Havíem contractat un guia per 200 Dirhams per fer una volta d'unes quatre hores a travès del propi hotel, indicant que no teníem cap intenció de comprar res (no ens cabia a les motos) i que només volíem conèixer la medina. Mentre l'esperàvem, vam aprofitar que ja érem al saló (l'únic lloc on s'agafava el senyal wifi i depenent d'on et col·loquesis) per connectar-nos a internet i revisar el correu.

Amb el guia vam refer el camí que ens havia portat de parking on vam deixar les motos fins el riad per anar cap a la porta blava rodejant la medina i passant per on es commemora la independència marroquí amb un record a les famílies que hi van contribuir més activament. La monumental Bab Bou Jeloud és blava (el color dels jueus) només per la banda exterior, doncs per la banda interior és del color verd representatiu de l'Islam i data de 1913.

Vam endinsar-nos a la medina per un dels dos carrers principals (Talaa Kebira -gran pujada- i Talaa Seghira -petita pujada-) que la recorren pràcticament de punta a punta, seguint un traçat més o menys paral·lel. Es tracta d'un mercat a l'aire lliure en el que els comerços s'agrupen per gremis, amb unes condicions higièniques sorprenents per a nosaltres (per exemple, per demostrar que els pollastres són de bona qualitat i no tenen malalties, els tenen vius).

Un dels edificis que més ens va sorprendre per l'explicació que ens va donar el guia va ser un amb dotze finestres que en el passat s'anaven obrint a mesura que anava avançant el dia, indicant d'aquesta manera l'hora mercès a l'acció de l'aigua, que és el que donava energia a tot el mecanisme.

Ja dintre del zoco de les espècies i prop de la mesquita Al Karaouine, vam trobar la medersa Attarine, construida al segle XIV per ordre del sultà Abu Said. Vam entrar al pati, al centre del qual hi ha una font de marbre i vam gaudir dels mosaics amb frases del corà, dels estucs florals i de tot el treball de fusta de cedre.

No sé pas com, però el guia ens va acabar ficant en una botiga d'alfombres i mantes, on la Núria va estar a punt de firar-se una manta de pèl de camell pel sofà i on ens van ensenyar un teler dels que teòricament ells utilitzen.

La medina és un laberint de carrers, alguns d'ells molt estrets, en el que hi ha bastantes fonts decorades amb mosaics i per sobre de tot, molta vida. El recorregut ens va permetre fixar-nos en els edificis, en les portes (de fusta de cedre i molt treballades en general i fins i tot vam trobar-ne una de baixeta d'una escola, no pas perquè els estudiants són nens i per tant baixets, sinó per tal que els pares que van a parlar entrin ajupint el cap davant la figura del mestre) i en detalls com el servei de neteja.

Vam pujar a la part més alta de la medina i vam sortir fora de la muralla per veure un petit mercat setmanal d'ocells i en tornar a entrar vam passar per davant del luxós hotel Palais Ommeyad.

Com aquell qui no vol la cosa, ens vam veure dintre d'una botiga de roba, on un home em disfressava de touareg just abans de disfressar la Núria i mentre el Jaume s'escaquejava.

La següent visita a una botiga va ser un peatge obligat per tal d'accedir a una de les poques terrasses des d'on es pot veure la curtidoria Chouwara, la imatge més típica de Fès. El cert és que el guia ens va dur a una terrassa una mica allunyada, el que va afavorir que no arribés fins nosaltres la forta pudor que emana de les cubes de pigments.

Tot i que ens hi hauríem pogut estar hores, vam haver de marxar i vam visitar una plaça de recent creació, producte de fer fora el trànsit, a tocar d'un dels ponts per sobre del riu.

La Mesquita Al Karaouine, malgrat ser un dels complexes arquitectònics més grans de Fès, queda oculta a simple vista perquè les cases s'han anat adosant a ella, el que impedeix gaurdir-la per fora i gairebé trobar-la. El seu accés, com a la majoria de les mesquites, està vetat als qui no siguin musulmans, però vam tenir la sort de ser-hi un divendres, que és el dia de la setmana que s'obren les setze portes.

Tampoc no vam poder entrar al mausoleu d'en Mulay Idrís, fundador de la ciutat per segon cop l'any 810, patró de Fès i el sant més venerat de tot el país. L'edifici, modificat bastants cops, es troba en l'anomenat districte sagrat, delimitat per unes barres de fusta per impedir el pas de cristians, jueus i ases (actualment, només barren el pas dels ases), i està obert les vint-i-quatre hores del dia per tal que els molts peregrins que el visiten puguin rebre la benedicció del sant.

També vam tenir temps per anar a un restaurant, on suposo que el guia pretenia que ens quedèssim a dinar, a prendre una cervesa a preu prohibitiu (crec que al canvi van ser uns tres euros) i a convidar al guia a que també se'n prenés una (la va demananar i en cap moment va fer la intenció de pagar-la).

El guia ens va deixar al riad, on vam comentar tot el que havíem vist i el que ens havia semblat. També, que el guia parlava un castellà molt justet i que no era pas una meravella a l'hora d'explicar les coses d'una forma didàctica i entretinguda.

Vam anar a menjar alguna cosa, però estàvem cansats i vam preferir anar a algun lloc tranquil a menjar alguna mena d'entrepà (en realitat, buscàvem un lloc com el del primer dia a Tétouan).

Per la tarda, vam descansar una estona al riad i vam aprofitar per fer còpies de seguretat de les fotos i enviar alguns mails i whatsapps. A mitja tarda, vam tornar a sortir a voltar per la medina i vam acabar perdent-nos, com no pot ser d'una altra manera, però vam tornar a gaudir d'aquesta ciutat mig ancorada en el passat.

El dia va ser llarg, doncs el vam aprofitar a fons i l'endemà teníem l'etapa programada al Marroc més llarga de totes i no les teníem totes amb nosaltres que la féssim, vistes les mitjanes que anàvem fent, per tant vam decidir sopar al riad i anar-nos-en a dormir relativament d'hora no sense fer abans una última mirada a la medina des de la terrassa.