Vam tornar a l'hotel per carregar les motos, ens van obrir el local on hi eren i ens van dir que no sabien de qui era el cotxe que estava aparcat davant i que impedia la nostra sortida. Van estar fent indagacions fins que va aparèixer un home amb les claus del seu cotxe, però es tractava del que hi havia una mica més avall. Al cap d'una hora i mitja llarga d'espera, van aparèixer les claus del cotxe i jo mateix el vaig moure per poder sortir amb les motos.

Finalment, enlloc de sortir sobre les vuit del matí, tal i com teníem previst, ho vam acabar fent a un quart i mig d'onze.

Malgrat que deixar enrera Chefchaouen i agafar la ruta cap a Volúbilis no ens va resultar complicat, sí que se'ns va fer difícil conviure amb vaques, cavalls i ases lligats al voral de la carretera per tal que mengessin l'herba que s'hi feia, tota mena de vehicles propulsats per animals, alguns vehicles propulsats per motor de combustió (els camions eren antiquíssims, lents i pestosos i les autocaravanes extraordinàriament lentes en alguns trams), gent i animals circulant de qualsevol manera i els moltíssims forats que apareixien a l'asfalt sorpresivament. Això sí, el paisatge, on dominava el verd de la vegetació, convidava a circular entre muntanyes i rius.

El Rif quedava a la nostra esquena i a uns 20 Km per davant nostre teníem la ciutat imperial de Meknès quan vam veure la silueta del foro i de la resta de les ruïnes de Volúbilis al peu del pic Zerhun.

Vam "passar" d'aquell que anava amb una armilla groga i pretenia dir-nos on aparcar per després cobrar-nos el servei i vam buscar un lloc una mica a l'ombra on deixar les motos i lligar cascs i jaquetes per gaudir millor de la visita, tal i com havien fet dos autocars plens d'estudiants marroquins que estaven a punt de marxar.

Es tracta d'una ciutat fundada pels cartaginesos i que posteriorment va pertànyer a Mauritània fins que Calígula la va annexionar al seu imperi. La conformen el foro, una basílica, diversos temples (entre els que destaca el de Júpiter), l'arc de Caracalla, viles romanes (amb atrium i impluvium), botigues, banys, premses d'oli, residències més humils... Les excavacions van començar al 1915 i encara no s'ha desenterrat la meitat de la ciutat, l'UNESCO va declarar la ciutat Patrimoni de la Humanitat al 1997 i hi destaquen els mosaics que decoren principalment les viles de les famílies més riques.

En sortir, vam anar al bar que hi havia a tocar de l'aparcament a prendre alguna cosa fresca i decidir si dinàvem allà o en una altra banda. Al final, va haver de ser en una altra banda perquè allà no feien menjars i gairebé no tenien ni aigua fresca.

Res més sortir a la carretera hi havia l'entrada a un hotel de quatre estrelles que també anunciava el seu restaurant, així que ens hi vam acostar per dinar (a preu europeu) unes bones amanides a la terrassa amb vistes a les ruïnes.

Durant el dinar ens vam adonar que entre el temps perdut a primera hora, el temps de més en els trajectes a causa de l'estat de les carreteres i el temps dedicat a Volúbilis i a dinar (van ser un xic lents a l'hora de servir-nos) pràcticament no tindríem temps per veure Meknès i acabaríem arribant massa tard a Fès, així que vam decidir anar directament a Fès, tornant enrera uns quilòmetres i evitant així ficar-nos al trànsit de Meknès.

A Fès teníem reservat un riad dintre de la medina i la noia amb qui havíem contactat via mail ens havia dit que ens acostéssim a un hotel de luxe que hi havia a tocar de la medina i que ella ens passaria a recollir, però primer havíem d'entrar a Fès i trobar-lo! Per això no és estrany que quan un noi en un scooter se'ns va oferir a dur-nos, el seguíssim, tot i que després intentés que quedéssim per dur-nos a sopar, que son germà ens fes de guia l'endemà i fins i tot portar-nos a un altre riad.

La noia del riad Dar El Ouedghiri ens va venir a buscar i ens va portar fins el parking, que era allà al costat, i ens va oferir que un noi ens portés els trastos en un carro per 20 Dirhams, oferiment que vam aprofitar de molt bon grat.

Res més arribar, ens van ensenyar l'habitació i ens van convidar a pujar al terrat, on es gaudia de la vista de la medina de Fès i on vam poder prendre un te amb menta com a senyal de benvinguda.

El riad era una casa familiar estreta a la que s'accedia per una porta molt maca, alhora que discreta i es pujava per una escala molt estreta i amb graons alts. Els primers dos pisos els ocupava la família Ouedghiri i al tercer hi havia la sala d'estar central, oberta fins la claraboia del terrat, on donaven les sis habitacions. Per això no és estrany que se sobtessin quan vam demanar per la clau de l'habitació i ens donessin un candau per tancar-la.

Ens van indicar com anar fins la porta blava de la medina (és molt fàcil des d'aquest riad) i allà vam dirigir-nos tant per veure-la com per estudiar una mica els restaurants turístics que hi havia a tocar d'allà.

En un dels restaurants vam acabar seient a sopar tajine i broquetes, que serien per turistes i res de l'altre món, però que a nosaltres ens van agradar i a més ens van sortir bé de preu.

I el dia ja no va donar gaire més de si (de fet, nosaltres tampoc no donàvem gaire més de si), vam tornar per on havíem anat i vam preparar-nos per anar a dormir.