La terrassa de la nostra habitació donava a la part del darrera i allà vam seure a decidir la ruta a fer l'últim dia de vacances com a tal, perquè el que sí que ja havíem decidit era fer la tornada en tres dies i arribar el dissabte (deixàvem el diumenge per descansar o per si passava alguna cosa tenir aquest marge). Finalment, vam acordar anar a buscar la carretera dels russos i acostar-nos tot el que es pugui a l'Stelvio. Vam recollir i vam baixar a esmorzar.

Vam acabar de recollir, vam carregar les motos i vam arrencar, però abans de deixar Bled enrera vam voler acomiadar-nos fent la volta sencera al llac, que és un passeig que amb el temps necessari es pot fer a peu.

A l'estil de Noruega amb els assecadors de bacallà, hi havia unes instal·lacions de fusta repartides pels camps en les que es deixa assecar el producte de la sega.

També vam trobar molts pobles que tenien controls de velocitat a l'entrada, però no radars sancionadors, sinó panells en els que s'indica la teva velocitat.

Anàvem en direcció a Kranjska Gora i ens trobàvem un altre cop al paradís: asfalt en bones condicions, bona temperatura, paisatges espectaculars, de tant en tant motos amb les que saludar-te...

A dos quilòmetres de Kranjska Gora comença la carretera coneguda com Ruska Cesta (carretera russa), que és la que uneix de maig a octubre (quan està oberta) aquesta localitat amb Bovec pel pas de Vršič (1.611 m).

Ens vam aturar per visitar (per fora, doncs estava tancada) la capella que recorda la mort en un allau de 400 presoners russos (els austro-húngars van emprar presoners principalment d'aquesta nacionalitat per construir la carretera durant la I Guerra Mundial) en aquell lloc el març de 1916. L'edificació la van aixecar anys més tard companys de penúries supervivents a la guerra, al captiveri, als treballs en dures condicions i al pas del temps.

És una ruta habitual per motards i ciclistes i fins i tot vam trobar un que la feia en patins d'aquests de practicar l'esquí de fons. L'asfalt l'han renovat, però en les paelles encara es trepitgen les llambordes originals.

La baixada en direcció a la vall del riu Soča no és menys espectacular que la pujada, es tracta de 10 quilòmetres que acaben on una estàtua recorda la figura del doctor Julius Kugy, un escalador i escriptor que va basar la seva obra en la bellesa d'aquest paratge.

En aquesta zona, com que hi ha molt pas de motos, gairebé tots els hotels i restaurants són biker friendly i ho indiquen col·locant cartells per tal de convèncer-te de que t'aturis.

Vam entrar a Bovec buscant una gasolinera, el vam travessar pràcticament sencer i quan ja estàvem a punt de sortir-nos-hi, vam trobar-ne una en la que es van anar aturant més motos.

En tornar enrera per la circumvalació de Bovec, vam poder distingir clarament per on havíem arribat i per on anàvem a marxar i perquè s'havia de fer aquesta volta. A la foto, està assenyalat amb la fletxa vermella el camí d'arribada i amb la groga el que anàvem a agafar.

Ens vam creuar amb més motos, de fet ho vam fer amb un grup que ens havíem trobat abans en el que hi anaven una Indian Chief antiga i altres relíquies que encara eren capaces de presentar batalla a motos molt més modernes.

A continuació, vam passar per davant de Trdnjava Kluže, una fortalesa que no se sap de quan data originàriament, tot i que hi ha vestigis que va actuar com a control del pas per les gorges de Koritnica en el sistema defensiu dels venecians enfront dels turcs. Per la seva estratègica situació, ha estat en mans austríaques, napoleòniques, italianes i ha tingut importància en tots els conflictes armats de la zona, malgrat que actualment hagi quedat com a centre cultural amb exhibicions permanents i com a seu del festival de teatre que porta el seu nom, apart d'atracció turística per ella sola.

Vam continuar vall amunt, sempre amunt, recorrent els últims quilòmetres en territori eslovè, però gaudint-los com vam gaudir la majoria dels que vam fer per aquest país, una delícia pels motards.

Sense que ens fessin cap tipus de control, vam passar la frontera eslovena i posteriorment la italiana, començant ara sí sense cap dubte, la tornada cap a casa.

El primer tram en territori italià, fins a Tarvisio, va ser molt semblant a l'anterior, però de baixada. A Tarvisio vam veure un rètol que indicava Àustria a 6 km i ens va fer una mica de ràbia no entrar-hi per tan poquet, però vam agafar l'SS13, una nacional ràpida amb túnels i ponts i amb el paisatge "capat", doncs els molts salts d'aigua estaven canalitzats. En agafar l'SS52 a l'alçada de Carnia vam tornar a circular per carreteres més petitones.

