de fer maniobra perquè no passava o obres a la calçada o... Desesperant!.

Tot i que l'oferta hotelera era gran (és una zona molt turística), vam anar tirant amb l'esperança que s'acabés la zona amb el trànsit tan lent i així l'endemà podríem no desesperar-nos res més començar el viatge. Quan vam decidir començar a buscar, el que vam trobar era massa car o massa cutre (a la primera aturada vam aprofitar per treure'ns els impermeables, doncs feia caloreta i encara ens agoviàvem més per aquest fet), de tal forma que vam acabar entrant a la ciutat de Como. A la mateixa avinguda per la que entràvem, vam trobar el Park Hotel Meublè, ens hi vam instal·lar i vam poder deixar les motos al garatge, per poc després sortir a passejar.

Ens vam dirigir cap al centre històric i ens vam detenir a la Piazza Cavour i vam seure en una de les seves terrasses per prendre una cervesa (ens van posar alguna cosa per picar que feia incrementar el preu de la cervesa, però que a nosaltres ja ens va anar bé). En marxar del bar, vam posar-nos a passejar durant uns tres quarts d'hora que ens van donar per veure el Duomo, que és l'únic cas en el món cristià de figures paganes en una església, doncs les estàtues dels emperadors romans Plini el Vell i Plini el Jove (tots dos oriunds de Como) estan col·locades a la façana de la catedral. També vam veure la plaça de Sant Fedele i la basílica de Sant Fedele, que formen amb la plaça del Duomo el centre neuràlgic.

Sense temps per gaire més, vam sopar en un restaurant modern en un edifici antic reformat. Vam tornar cap a l'hotel amb tranquil·litat i ens vam posar a dormir, que el dia havia estat dur.