Com que havíem de fer molts quilòmetres i la Núria i jo érem els més lents a l'hora de sortir pel matí (el Pedro i la Txaro duien una maleta que carregaven al cotxe, igual que els meus sogres, mentre que nosaltres havíem d'encabir-ho tot a les bosses estanques Ortlieb i lligar-les convenientment a les motos), vam decidir que el cotxe comencés la ruta quan estés preparat (a les vuit del matí) i que nosaltres ja l'enganxaríem pel camí tot i sortir gairebé mitja hora més tard.

Ens vam trobar pel camí, però a l'hora de superar Trondheim les motos vam travessar-la i el cotxe la va circumval·lar, en tot cas tots vam deixar l'E6 poc després per continuar per l'E39.

Cap a tres quarts de dues de la tarda ens vam aturar en una àrea de descans per dinar plegats, a tres quarts de tres vam tornar a arrencar, però no vam fer gaires quilòmetres, doncs a Halsa vam agafar el ferri (47 €) que ens va dur a Kanestraum en menys de vint minuts.

Pel pont Straumsundbrua i els seus 412 metres vam passar del continent a l'illa d'Aspøya i d'aquesta illa vam passar a la de Frei utilitzant el Freifjordtunnelen, que transcorre més de cinc quilòmetres per sota del mar (de fet, és per sota del Freifjorden), després de pagar el peatge corresponent. Vam seguir saltant a altres illes, la més important de totes elles Bergsøya, per ponts de tot tipus i vam tornar a circular més de cinc quilòmetres per sota del nivell del mar per l'Atlanterhavs-tunnelen, també de pagament. Tot aquest conjunt de connexions que et porten de la part continental de Noruega a Kristiansund rep el nom de Krifast.

Però encara teníem per davant el plat fort de l'enginyeria de carreteres o com a mínim el tram més espectacular de tots, l'Atlanterhavsvegen o La Carretera de l'Atlàntic, una secció de 8,3 quilòmetres de llarg de la carretera comarcal 64 que recorre un arxipèlag als municipis de Hustadvika i Averøy, al comtat de Møre og Romsdal, amb vuit ponts, un pendent màxim del vuit percent i quatre zones de descans o miradors, segons la Viquipèdia. La vam fer d'anada, de tornada i un altre cop d'anada, ens vam aturar en la zona de descans amb bar, però no vam poder prendre'ns cap cervesa perquè només tenien begudes sense alcohol, i per gaudir-la al màxim el cotxe fins i tot va desenganxar el remolc a l'aparcament d'un supermercat.

Per recomanació d'una parella amb la que vam parlar al bar de La Carretera de l'Atlàntic, vam anar a Bud, un poble costaner a la mateixa península de Romsdal. Vam arribar-hi a les set de la tarda i vam anar directament al càmping Pluscamp Bud, on vam trobar una magnífica cabana en un càmping meravellós i molt ben cuidat per 142 €.

Vam sortir a voltar una mica (després de tants quilòmetres agraíem estirar una mica les cames) i buscar un lloc per sopar. Hi havia restaurants especialitzats en peix, ens vam acostar a un, però estava tancat i com que tampoc no ens feia gràcia pagar una burrada, estar estona buscant i entaular-nos excessivament, al final per 112 € ens vam demanar unes hamburgueses, unes patates fregides i unes llaunes de cervesa al MIX Bud Kiosk og Spiseri i ens ho vam prendre a la terrassa.

El poble es veia molt ben cuidat i es notava que hi havia una certa riquesa. De fet, a més de ser un poble de pescadors, era un poble amb una indústria al voltant de la pesca, amb assecadors de bacallà, fumadors de salmó i indústria conservera, tot això afegit al turisme, la restauració, els serveis auxiliars i el comerç, doncs ja al segle XVI era la vila amb més activitat comercial entre Bergen i Trondheim. Hauríem pogut dedicar-li més estona, però era tard i estàvem cansats.