Aquest potser va ser el dia que més d'hora ens vam llevar i ja posats vam decidir no perdre temps: ens vam llevar, vam anar al lavabo o vam fer les necessitats a l'orinal, vam esmorzar, ens vam dutxar i vam recollir.

Vam tornar cap a Alquézar, vam aconseguir aparcar un altre cop a l'entrada del poble (ens estalviava un bon tram de forta pujada a l'hora de tornar) i ens vam dirigir a la Plaza Rafael Ayerbe, que és on començava el recorregut de les passarel·les, pel qual la Núria havia comprat les entrades per internet. Vam descendir a través del Barranco de la Fuente amb un terra força irregular en el que en alguns trams hi vam trobar passarel·les de fusta que el feien més accessible. Si bé és cert que molta estona vam caminar per l'ombra, també és cert que hi havia força humitat i per tant patíem molta xafogor. Al final, entre el factor xafogor i el factor accessibilitat, la Merlès s'ho va fer venir bé per tal que la Núria la carregués una petita estona a l'esquena.

En arribar a la llera del riu, ens vam desviar per veure la Cueva Picamartillo, però les indicacions no eren clares i vam pensar que era una gran cavitat que es veia a una certa alçada a la paret de l'altra riba, és a dir que no la vam trobar. Això sí, ja que érem a tocar del curs fluvial, vam ficar els peus a l'aigua, doncs no es poden deixar escapar aquestes oportunitats.

A continuació vam trobar unes passarel·les metàl·liques aèries construïdes per l'ajuntament (les anteriors, de fusta, havien estat finançades amb fons europeus), però vam tornar a baixar a la llera del riu.

Vam començar a sentir la remor provocada per l'assut i ens hi vam anar acostant fins a veure'l, però no només vam veure el salt d'aigua per sobre de la petita presa, sinó que també vam veure la piscina natural i gent banyant-s'hi. Convidava a fer-ho, així que vam saltar entre les roques, ens vam posar els banyadors i ens vam endinsar a les fresques aigües.

Vam passar un altre cop per sobre de les roques per tornar al camí i a les passarel·les metàl·liques aèries que ens van dur de l'assut a la central hidroelèctrica, gaudint del tram més maco de riu i de gorja.

Les últimes passarel·les ens van dur al Mirador del Vero, on vam gaudir de les espectaculars vistes dels riu, el barranc i Alquézar. A partir del mirador, una pista plena de pedres, molt empinada, sense ombra que transcorre entre oliveres, ametllers i horts que es va fer molt pesada i més si tenim en compte que vaig haver de carregar-me la Merlès a l'esquena perquè prou esforç havia fet ja.

El final del recorregut ens va deixar al Barrio Arrabal i vam buscar un lloc a l'ombra on poder prendre alguna cosa fresqueta. Vam acabar seient a la terrassa del Restaurante Peña Amán.

Com que ja ho teníem tot recollit, només vam haver de pujar a la furgoneta i engegar. A Monzón no vam veure on aparcar i vam continuar ruta, el mateix ens va passar a Binéfar i vam buscar per internet on dinar a Tamarit de la Llitera per tal que no ens passés el mateix, doncs anava passant el temps i s'anava fent tard. Ens vam decidir pel Restaurant Nou 9, no vam tenir problema per aparcar-hi al davant i a més vam dinar la mar de bé demanant-nos el menú del dia.

Vam continuar la ruta fins que a les sis de la tarda tocades vam arribar a Berga. Vam aturar-nos davant de casa dels sogres i vam descarregar-ho tot, doncs no podíem entrar la furgoneta al garatge perquè no hi cabia per l'alçada. La Merlès tenia clar què era el que no volia que es perdés i es va encarregar de carregar-ho, com si no es refiés de nosaltres. I aquest va ser el final de les nostres campervacances.