Després de llevar-nos i esmorzar a l'hotel, vam recollir i vam carregar les motos, que estaven al garatge, les vam treure al carrer, ens vam acabar de preparar i vam iniciar la ruta.

Els voltants de Milà ens els vam trobar atepeïts de cotxes i camions, de tal forma que fins i tot circulant per vies amb tres i quatre carrils per banda ens vam haver d'acabar aturant en algun moment. A més, les indicacions no són gaire clares a Itàlia, com havíem comprovat el tercer dia de viatge, i vam acabar entrant a Milà sense haver-ho de fer, tot i que vam donar la volta res més adonar-nos-en.

Quan vam aconseguir sortir de les autovies, vam començar a circular per carreteres rectes i amb límits de velocitat baixos. I si l'avorriment no era prou, les indicacions als pobles o als creuaments no tenien cap sentit i quan s'arribava a alguna localitat de més de 100 habitants s'entrava en circumvalacions farcides de rotondes.

La gasolina, tot i seguir sent cara, com a mínim no ho era tant com la que es venia als Alps. De gasolineres, però, no n'hi havia gaires i de fet ens vam haver d'aturar en una que era auto-servei i que no tenia ni on prendre alguna cosa fresca.

Per poder beure alguna cosa, vam haver d'entrar en un centre comercial prop de Novara al que vam arribar encara no sabem ben bé com. I és que a més dels problemes del trànsit i de les indicacions, hem de afegir el fet que el nostre mapa d'Itàlia era el que hi havia al cotxe de lloguer que vam agafar al 2009, quan el nostre creuer va fer escala a Messina.

Als voltants de Torí, vam aturar-nos en una gasolinera de l'autovia (sí, de l'autovia, doncs vam haver de ficar-nos-hi per rodejar la capital del Piemont) a menjar uns entrepans comprats allà i descansar una miqueta.

El tram següent no va ser pas millor, sinó tot el contrari. Podíem anar per l'SS25 o per l'SP24, cadascuna per una banda del riu, però resulta que hi ha algun punt en el que es canvien de banda i canvies de carretera sense haver-te desviat i continuant per la mateixa banda del riu. És a dir que quan enganxes algun senyal que indica correctament, encara t'embolica més perquè el traçat no té cap sentit. I aquí també hem de sumar els límits de velocitat baixos, vehicles lents, obres...

Finalment, després d'alguna equivocació més per culpa de la senyalització, vam iniciar l'ascens al Passo del Monginevro, conegut a la banda francesa com Col de Montgenèvre.

Per sort, a tres quarts de sis de la tarda, vam aconseguir deixar enrera les odioses vies italianes per endinsar-nos en la xarxa de carreteres franceses.

Tot i que durant la pujada es va posar a ploure, només van ser quatre gotes de no res i quan vam coronar el port només quedaven els núvols que tapaven completament el cel.

Vam baixar el port per la banda francesa fins arribar a Briançon. El primer hotel que vam trobar va ser l'Hôtel Le Cristol, on vam agafar una habitació i vam aparcar les motos.

No podíem deixar passar l'ocasió de visitar la que segons els seus habitants és la ciutat més alta d'Europa. Va ser fortificada per l'especialista Vauban al segle XVII i l'any 2008 moltes de les estructures defensives van ser classificades com a Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Els carrerons de la ciutat són típicament medievals, estrets i, per la seva situació geogràfica, costeruts i fins i tot amb graons. De la mateixa època que les altíssimes torres de l'església parroquial (segle XVIII) hi ha una sèrie de carrers, places i edificis, com la Maison des Templiers.

Com que s'estava fent tard per sopar a França, vam mirar-nos les cartes dels restaurants que més ens van agradar i ens vam acabar decidint per un en el que vam poder menjar-nos una raclette com a últim sopar de les vacances.