Ens vam dirigir a l'entrada del Parc Nacional de Tablas de Daimiel, on ens van indicar qui anava a ser la nostra guia i que la visita anava a patir una mica de retard perquè el grup de jubilats valencians amb el qui anàvem a compartir-la encara havia de fer unes quantes gestions. De tota manera, una mitja hora més tard del previst vam entrar al parc i vam començar a descobrir fauna i flora pròpies de la zona i de l'època de l'any mentre ateníem a les explicacions de la guia.

Segons ens relatava la guia, la millor època de l'any per visitar el parc és a la primavera, doncs és el moment en què hi ha més espècies d'animals (una gran part dels que es poden veure són migratoris), hi ha més aigua i la flora està més exuberant. En ple estiu, la millor hora hauria estat en caure el sol. De tota manera, vam tenir la sort d'anar un any amb molta aigua, doncs el parc acostuma a patir intenses sequeres per la sobreexplotació dels aqüífers que l'abasteixen, fet que ha motivat que la UNESCO hagi manifestat la possibilitat de retirar-li el calificatiu de Reserva de la Biosfera i que la Comissió Europea hagi obert un expedient a l'Estat Espanyol.

El parc és una zona inundable on confueixen el riu Gigüela (salat i estacional), el riu Guadiana (amb aportació hídrica de l'aqüífer 23) i el terra calcari i que té tot un seguit de passarel·les i observatoris disposats per poder desplaçar-se i observar incidint el mínim possible.

Tot i la caminada, no es va fer gens pesat, com sí que es van fer els jubilats amb els que hi anàvem, que anaven fent xivarri, interrompent a la guia, queixant-se per tot, arrencant fulles i branques... De fet, la pobre noia que ens feia de guia va haver de cridar l'atenció uns quants cops i es va acabar emprenyant moltíssim quan una jubilada va donar de menjar a uns ànecs i, malgrat que li va dir que no ho fes, va continuar fent-ho al seu davant. Vergonyós!

A tocar de l'edifici que hi ha a l'entrada, hi ha una llacuna coberta per una xarxa amb un observatori de fusta des d'on es poden veure i estudiar moltes de les espècies que hi ha al parc.

Sortint d'aquest observatori, es va donar per conclosa la visita al parc, però teníem també inclosa la visita al molí molemocho, un antic molí (es té constància de la seva existència al segle XVI) que ha estat rehabilitat per contenir un centre de visitants en el que es pot entendre el que va ser i veure un vídeo explicatiu.

Sense temps per més i amb ganes ja de separar-nos del grup, vam tornar a Daimiel per dutxar-nos i canviar-nos abans de recollir i fer el check-out a l'Hotel Doña Manuela per marxar cap a Toledo.

Un cop a Toledo, vam trobar l'hotel i vam dinar alguna cosa allà perquè ja era una mica tard i estava prou lluny del centre. En acabat, ens vam posar còmodes i vam gaudir del magnífic spa de l'Hotel Hilton.

Poc abans de baixar a l'spa vam contractar telefònicament una visita guiada nocturna, així que cap al vespre vam agafar un taxi fins la Plaza Zocodover, vam buscar un lloc per sopar i en una preciosa placeta a la que s'accedia per un bonic pòrtic vam trobar un bar on vam demanar entre altres plats, unes carcamusas, sense saber que estàvem al local que les va inventar.

A l'hora convinguda, vam arribar-nos a la bústia de la Plaza Zocodover, que és el lloc d'on sortia la ruta sobre templers i llegendes de Cuéntame Toledo. El grup era de vint-i-escaig persones, però no era pas com el del matí al parc nacional i això sumat a l'interès per les explicacions i que el guia era força amè donant-les va fer que gaudíssim força de la visita.