L'esmorzar de l'hotel el servien al bar del costat i no era res de l'altre món, però ens va permetre sortir en direcció al centre amb la feina feta. La gran putada és que no havíem caminat pas gaire (volíem mirar si podíem rentar la roba en una botiga que havíem trobat per internet) quan es va posar a ploure.

La botiga no era pas una bugaderia, sinó que et recollia la roba i l'entregava per tal que la rentessin en una altra banda, el que sumat a que el transport només passava un cop al dia, feia que fos car i lent. Un altre cop al carrer, vam prefereir anar pel carrer Trurbarjeva, no el passeig per on hi ha el riu, sinó el paral·lel i ens va encisar, doncs tenia un no sé què d'alternatiu, autèntic i captivador.

Vam anar cap a l'ajuntament perquè d'allà sortia una visita guiada que també ens entrava amb la famosa targeta turística (apa que no li vam treure suc!), previ pas per l'oficina de turisme per treure el tiquet. Ens vam reunir una parella de mexicans, dues australianes (tots a la trentena i entenent perfectament l'anglès, excepte la mexicana), una parella de belgues (a la seixantena), nosaltres dos i el guia i vam començar admirant per dintre l'edifici de l'ajuntament, amb el seu pati gòtic de primers del segle XVIII.

La plaça on s'ubica l'ajuntament, Mestni trg, està flanquejada per botigues amb la façana de fusta. Ben a prop seu, vam entrar en un restaurant típic, Gostilna Sokol, on vam poder fer un petit tast de dues especialitats típiques eslovenes, una carn i un postre amb poma.

La següent visita va ser a la catedral de Sant Nicolau, construida el segle XVIII sobre l'església del segle XIII que ja hi havia. Hi destaquen les portes de bronze afegides amb motiu de la visita de Joan Pau II el 1996, el marbre rosa del seu interior, les peces banyades en or, els frescs barrocs, el cor, l'orgue i els àngels de l'altar principal.

Vam anar a Vodnik trg, on hi ha l'estació del funicular de 70 m que anàvem a agafar per pujar al castell. Per cert, amb la famosa targeta turística també teníem inclós el bitllet per pujar-hi.

El guia, però, ens va aturar en aquell punt i ens va dir que agaféssim les càmeres de fotos i les poséssim en funció vídeo perquè en quinze segons voldríem posar-nos a filmar.

Malgrat que l'havíem visitat el dia anterior, va estar força bé veure'l amb algú que anés explicant aspectes diferents. Fins i tot ens va descobrir un nou punt de vista per mirar-nos l'escala de ferro forjat.

Per baixar, el mateix que per pujar, el funicular. Un cop a Vodnik trg, el guia es va acomiadar de tots nosaltres després de dues intenses hores sota la pluja. Com ens havia passat a Dubrovnik i a Split, vam tenir molta sort amb el guia, que ens va semblar molt amè, explicant-nos tant la gran història com la petita història (llegendes, costums, manies...) de la ciutat.

Com a la resta del país i de la zona, el mercat principal de verdures és a l'aire lliure, en aquest cas ocupant els terrenys on hi havia hagut un monestir que contenia un col·legi diocesà femení i una biblioteca que van ser completament destruïts per un terratrèmol el 1895.

Si a mí les ciutats amb riu (o rius) m'agraden força, el que no suporto és la mania (moda imparable des de la publicació dels dos best sellers per adolescents de Federico Moccia) de penjar candaus de l'amor en els ponts. Ljubljana, com no podia ser d'una altra manera, tampoc no està lliure d'aquest maldecap.

Tot prenent una pinta de cervesa al bar del costat del que ens havia donat de dinar el dia abans i amb l'ajuda de la guia turística, vam acabar de planejar la resta del matí.

Vam decidir bellugar-nos per la zona entre Mestni trg i Gornji trg, el que es podria considerar el cor de la ciutat antiga, amb edificis d'estil barroc (encara n'hi ha algun d'estil medieval, però són pocs). A la part de darrera de les cases de la banda est del carrer hi ha senders que menaven turó amunt, font d'aigua. En canvi, els de la banda del riu comptaven amb passatges més amples per poder drenar l'aigua ràpidament en cas de pujada del cabal, però aquesta presència de l'aigua no era sempre molesta, doncs entre els números 7 i 15 de Gornji trg encara es poden veure cinc cases medievals que compten amb un passatge força estret on abans deixaven la brossa per tal que la pluja s'encarregués de llençar-la al riu.

Per dinar, ens vam refiar de les recomanacions del guia quan li vam demanar per cuina tradicional eslovena. Sense dubtar-ho, ens va enviar al Gostilna Sokol, en el que havíem tastat un parell d'especialitats, i al Vodnikov Hram, que estava davant mateix del mercat i que va ser la nostra elecció perquè allà servien anques de granota, que no són una especialitat eslovena, sinó únicament de la capital. El local, amb voltes de maó i molta fusta, rep el nom d'un famós poeta i periodista eslovè.

Vam tornar a passar pel pont del drac, on es diu que les figures que el vigilen mouen la cua quan passa pel pont una noia verge (jo no vaig veure'ls moure-la en cap moment). Els dracs, de fet, són omnipresents a Eslovènia i en especial en aquesta ciutat, doncs també n'apareix un sobre el castell a l'escut de la ciutat, es diu que apart del que van vèncer Jàson i els argonautes (fundadors d'Emona, el llogaret que va acabar sent l'actual Ljubljana) n'hi ha d'altres vivint a les moltíssimes coves eslovenes, del proteus es deia que era una cria de drac, el porten els jugadors de l'Olimpjia de Ljubljana...

Aprofitant que el centre ja l'havíem recorregut bastant i que teníem la nostra fantàstica targeta turística, vam agafar un parell d'autobusos que ens van portar cap als afores per visitar una bugaderia en la que vam poder rentar i eixugar la roba que dúiem bruta.

El moure'ns cap a l'extraradi en transport públic ens va permetre prendre-li el pols a la ciutat de veritat, en la que hi ha gent que s'adorm a l'autobús perquè ha matinat força per anar a treballar. Fins i tot vam tenir la sort de veure un radar per davant del qual hi passaríem l'endemà.

Després de deixar la roba a l'hotel, vam tornar al centre i vam sopar en un local dels que havíem vist durant el passeig entre la visita guiada i el dinar, tot i que el menjar que servien era del restaurant del davant, del havíem marxat perquè no ens feien cas. De tornada, vam baixar de l'autobús una mica abans i vam passar per davant de Metelkova Mesto, una plaça militar ocupada i feta comuna una mica a l'estil de la Christiania de Copenhagen amb uns quants locals de festa al seu interior, però com que no es veia gaire ambient, Christiania no ens va agradar gaire quan hi vam anar al 2009 i anàvem cansats, vam preferir anar a dormir.