Ens vam llevar i pràcticament el primer que vam fer va ser mirar per la finestra el temps que feia: estava tapadot, però pel moment no plovia. Això ens va animar a preparar-nos i recollir, amb l'avantatge afegit de portar tota la roba neta un altre cop.

Vam tornar a esmorzar al bar del costat, compartint-lo amb metges, infermers, auxiliars, conductors d'ambulàncies, malalts i acompanyants d'aquests últims, doncs també estàvem davant d'un hospital.

Aquest cop no vam tenir cap problema per sortir de la ciutat en la direcció correcta, doncs ho havíem de fer per on havíem passat el dia anterior en autobús i Ljubljana no és pas tan gran com Zagreb, Zadar o Split.

Asfalt en bones condicions, poc trànsit, paisatges agradables, sense pluja ni vent, tapat, però amb bones temperatura i visibilitat. A més, dúiem els dipòsits pràcticament plens, què més podíem demanar?.

Apart dels senyals que encara pensàvem que volien dir que la carretera relliscava quan nevava, vam començar a veure'n d'altres que no enteníem i que ens enviaven un i altre cop cap a l'autopista que no volíem agafar per avorrida i cansada i perquè ens calia haver pagat prèviament pel seu ús. No vam fer cas i finalment ens vam trobar la carretera tallada.

Vam buscar una ruta alternativa al mapa i vam continuar per carreteres de menor categoria en direcció al Alps Julians, tot i que vam seguir trobant indicacions per tal que entréssim a l'autopista.

El cas és que no es tractava d'una única carretera en obres, sinó que n'hi havia unes quantes i sobretot un punt per on només n'hi passava una que també estava tallat, així que vam haver d'entrar a l'autopista per sortir a la primera sortida i descobrir que encara no ho havíem de fer. Vam tornar a entrar i llavors ens vam trobar un túnel on un semàfor no ens deixava passar, mentre que sí que ho van fer cotxes de policia. Finalment, es va acabar posant en verd i vam poder continuar.

El cert és que vam acabar fent una trentena de quilòmetres més dels que hauríem d'haver fet, però totes aquestes cabòries es van esvair quan vam aparèixer davant el llac Bled i la seva famosa illa. Estàvem davant de la foto de la nostra guia i de la primera imatge que t'apareix a Google quan cerques Eslovènia!

Circulàvem literalment bocabadats, sense saber si mirar on aparcar, el centre del poble o el llac amb l'illa surant en ell i el castell observant des de dalt. El cas és que la vista ens anava al llac i no podíem mirar res més enllà fins que vam acabar perdent-lo de vista, ens vam aturar i vam decidir que donàvem la volta amb el ferm propòsit d'aparcar allà on veiéssim el primer forat.

Vam acabar deixant-les d'aquella manera prop d'una parada d'autobús, vam lligar-ho tot amb la xarxa de Pacsafe i la bossa de Louis i vam còrrer a delectar-nos amb les vistes.

Després de passar per l'oficina de turisme per informar-nos una mica i per comprovar que, tal i com deia la guia, els preus per dormir eren carots, vam demanar preu per anar fins a l'illa en una de les barquetes que hi ha i, tot i ser un pèl car, vam acabar accedint-hi perquè l'esforç del barquer mereix una recompensa i perquè les altres dues opcions són arribar-hi nedant o llogant una barca petitona, que et surt més car i més cansat (has de remar tu).

Ens vam anar acostant a l'illa poquet a poquet i mentre vam tenir temps d'admirar el paisatge i fins i tot de veure les nostres motos aparcades allà on les havíem deixat.

L'illa no és que sigui petita, sinó que és petitíssima. Ens van deixar vint minuts i vam tenir temps de voltar-la sencera, travessar-la pel mig, fer un cop d'ull a la botiga de souvenirs i bar, mirar el preu per entrar a l'església, decidir que només ens deixaríem robar si era a punta de pistola, mirar una estàtua, xafardejar una petita imatge d'una Mare de Déu i esperar-nos per tornar.

A la tornada, com que no teníem escapatòria, va ser quan el barquer ens va cobrar l'import del trajecte, que es va acabar fent més llarg que no pas a l'anada no sé si perquè ja havíem visitat l'illa i la ja no era novetat la barca a la que es rema des de la popa o si els corrents interns del llac fan més dura la tornada.

