S'havia quedat a la gasolinera Repsol de Les Borges del Camp a l'N-420, però com que després s'anava cap a Marçà, nosaltres ens vam estalviar haver de còrrer de bon matí. Ens vam llevar, ens vam preparar per passar el dia fora, vam esmorzar i vam anar a buscar el sidecar a l'aparcament que hi ha fora de la muralla.

Vam aparcar al centre del poble quan encara no havia arribat el grup, que no va trigar gaire a fer-ho. Ens vam acostar caminant a la porta de la casa rural que tenien reservada, ens vam saludar i vam tornar cap a la moto, doncs l'aturada va ser relativament ràpida.

Vam arrencar les motos per anar a buscar l'N-420 fins a l'entrada de Móra la Nova, vam creuar l'Ebre pel Pont Vell i vam entrar a Móra la Vella, on vam fer una aturada en una farmàcia que ens va fer pensar que podia ser una Setmana Santa una mica desastrosa si els timings anaven a ser aquests.

Aviat, però, vam tornar a sortir a la carretera, tot i que no per molta estona perquè vam entrar al següent poble que vam trobar-nos, Corbera d'Ebre, doncs volíem visitar el poble vell.

Vam pujar dalt del Turó de la Muntera pel Carrer Vall de l'Aubaga fins a l'esplanada que hi ha al final de l'antic Carrer Ample, on vam aparcar els sidecars.

Després de treure'ns roba (feia caloreta) i beure una mica d'aigua (fins i tot alguns dels que havien matinat van aprofitar per fer un mos), vam refer caminant el camí que havíem fet en sidecar per tornar cap al Carrer Major, on hi havia la guixeta de venda d'entrades del poble vell.

Per la Pujada de l'Església vam arribar a la plaça de davant de l'Església Vella de Sant Pere, a la que hi vam accedir per, astorats, descobrir com va quedar aquest edifici després dels bombardejos.

La Merlès i jo no ens vam entretenir gaire als diorames ni a les fotografies que hi havia, tot i que sí que els hi vam fer un cop d'ull mentre la nena em feia tot un plegat de preguntes que vaig intentar respondre-li amb sinceritat i franquesa, però de la forma més senzilla possible. En tot cas, vam ser dels més ràpids en fer la visita i ens vam dirigir els primers cap als carrers del poble vell.

Vam descobrir algunes lletres de l'Abecedari per la Llibertat, un treball col·lectiu iniciat el 1995 amb vint-i-vuit obres (les lletres de l'abecedari) creades per vint-i-cinc artistes a les que el 1997 s'hi van afegir les paraules que diversos escriptors i poetes van dedicar a cadascuna de les lletres per reivindicar el diàleg enfront de la força.

Va ser una experiència força colpidora per a la Merlès, que no parava de repetir que no li agradaven les bombes i que ella s'estimava molt aquell poble. Malgrat que li vaig explicar que havia passat feia molt de temps ("abans que hi nasqués l'àvia"), que no havia de témer i que els seus pares sempre la protegirien, ella seguia preguntant per què ho havien fet.

Feia molta calor i no hi havia ombra per refugiar-nos, així que ens vam reagrupar per tornar cap a l'aparcament per agafar un altre cop els sidecars.

Ens vam dirigir a l'Ermita de Santa Madrona, a uns quatre quilòmetres al sud de Corbera d'Ebre, i vam aparcar davant de l'edifici blanc de planta rectangular del segle XVII amb sostre a dues aigües de teula àrab que amb la seva petita espadanya ens recorda la seva funció original, tot i que també va fer d'hospital de sang i espai de comandament durant la Batalla de l'Ebre, tant d'un bàndol com de l'altre.

Vam saludar un grup de romanesos que estaven aprofitant les barbacoes per fer una graellada i vam anar a buscar taules lliures per seure i dinar. Va anar arribant més gent i es van acabar omplint totes les taules que teníem a la vista, però l'àrea de pícnic és molt més gran que no ens pensàvem, doncs està dividida en quatre espais i en total hi ha vint-i-nou taules i tretze barbacoes. Això sí, l'espai amb accés a la font, on vam poder rentar els plats i esquitxar-nos una mica, i a l'àrea infantil és el del davant de l'ermita, on hi vam ser nosaltres.

