A aquesta banda de la frontera vam trobar que hi havia una densitat de població més elevada i que les construccions passaven a ser totes de fusta i la majoria de color vermellós, però la resta seguia sent igual. En creuar el riu Tana a Karasjok vam tornar a encarar-nos direcció nord, començant a aparèixer muntanyes en les que es veien salts d'aigua i poc abans de Lakselv vam aturar-nos a menjar alguna cosa, per continuar ruta tot seguit.

Si el paisatge que ens vam trobar en entrar a Finlàndia ens va encantar i el dels voltants del llac Inari el vam trobar encisador, el que ens vam trobar des de l'entrada a Porsangerfjorden fins que vam deixar enrera Noruega setze dies més tard va ser espectacularment meravellós.

Entre el paisatge, els cartells que indicaven el nostre destí, les cases de fusta, els assecadors de bacallà (que havíem vist en tantes cròniques) i els rens que ens apareixien per tot arreu, anàvem flotant en un núvol, eufòrics i meravellats.

Vam passar alguns túnels, foscos i humits, en els que teníem por de trobar-nos algun ren i en els que ens va sorprendre que hi hagués portes que tanquen a l'hivern per evitar que es gelin i també vam veure una platja en la que hi havia columnes de pedres col·locades una al damunt l'altra.

Per arribar a l'illa de Magerøya, on hi ha Nordkapp, vam haver de travessar un túnel que s'enfonsa 200 metres sota el mar amb desnivells considerables tan a l'entrada com a la sortida, però és que està ple de ponts i túnels per tot arreu.

Vam agafar el trencall cap a Honningsvåg, tot esperant veure l'indicador del càmping, però el cas és que vam travessar-lo tot sense veure'l i el GPS que duia el cotxe deia que ens l'havíem passat. Vam aturar-nos, vam decidir tornar enrere i agafar camí a Nordkapp amb l'esperança de trobar-lo.

Al cap de poc, vam trobar el càmping, vam instal·lar-nos en una habitació pels sis (93 €) i vam anar al menjador compartit per escalfar-nos el menjar i dinar una mica, doncs començava a ser tard i si pujàvem a Nordkapp abans de dinar, ens quedaríem sense menjar.

Van ser uns pocs quilòmetres que se'ns van fer llargs i alhora curts; llargs perquè volíem arribar-hi de forma instantània i curts perquè la carretera i el paisatge eren espectaculars (o potser era l'emoció el que els feia espectaculars, però els vam gaudir força). Teníem ganes de posar-nos a velocitats il·legals per arribar-hi abans, però alhora la pujada d'adrenalina la volíem mantenir, doncs ens donava força i felicitat... Ni tan sols ens distreien els rens!

Finalment, vam arribar a les guixetes del peatge que s'ha de pagar per poder entrar i vam haver de fer cua darrere unes mobil-homes que hi havia. El cert és que és una tallada de rotllo impressionant que et fa baixar dels núvols al terra en un moment.

Vam deixar els vehicles a l'aparcament, però des d'allà no es veia la famosa bola del món, el que volia dir que no podríem fer la foto amb la moto davant de l'esculptura. Vam anar a buscar-la com posseïts!

Així doncs, vam anar de cap a fotografiar-nos amb la representació del globus terraqui que demostrava que havíem arribat al punt més al nord de tot el continent europeu.

En un moment tant especial i emotiu, el Pedro i la Txaro van voler recordar el seu bon amic Txasko, de qui s'havien hagut d'acomiadar encara no feia ni un any i la millor manera que van trobar va ser fer-se la foto amb el mocador que ell sempre duia i que els va acompanyar durant el viatge.

Nosaltres dos, en canvi, vam voler fer la nostra particular reivindicació nacional desplegant una senyera i mostrant la samarreta dels Motards Independentistes.