En arribar al poble de Timau, vam aturar-nos per menjar alguna cosa i consultar el mapa, doncs no les teníem totes d'anar en la direcció correcta. Vam demanar-nos uns paninis, que van resultar uns entrepans petitons en pa de frankfurt, però que per la gana que teníem eren suficient. En canvi, la consulta del mapa no va ser pas tan profitosa, doncs ens vam adonar que, efectivament, havíem canviat de carretera sense haver-ho de fer.

Vam decidir no donar la volta, sinó seguir endavant, entrar a Àustria (finalment, hi entraríem), agafar la carretera 111, que va paral·lela a la frontera i tornar a entrar a Itàlia per damunt del Parco Naturale Tre Cime.

Creuar la frontera per entrar a Àustria no va suposar pas cap entrebanc, doncs com les que hi ha entre l'estat espanyol i el francès (per exemple), només són edificis del passat. De fet, més d'un cop m'he preguntat perquè els mantenen i no els tiren avall d'una vegada, sembla com si tinguessin por d'alguna cosa.

Els primers quilòmetres per terra austríac van ser de baixada del port en el que hi ha la frontera, fins que vam arribar a la localitat de Kötschach, al districte de Carintia.

Tot i que ens havia fet molt bon temps tot el dia, els núvols que hi havia i l'alçada a la que estàvem ens feien pensar que en qualsevol moment podia canviar la situació. A més, estàvem fent una mica més de volta del que preteníem i ja eren quarts de tres de la tarda, el que volia dir que no podíem badar gaire. I això va ser una llàstima perquè estàvem al Tirol i si bé no vam veure nois amb petos de pantalons curts, esclops, un barret amb una ploma i un petit acordió, sí que vam veure uns paisatges de somni recorrent tota la Val Canale en paral·lel al riu Gail.

Just abans d'entrar un altre cop a Itàlia, la Núria va aturar-se en una gasolinera, jo li vaig demanar per què ho feia si anàvem força bé de combustible i em va contestar que com que a Itàlia era molt cara la gasolina, era millor aturar-nos i omplir a Àustria.

Vam entrar en territori italià per l'E66, però al cap de ben poquet vam agafar el trencall cap a Cortina d'Ampezzo per l'SS51, que ens va encarar als Dolomites, que s'alçaven impressionants davant nostre.

De tota manera, hi ha coses que no canvien i vagis on vagis te les trobes quan menys te les esperes, com aquesta sorpresa ja entrant a Cortina d'Ampezzo.

A la famosa (per les seves pistes d'esquí i per ser destinació turística de la jet-set) localitat de la província de Belluno, dins la regió del Véneto, vam trobar més trànsit i molta més gent. Havia estat un dels punts del mapa on havíem pensat que podíem passar la nit, però els preus eren una mica alts i encara podíem fer uns quants quilòmetres més perquè eren quarts de cinc de la tarda. De tota manera, vam haver de consultar el mapa per assegurar-nos d'anar en la direcció correcta.

Vam encarar la pujada al Coll del Falzarego, força divertida, però massa transitada. Per cert, que el nom del port significa fals rei i fa referència a un rei de llegenda que va trair els seus súbdits i va acabar convertit en pedra.

Per cert, que al pas hi ha un telefèric que puja muntanya amunt i la Núria em va fer comprometre'm a pujar quan hi tornem a passar. En acabat, vam encarar una baixada força divertida, en la que fins i tot vam trobar-nos un túnel que feia de paella (com es pot veure a la tercera foto).

Vam creuar Livinallongo del Col di Lana i quan estàvem entrant a Arabba vam veure un hotel preciós amb el típic cartell de biker friendly, una pancarta de Tourenfahrer i unes quantes motos, així que vam donar la volta a la rotonda, vam aparcar i vam demanar preu: 140 € la nit amb esmorzar, sopar i accés a l'spa. Vam decidir quedar-nos-hi.

Després d'aparcar les motos dins del garatge i instal·lar-nos a l'habitació, vam baixar a fer una cervesa a la terrassa del bar aprofitant els últims raigs del sol, mentre vèiem com altres hostes de l'hotel netejaven les seves motos, arribaven just llavors o comentaven la ruta del dia.

Si ens vam acabar quedant a l'Hotel Evaldo va ser perquè volíem per un cop després de tants dies, gaudir de les comoditats i de les instal·lacions pròpies d'un hotel del preu que estàvem pagant, per això no vam dubtar ni un moment ni ens va fer mandra posar-nos els banyadors i els barnussos i anar cap a l'spa, que vam tenir la sort de poder gaudir-lo en soletat.

L'habitació era una suite, amb el dormitori i una sala annexa amb una taula gran, la tele i dos sofàs, a més de la terrassa i el bany complet. Si li haguéssim de posar un però a l'hotel seria que l'accés a internet era de pagament.

El sopar va estar força bé, doncs el menú consistia en un buffet completíssim de primers i postres i un segon que demanaves d'entre uns quants plats a escollir. La veritat és que només amb el buffet ja hauríem fet i que vam aprofitar-lo. Això sí, el dia ja no va donar per res més.