Anàvem molt justos, però ens van dir que sí que encara podíem agafar el ferri de les deu del matí, així que vam dirigir-nos al control de passaports, on hi havia una mica de cua que a més no avançava.

I encara vam haver de passar per una altra garita i superar un altre control abans de poder embarcar amb les nostres motos.

Un cop aparcades les motos allà on ens van dir, vam haver d'esperar que embarquessin tots els tràilers per tal que ens tornessin a fer cas i ens lliguessin les motos, tot i que només van passar per totes tres motos una única cinta que van assegurar fent un nus.

Finalment, vam acabar sortint a dos quarts de dotze i això que el vaixell anava pràcticament buit! Això sí, en el mateix vaixell ja vam poder fer els primers tràmits duaners, el que ens assegurava després de desembarcar passar ràpid la duana, la resta de la travessia, simplement avorrida.

Vam arribar al port de Tànger MED i vam deslligar nosaltres mateixos les motos sense que ningú no aparegués per allí. Llavors va tocar passar el control duaner. Els policies ens van dir on aparcar i que ens esperéssim i ens vam quedar esperant fins que gairebé tots els cotxes i furgonetes ja havien passat. Llavors, un policia em va dir que obrís la bossa gran, vaig haver de deslligar-la i treure-li la xarxa metàl·lica de pacsafe, ell va començar a remenar-ho tot i a demanar-me què era tot allò que no sabia per què servia, després va tocar el torn a l'alforja i em va preguntar si duia armes. A la Núria i al Jaume també els van fer obrir l'equipatge, però l'escorcoll no va ser pas tan exhaustiu. Això sí, ells van haver d'anar a una oficina que hi havia a uns tres-cents metres d'allà per tal que els segellessin els passaports mentre jo em quedava amb les motos. Després, quan ja havia arribat el següent ferri i ja estaven fent tràmits els vehicles que acabaven d'arribar, ens van acabar dient que ja podíem passar. .

Quan ja pensàvem que anàvem a sortir d'allà, encara vam haver de passar un altre control, però només va ser per ensenyar el passaport i vam poder per fi abandonar les instal·lacions portuàries després de gairebé dues hores de tràmits (i això que aquesta era la frontera ràpida, estàvem en temporada baixa i havíem avançat feina al ferri!!!).

El primer que fa la carretera és pujar i pujar, doncs hi ha un petit cim, que et permetia veure el port en la seva totalitat i un cop a l'altra banda, la ciutat de Ceuta, mentre la carretera era flanquejada per persones que volien fer el nostre recorregut en sentit contrari. L'asfalt, en molt bones condicions en general, però de tant en tant et podies trobar un forat on cabia tota la roda sencera.

Un cop superada Ceuta, la carretera circula paral·lela a la costa, per un passeig marítim per davant de platges habituals de gent de pasta, doncs està tot molt arreglat, hi ha hotels de luxe i col·legis també caríssims, tot un contrast.

Al cap de poc, però, vam arribar a Tétouan i vam seguir les indicacions per anar a la medina fins que va semblar que havien desaparegut, llavors vam parar i vam intentar orientar-nos fent servir el mapa de la guia turística i no ho deuríem fer tan malament perquè la vam trobar ràpidament, però encara vam fer alguna volteta més per deixar les motos en un parking, doncs les bosses les dúiem segures, però les alforges del Jaume i la meva eren bastant més accessibles i no volíem començar amb un ensurt.

Ja era prou tard, així que vam decidir menjar alguna cosa, tot i que no volíem perdre massa temps. Vam veure un petit local on preparaven una mena d'entrepans que feian molt bona fila i a més els clients eren gent d'allà i vam acabar dinant de conya un entrepà amb pollastre marinat a la planxa i tot de verdures i salsa, acompanyat de patates fregides.

Vam entrar a la medina, Patrimoni de la Humanitat des del 1997, per la que ens va semblar que era la porta principal i si més no, la que teníem més a prop i vam fer un petit recorregut, arribant-nos a la plaça Hassan II i tornant on havíem començat.

Sortir de Tétouan en la direcció correcta no ens va costar gaire, llevat d'una petita errada que ens va obligar a fer una petita volta, però és que en el caòtic trànsit marroquí has de prendre les decisions amb molta antelació si hi ha vehicles que t'han de seguir. De tota manera, vam enfilar l'N-2 direcció sud endinsant-nos en una carretera més revirada del que ens esperàvem i sobretot envoltada de molt més verd del que esperàvem.

No vam trigar gaire a arribar a Chefchaouen, la capital de la llana, de l'aigua freda i la marihuana, tal i com em va dir un "lugareño" mentre esperava que la Núria i el Jaume reservessin l'hotel, des de la terrassa del qual es veia tota la ciutat.

Un cop instal·lats, vam preparar-nos per fer una volteta, però vam haver d'esperar-nos una mica perquè havíem de tancar les motos a un bar que no estava obert i que ens deixaven, tot i que havíem d'esperar que portessin la clau del local.

Quan ja es feia fosc, vam sortir de l'hotel (per cert, a l'hotel hi havia una nevera amb tres portes i vam cometre l'errada de no preguntar com era això perquè ens vam quedar amb les ganes de saber-ho) i vam anar a fer una volta a la ciutat, tant per l'agradable i animada part nova com per la tranquila i blava part antiga.

En una plaça ben turística, farcida de restaurants i amb un petit castell i una mesquita vam sopar la mar de bé, mentre algun gat intentava sopar amb nosaltres i poc abans que anèssim a dormir a l'hotel.