Va ser una bona estona en bona companyia. Ens vam relaxar fins al punt que quan tornàvem a seure als sidecars vam poder comprovar al rellotge de sol de la façana de l'ermita que ens hi havíem estat gairebé dues hores.

De tota manera, no ens hi podíem estar més estona perquè teníem hora reservada per visitar el celler modernista de la Bodega Cooperativa de Gandesa, però com que érem a menys de set quilòmetres de distància hi vam arribar en un tres i no res.

Després de la comprovació de la reserva i de pagar la corresponent entrada, vam començar la visita al celler. El guia ens va explicar tant la història del celler com de la cooperativa, a més del procés d'elaboració de l'oli, el vi i el vermut.

Després de reccòrrer les tres naus rectangular paral·leles i les dues transversals a les anteriors on hi ha la sala de màquines i la sala d'exposició de productes del celler, vam accedir a la part alta, des d'on vam poder veure els sidecars des d'una altra perspectiva i gaudir de prop de les cobertes de diferent altura de volta de maó carregades directament sobre arcs de diafragma parabòlics que deixen obertures en forma de finestra d'arc de mig punt, tota una meravella de l'arquitectura modernista en general i de l'obra de l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet en particular que va convertir el celler en una de les Catedrals del Vi, el va catalogar com un Bé Cultural d'Interés Nacional i el va seleccionar com una de les Set Meravelles de Catalunya.

Encara, però, ens quedava la tercera i última part de la visita al celler, la cata de tres dels seus productes, un moment més distès i relaxat que per la nostra part va acabar amb la compra d'un parell d'ampolles de vi blanc.

A la porta del celler ens vam acomiadar d'aquells que malauradament no podien quedar-se a passar la nit. Llavors, com que encara era prou d'hora i teníem forces i ganes, el Santi va proposar d'anar cap al Santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, que si bé no era gaire lluny, només deu quilòmetres i escaig, sí que suposava uns vint o vint-i-cinc minuts de camí, uns quants d'ells per una carreterota estreta i molt revirada amb unes vistes espectaculars. "A bodes ens convides!" vam pensar la resta, que no vam dubtar ni un instant a acceptar la proposta.

Vam deixar els sidecars en els aparcaments que hi ha a l'entrada al conjunt d'edificacions que conformen el santuari d'estil barroc modern, el complex del balneari i algun centre de restauració i d'hosteleria, però la Merlès i jo no vam anar cap a la gorja del Riu de la Canaleta, sinó que vam aprofitar que hi havia un atrotinat parc infantil per jugar-hi una mica.

Després d'anar endavant i endarrere en una moto, gronxar-nos, trepar a una torre i llançar-nos pel tobogan, vam decidir seguir el rastre dels nostres amics sidecaristes, però no vam saber cap on havien anat, així que quan vam trobar un lloc on accedir al riu i jugar amb les pedretes ens vam posar còmodes i vam gaudir-lo fins que el grup va passar per allà.

És un indret que no coneixíem i que paga molt la pena, doncs a més de poder gaudir de l'entorn natural i remullar-te al riu a la temperatura habitual, també pots fer-ho a la font d'aigua mineromedicinal que brolla a vint-i-vuit graus de temperatura, però nosaltres ja no teníem més temps i vam tornar a fer via amb els sidecars.

Vam tornar a Gandesa, vam creuar Corbera d'Ebre, vam entrar al Priorat i vam deixar l'N-420 per desviar-nos cap a Marçà, on nosaltres només ens vam aturar per confirmar l'hora de trobada de l'endemà.

Un cop a l'apartament, jo em vaig ocupar de banyar la Merlès, posar-li crema hidratant i vestir-la amb el pijama mentre la Núria anava a buscar un parell de pizzes per sopar.

Després del primer àpat calent del dia (al migdia havíe menjat una ensaladilla russa casolana que estava boníssima, però que, lògicament, era freda), ens vam relaxar una estoneta al sofà ja convertit en llit de la Merlès i vam anar a dormir.