Vam seure en una terrassa per prendre alguna cosa fresqueta i així agafar forces per encarar la pujada al castell amb esma suficient, doncs està més de 100 metres per sobre del llac. Això sí, després de tot l'esforç, vam veure que a la porta del castell hi havia un aparcament i ni a la guia ni als fulletons de l'oficina de turisme no en deia res! És a dir que si no voleu fotre-us la patejada, heu de rodejar el llac per la dreta i en arribar a unes pistes d'atletisme agafar el trencall cap al castell i arribareu a la porta en el vostre vehicle i descansats.

Lògicament, el primer que vam fer després de pagar la corresponent entrada al recinte, va ser anar a treure el cap per la muralla per veure l'illa i el llac des d'aquella posició.

El castell està construit en dues plantes, és de primers del segle XI, tot i que la majoria del que hi ha ara dempeus data del segle XVI, i durant 800 any va ser la seu dels bisbes de Brixen. Com que actualment hi ha un bar i un restaurant, havíem decidit dinar ni que fos un entrepà (ens esperàvem preus cars, com a tot Bled), però ens vam trobar el restaurant tancat i en el bar no servien res de menjar.

En pujar a la terrassa superior, vam aconseguir una panoràmica encara millor sobre l'illa i el llac. I és que si Sveti Đorđe i Gospa od Škrpjela, a la badia de Kotor, són potser més espectaculars per ser més petitones, aquí tens l'avantatge del conjunt: els Alps Julians i el castell i, a més, més llocs des d'on observar-ho.

Hi ha un ferrer treballant com a l'edat mitjana, però en realitat es tracta d'una botiga de souvenirs de ferro i igual passa amb la ceràmica.

També es pot trobar una petita capelleta del segle XVI amb els sostre i les parets totalment coberts de frescos, la veritat és que queda molt cuca.

Amb l'entrada al castell també es té l'accés al museu, una exposició de la història del llac des de la prehistòria fins a convertir-se en un atractiu turístic al segle XIX. Es complementa amb una àmplia mostra d'armes dels segles XVI al XVIII, armadures, joies trobades als enterraments eslaus de Pristava i talles religioses.

En tornar a Bled, vam començar a plantejar-nos què fer, si seguir endavant amb la ruta, si anar a veure uns llacs propers o si quedar-nos allà mateix. Encara no ens havíem decidit que el temps ho va fer per nosaltres amb una pluja que va obligar tothom a refugiar-se allà on podés. Aixoplugant-nos com vam poder, vam anar a demanar preu als hotels que semblaven ser els més econòmics (entre les indicacions de l'oficina de turisme i la búsqueda pel mòbil intentàvem informar-nos). Finalment, vam acabar a la casa del terror, tot i que allà l'anomenaven Hotel Jadran, un hotel a l'estil antic que no s'havia renovat i mantingut durant els últims cinquanta anys. Vam descansar fins que la pluja va ser una mica més lleugera i llavors jo vaig recòrrer el quilòmetre i escaig que ens separava de les motos per anar a buscar-ne una i després l'altra, trobant-me-les multades per haver aparcat on ho havíem fet. El consol que vaig tenir va ser doble: deixar la Núria descansat i fent un bany i gravar al meu cervell unes noves imatges de l'illa totalment espectaculars.

El cas és que vaig poder acostar les dues motos, tot i que quan vaig anar a recollir la meva hi havia un autocar aparcat que m'ho va posar difícil. A més, vaig aprofitar el segon viatge per acostar-me a un supermercat que havia vist i comprar alguna cosa per picar, doncs seguíem sense menjar res des del matí.

Vam seure a sopar en una terrassa pensant-nos que pertanyia a un bar, però pertanyia a un altre on ens vam demanar uns entrepans que potser són els pitjors de la meva vida, tot i que com a mínim van ser baratets. En una altra situació, potser ens hauríem entaulat perquè hi havia restaurants que feien molt bona fila, però el berenar que ens havíem fotut no ens havia deixat gana per fer-ho i així també anàvem a dormir una mica més d'hora, mentre el castell ens observava.