Com cada dia, el despertador va sonar a les set del matí i vam començar a recollir i preparar-nos per acabar sortint, ja amb el desdejuni al cos, sobre un quart de deu. Per cert, quan estàvem a punt de marxar, em va cridar la mestressa de l'allotjament. Jo no sabia què volia i ella no parlava gaire res que no entengués, però al final sí que ens vam entendre: no em retreia res, sinó que em va regalar un brodat de Hardanger per tal que l'afegís als que duia a la meva armilla, tot un detall.

Ràpidament vam agafar alçada i la temperatura va descendir bastant, o com a mínim nosaltres vam tenir aquesta sensació, potser pel fet que el cel estava molt tapadot i de tant en tant queien algunes gotes de pluja. Per ajudar-nos a guanyar alçada, vam passar pels túnels Storegjeltunnelen i Dalbergtunnelen que formen una espècie d'espiral ascendent que ens va dur a la part septentrional de l'altiplà de Hardangervidda, que és el parc nacional més gran de Noruega.

Passaven uns minuts de les onze quan vam veure l'stavkirke d'Uvdal a tocar de la biblioteca local i del cementiri, ens vam aturar i vam intentar visitar-la, però estava tancada. És una església del segle XII erigida on antigament ja n'hi havia hagut una altra i ha sofert remodelacions i ampliacions al llarg dels anys que han fet que tingui elements del renaixement i del rococó. Fins i tot la planta, en forma de creu grega, no correspon a la construcció medieval, sinó que és fruit d'una remodelació posterior. Entre les decoracions es podien veure motius vegerals, màscares, sarments, dracs i fins i tot l'heroi Gunnar tocant l'arpa entre serps. A més de ser un museu, se segueix utilitzant com a església de culte. Aprofitant que fent cultura estàvem alimentant l'ànima, vam esmorzar uns trossos de pa amb embotit per alimentar els nostres cossos i així matàvem dos pardals amb un únic tret.

Vam continuar ruta per la carretera 40, que circula paral·lela al riu Numedalslågen amb un traçat ple de túnels i ponts, sense aturar-nos (i això que vam passar a un quilòmetre de l'stavkirke de Nure) fins que vam repostar a Kongsberg, circumstància que vam aprofitar per dinar. Com a dada curiosa, en aquesta zona vam veure graners elevats a l'estil dels hórreos gallecs i asturians.

A Kongsberg mateix, vam evitar desviar-nos per l'E134, que era l'itinerari recomanat, perquè volíem evitar Oslo, de tal forma que vam continuar per la 40 fins a Horten, on vam agafar el ferri (45 €) cap a Moss, a l'altra banda de l'Oslofjorden.

A les cinc de la tarda vam arribar al Fredrikstad Motel & Camping, on se celebrava l'European Vulcan Rally 2012. El Jordi i la Rosa van desenganxar el remolc i es van acomiadar de nosaltres fins el diumenge (era dijous).

El primer que vam fer van ser els tràmits de comprovació de la inscripció. Després vam desenganxar del remolc i obrir la bossa amb la parafernàlia per anar de càmping, que duia tres setmanes tancada donant voltes per Europa i patint les inclemències del temps. Als plecs de tancament de la bossa estanca sí que hi havia una mica d'aigua, però tot el que dúiem estava eixut, així que vam poder instal·lar-nos sense cap problema, A més, mentre ho féiem, van aparèixer el Carles i l'Eva, que estaven de pujada cap a Nordkapp.

A més de prendre cerveses (tampoc no en podies prendre tantes, estant a preu noruec), l'altra activitat principal dels Vulcan Rallies és mirar motos i a això ens hi vam dedicar una estona.

L'horari per sopar era ampli, de set del vespre a nou de la nit i nosaltres, lògicament, no vam ser dels primers, però tampoc no vam voler anar massa tard i a les vuit ja estàvem asseguts amb el nostre plat al davant.

Una miqueta més tard del que s'indicava a l'horari van començar els actes protocolaris i el Sigmund, el president del Norway Chapter VRA, va donar la benvinguda a cadascun dels capítols presents en el rally.

De les nou a les onze de la nit va haver música i a la una de la matinada es va tancar el bar, moment més que raonable per decidir anar a dormir a la tenda.