Estàvem en un càmping singular i no només pel tema de la recepció, doncs a primera hora del matí ens vam trobar amb un ramat d'ovelles pasturant-hi i fent les seves coses que ens va fer patir per la integritat de les cintes que havien de subjectar l'equipatge a les motos i que havíem deixat penjant.

Una miqueta abans de les nou del matí vam sortir del càmping per fer els setze quilòmetres que ens separaven del moll a Melbu en el que havíem d'agafar el ferri.

Vam aprofitar per repostar just abans de posar-nos a la cua per pujar al ferri Sigrid i pagar els 60 € dels bitllets. Després d'uns trenta-cinc minuts de travessia en els que vam tenir temps de prendre alguna cosa i jugar amb peces de construcció i en els que hauríem pogut esmorzar en el visualment saborós self-service, vam arribar a Fiskebøl, a l'illa d'Austvågøya.

Ens vam retirar al voral per poder-nos preparar per anar en moto, doncs havíem deixat jaquetes, guants, bragues i cascs al cotxe per no haver de carregar-ho tot.

Tan bon punt vam tornar a estar equipats convenientment, vam a pujar a les motos, les vam engegar i vam tornar a la carretera per gaudir de la conducció i del paisatge.

Després d'aparcar i treure pa i embotit per esmorzar, ens vam endinsar a la vila de Kabelvåg, fundada el segle XII amb el nom de Vågan pel rei Øystein Magnusson, que va construir-hi una església i un hostal per a pescadors. De tota manera, hi ha vestigis que indiquen que des d'uns segles abans ja hi existia un assentament en aquell punt.

Era una localitat poc turística que ja des de l'Edat Mitjana va anar creixent aprofitant la pesca estacional anomenada Lofotfisket que principalment té lloc a l'àrea marítima coneguda com a Hølla, localitzada entre Kabelvåg, Svolvær i Skrova. Bona prova del futur prometedor de la vila eren els jocs per a la mainada pintats al mig del carrer que vam poder veure i emprar.

Havíem de continuar la ruta, vam retornar a l'E10 i vam seguir per ella fins que vam trobar la indicació de Rørvikstranda, una platja amb bon aparcament, bon accés, sorra blanca i aigua verda i transparent que et permet veure on trepitges i els peixos que neden al teu voltant, i Henningsvær, el poble que anàvem a visitar. En aquest tram, a més de l'espectacular paisatge, els ponts i els túnels, el que ens va cridar molt l'atenció va ser trobar gent acampada a qualsevol banda i quan dic a qualsevol banda vull dir que no havien instal·lat la tenda a recer, sinó que estava dalt de tot d'una roca a la mercè de qualsevol inclemència del temps.

Henningsvær és un poble de pescadors que es troba en diverses illes petites (principalment a les illes de Heimøja i Hellandsøja) enfront de la costa sud de la gran illa d'Austvågøja. El fet d'estar repartit per les illes suposo que és la causa principal de la construcció de molts dels edificis sobre el mar mitjançant columnes o estructures de fusta com a suport.

De tota manera, ens vam trobar un poble, a més de pesquer, turístic. Hi havia una zona farcida de restaurants i el target de moltes de les botigues eren turistes i com a prova hi ha la foto del cartell amb els idiomes que es parlaven en una d'aquestes botigues.

Vam engegar els motors i vam tornar a agafar la 816 en direcció a l'E10, creuant-nos amb unes motos i tornant a passar pels ponts que unien les illes, alguns dels quals estaven regulats per semàfors que alternativament anaven donant pas a un i a l'altre sentit.

Vam anar al Lofotr Vikingmuseum, però un cop vam veure els horaris vam pensar que era millor dinar abans d'entrar, doncs ja eren les tres de la tarda. Vam recular uns quilòmetres i ens vam instal·lar a Torvdalshalsen, un lloc de descans amb la millor vista sobre l'illa Vestvågøya en un turó al sud del llac Torvdalsvatnet amb taules llargues amb bancs i lavabos oberts tot l'any.

El Lofotr Vikingmuseum és un museu històric basat en la reconstrucció i l’excavació arqueològica d'un poble víking. El 1983, els arqueòlegs van descobrir un gran assentament de l’Era víking que es creu que es va establir cap a l’any 500 dC i es va abandonar al voltant del 950 dC. Les excavacions van revelar l’edifici més gran que s’ha trobat mai del període víking a Noruega, doncs la casa del cap mesurava 83 metres de llarg i 9 metres d’alçada. El museu inclou un edifici principal dissenyat per l’arquitecte noruec Gisle Jakhellnuna, la reconstrucció completa de la casa del cap, una farga de ferrer, dues naus (rèpliques de la nau de Gokstad, una a mida completa) i les seves casetes, i diverses reconstruccions destinades a submergir el visitant en la vida a l’època dels víkings. Nosaltres sis, després de veure plegats l'exposició i l'àudiovisual, ens vam separar una mica per parelles i la Núria i jo vam tenir la sort de poder pujar en el vaixell víking i ser partíceps del seu sistema de tracció a rems just quan es va posar a ploure.

Vam sortir del museu que ja eren quarts de set de la tarda, així que no ens podíem encantar i havíem de trobar allotjament tan aviat com fós possible. Després de vint-i-quatre quilòmetres, vam trobar-ne a Ballstad, per uns 128 € vam agafar una cabana del complex Sjøstrand Rorbuer & Fisk. A més, a un Rema 1000 proper vam reposar cervesa, coca-cola, suc, pa, tomàquet i salmó.