Gràcies al Jordi i a la Rosa, vam poder-ho celebrar de la millor manera: brindant amb cava! Es van preocupar de portar una ampolla i copes i als peus del globus vam brindar i vam beure tots plegats per la fita aconseguida.

El següent focus d'atenció va ser el conegudíssim indicador de colors en el que hi ha les coordenades, però es va posar a ploure amb ganes i vam haver de marxar a aixoplugar-nos al centre de visitants.

Res més entrar-hi, vam seure en unes escales i vam fer un curiós amic. Vam aprofitar per continuar el que havíem començat a Rovaniemi: fotografiar el Pedro al costat de tots els trolls que anàvem trobant, però no perquè ens fes gràcia, sinó per comparar-los.

Allà hi havia una botiga de records plena d'articles amb la bandera noruega, trolls, rens... Vam comprar-nos uns brodats que feien referència al punt en el que ens trobàvem, algunes postals i els diplomes acreditatius del nostre pas i vam aprofitar les taules del bar per escriure les postals i descansar una miqueta.

Al pis inferior començava l'exposició, en la que es podien veure, en un llarg passadís que anava descendent, explicacions de la flora, la fauna i la història de Nordkapp i diorames i representacions de diversos tipus d'allò que s'explicava als panells informatius, que no estaven en català ni en castellà (tampoc no hi havia la possibilitat d'agafar una àudioguia).

Al final del passadís hi havia una sala d'actes/bar amb seients en tribuna i la sortida al mirador del rei, una terrassa en una obertura en el penya-segat que ofereix unes bones vistes del mar.

L'escriptor noruec Simon Flem Devold va suggerir el 1987 que Nordkapp per la seva situació, la seva fama i el seu simbolisme era un bon lloc per donar al món un missatge de pau i solidaritat. Per això, l'any següent es va reunir un grup de set nens de diferents països i continents per crear lliurement i en col·laboració alguna cosa que simbolitzés la seva creativitat, les seves emocions, la seva joventut, la seva llibertat i la seva fraternitat com a exemple per a la resta de la humanitat. El resultat va ser un conjunt de relleus en forma de moneda de grans dimensions que va captivar la nostra atenció pel seu simbolisme, que es manté viu a través de la Fundació The Children of the Earth que promou anualment un premi internacional.

Amb la tranquil·litat de saber que el peatge que havíem pagat en entrar al recinte servia per a una bona causa, vam fer un recorregut final, aprofitant per mirar el solemne senyal que indica que el regne noruec arriba fins aquell punt

Com que començava a pujar la boira i s'estava fent tard, vam decidir agafar les motos i tornar cap al càmping. A més, l'endemà tornaríem i acabaríem de veure el que no havíem vist (si és que quedava alguna cosa per veure), de fotografiar el que no haguéssim retratat ja i comprar el que penséssim imprescindible.

Vam tornar cap al càmping i vam veure que just al davant hi havia una espècie d'exposició de tendes i habitatges típics de les gents que habitaven aquesta terra anys ençà. Vam descarregar les compres i ens vam preparar per tornar a sortir.

Volíem anar al Bar Artico, que és un bar fet de gel que regenta un noi espanyol que acostuma a tractar bé a aquells que hi arriben, però primer vam aturar-nos a la gasolinera a l'entrada de Honningsvåg per repostar les motos.

El problema va ser que ens el vam trobar tancat i no vam saber esbrinar si es tractava que érem fora de l'horari o que aquell dia no obrien, tot i que vam estar mirant-nos-ho per totes bandes.

Vam entrar en un bar que hi havia a la vora, El Bar Corner, i ens vam demanar unes cerveses, ens van preguntar si volíem sopar i vam mirar-nos la carta abans de decidir quedar-nos. Deixant de banda prejudicis ecologistes, vam encarregar uns plats guisats de carn de balena i de ren que no ens van castigar les consciències el suficient per no deixar-nos dormir i més tenint en compte que al restaurant no ens van cobrar les primeres cerveses i vam acabar pagant 175 €.