Ens vam llevar i ens vam anar espavilant, tot i que l'edifici de lavabos estava a una certa distància i feia fresca per passejar-se a mig vestir. Vam esmorzar una mica al menjador comunitari i vam recollir els trastos.

Com que havíem vist que al Pedro se li havia fos el pilot de la moto, vam decidir anar cap a la gasolinera que hi havia a Honningsvåg per mirar-nos-ho i tractar de solucionar-ho.

Un cop a la gasolinera i mentre vèiem tot tipus de vehicles, vam descobrir que no s'havia fos la bombeta, sinó que havia petat el fusible. Canviar-lo no era un gran problema, però volíem saber per què havia passat i vam veure que la parrilla porta-equipatge s'havia partit i havia tibat del cable que alimentava el llum de fre del cofre, partint-lo i provocant el curtcircuit. Vam desconnectar el llum de fre del cofre, vam treure el cofre, vam subjectar-ho tot amb unes cintes i vam canviar el fusible fos.

Com que allò és la fi de la fi d'Europa, per començar el viatge de tornada havíem de fer a l'inrevés una part del camí que havíem fet el dia anterior de pujada a Nordkapp.

Vam aturar-nos a la platja que havíem vist el dia anterior plena d'agrupacions de pedres. Ens va semblar molt curiós i en la més alta de totes vam voler deixar constància del nostre pas. A més, com que la botiga de souvenirs estava tancada, la Rosa va agafar una pedra com a record.

Al cap de molt pocs quilòmetres i uns tres quarts d'hora de ruta, vam aturar-nos al voral per deixar els vehicles i acostar-nos caminant a un assecador de peix que vam veure. Jo no nego que no fossin bons els peixos, però feien moltíssima pudor.

Vam continuar la ruta, però al cap d'una estona vam tornar a aturar-nos, aquest cop per posar-nos els impermeables perquè s'estava posant a ploure. Per estones, vam deixar el nivell del mar i vam agafar més alçada, de tal forma que vam poder veure prop nostre neveres a les zones obagues. A l'hora de repostar, vam triar una gasolinera Statoil, on comprant un got-termo tens cafè de franc cada cop que repostes, oferta que va triomfar entre els meus companys de viatge (jo, com que no en prenc...).

Durant el repostatge, vam acordar dinar de restaurant perquè el temps no acompanyava gens (molt tapadot, amb molta humitat quan no pluja i temperatura per sota dels 10º C), així que a tocar de la gasolinera vam entrar en una espècie d'hamburgueseria, Det Lille Kjøkken, on vam estar-nos-hi més temps del que hauríem volgut, però vam dinar prou bé per 107 €. A la sortida, vam estar xerrant amb un noi que ens va dir que també tenia una Vulcan, de manera que el vam intentar convèncer per tal que assistís al Vulcan Rally.

Com que vam acabar sortint de dinar vora les quatre de la tarda, pràcticament vam engegar per començar a buscar un lloc on dormir, doncs havíem acordat que no se'ns fessin més enllà de les cinc abans no comencéssim a buscar. En tot cas, vam arrencar direcció Narvik per l'E6.

Vam trobar una zona en la que s'estaven fent obres, aquí un pont, aquí un túnel, aquí reasfaltant... Hi havia tasques de manteniment (els hiverns havien de ser duríssims) i tasques de canvi de traçat.

Vam passar per Talvik, una localitat d'uns tres-cents habitants, el nom de la qual deriva segons una teoria de la unió de les paraules "tall" (pi en català) i "víkr" (entrada en català) del noruec antic i segons l'altra teoria de la corrupció de la paraula "Dálbmeluokta" (badia de boira en català) en Sami del nord. A la vila hi destaca l'església, que és la que va donar nom a la granja al voltant de la que va anar creixent el que amb el temps es convertiria en Talvik.

Talvik, des dels inicis del segle XIX, ha estat un nucli comercial, però la zona és essencialment pesquera i ramadera i bona prova d'això és la quantitat de bestiar que vam trobar-nos. Entre les construccions de fusta, ens van cridar l'atenció els graners, doncs molts d'ells tenien l'entrada en alt.

Els paisatges eren espectaculars amb muntanyes que sortien del mar, núvols que es recolzaven a les muntanyes, neus que s'acostaven al mar... Per això, haver d'aturar-nos perquè algú havia de fer alguna cosa no era pas un entrebanc, sinó una oportunitat per fer més fotos o simplement admirar el que teníem davant dels nostres ulls.

Vam seguir trobant molts trams en obres, alguns dels quals fins i tot una mica perillosos per lliscants, i meravelles de la natura en forma de muntanyes sorgint de l'aigua.

Vam trobar el Camping Altafjord a Langfjordbotn, vam demanar disponibilitat d'allotjament i, malgrat que hi havia bungalows, ens van oferir una caseta per 108 €.

Ens vam anar instal·lant alhora que anàvem revisant dades de la ruta: on érem, els quilòmetres que havíem fet (gairebé tots els dies en fèiem menys dels que pensàvem que anàvem a fer, doncs les carreteres eren més lentes de l'esperat i ens aturàvem molt per fer fotos i gaudir dels llocs), on pensàvem que podríem arribar l'endemà, la previsió del temps...

Mentre els quatre motoristes ens anàvem treient la roba de moto, obríem l'equipatge, ens posàvem còmodes i totes aquestes coses, la Rosa i el Jordi aprofitaven per fer una volteta, descobrint un txoko amb xemeneia central.

Tan bon punt com van tornar a la caseta que havíem llogat, ens vam posar a preparar el sopar i, quan va estar preparat, vam seure tots sis a taula.

La Núria va posar-se a preparar coses per l'endemà i jo a fer còpies de seguretat de les fotos del dia mentre els altres quatre estiraven una mica les cames i el dia ja no va donar per gaire més.