Després de llevar-nos i recollir, la Núria va entrar al Caprabo que teníem al davant per comprar algunes coses que ens feien falta.

No vam voler esmorzar allà on havíem dormit entre altres coses perquè ja havíem hagut de sentir algun veí queixant-se del grapat de pernoctadors que hi havia i vam acabar marxant i seient a la gespa que hi havia a la riba de La Garona.

Vam anar a l'Aran Park, un parc de fauna salvatge en semi-llibertat al coll d'Eth Portilhon dins del terme municipal de Bossòst. No vam poder aparcar i vam haver de buscar un lloc a l'N-141 una mica més amunt abans de comprar els tiquets i entrar al parc. La Merlès estava espectant, doncs li havíem dit que veuria molts animals, començant per les llúdrigues, que eren les primeres del recorregut.

El següent recinte era el dels cèrvols, on en vam veure un amb una cornamenta impressionant, però fixant-nos una mica més vam poder veure'n sis més al fons, estirats sota uns arbres.

Si espectacular va ser veure cèrvols, no ho va ser menys veure voltors comuns, que eren molt més grans que no pas esperàvem, de fet la seva envergadura va dels 2,40 als 2,80 metres. També imposaven per la forma amenaçadora del bec i pel collaret de plomes blanques sobre el plomatge alleonat del cos.

A continuació, hi havia tots seguits els recintes de les cabres dels Alps, els muflons i les daines, sense que nosaltres acabéssim d'identificar-los clarament, doncs els adults els reconeixíem per les banyes, però els petits no érem capaços de classificar-los, a més que no els teníem pas al costat i amb tota la vegetació costava distingir-los. Això sí, com que el camí havia fet una corba per anar pujant per la muntanya, també vam poder tornar a veure els cèrvols des del darrere.

Com que als contes d'Els Tres Porquets o La Caputxeta Vermella (per posar dos exemples) hi apareixen llops, la Merlès se sentia molt atreta per la seva presència en el parc i els primers que vam veure van ser els llops blancs de l'àrtic, amb potes més curtes, més pes corporal, pelatge blanc, una segona capa de pèl llanós i orelles i morro més curts i arrodonits que el llop gris per protegir-se del fred.

Ens vam deixar la vista buscant els cabirols i els isards entre les roques i els arbres i quan en vam trobar un la Merlès no va ser capaç de veure'l per molt que l'assenyaléssim. Això sí, pocs metres més endavant n'hi havia un altre que semblava col·locat a dretcient per tal que el fotografiessin.

Més o menys dúiem la meitat del recorregut quan vam arribar a la zona de descans, on hi havia taules, bar i lavabos, a més del recinte dedicat a alguns animals de granja.

El descans ens va venir molt bé, doncs des del recinte dels cèrvols pràcticament tot el camí havia estat pujada i algun tram pujada molt forta, però s'ha de dir que la Merlès ho va fer molt bé i només vam haver de carregar-la puntualment. Ja de baixada des de la zona de descans i mentre el cel amenaçava pluja, vam poder veure el recinte dels óssos bruns.

N'hi havia (o en vam saber veure) dos, un de més petit al fons i un altre al davant. Des del mirador on érem, hi havia primer un fossat de ciment i després el paratge natural que recreava el seu hàbitat.

El petit va estar la major part del temps estirat, però el gran no va parar de moure's, tot i que molta estona ho va fer pel fossat. Malgrat que segons indicava el cartell explicatiu el pes d'aquests animals puntualment supera els 230 Kg, a mi em va fer la impressió de pesar-ne més, doncs era molt gran, fins al punt que el respecte gairebé era por. Realment, la visita al parc va quedar plenament justificada amb l'observació d'aquests dos animals, que abans que els deixéssim van situar-se en una posició molt fotogènica.

Ben tranquils estaven els llops negres que es podien veure des del mateix mirador per l'altra banda, doncs els ulls dels visitants del parc se n'anaven darrere dels óssos.

Un bon espai per a ells tenien els talps, però és normal si tenim en compte que aquests petits mamífers es dediquen a cavar túnels.

L'últim canis lupus que vam poder veure va ser el llop ibèric i encara que a les fotos només veiem un parell d'exemplars solitaris, vam poder veure'n uns quants organitzats jeràrquicament caminant en corrua. Ens vam quedar, però, amb les ganes de sentir algun dels cinc sons que emeten: el rugit, el grinyol, el lladruc, el gemec i l'udol.

Segons les espècies i les instal·lacions, hi havia animals més accessibles i d'altres més difícils de ser vistos. Vam arribar a trobar-nos alguns que gairebé els podíem tocar i en canvi altres que no vam arribar a veure o els vam veure amb molta dificultat, com el linx ibèric, que forma part de la llist vermella d'espècies amenaçades de la UICN.

En principi, les marmotes no són pas uns animals que hom consideri divertits, és més la imatge mental és la d'un animal que dorm i que dorm molt, però a l'Aran Park són dels animals que millor record deixen a la memòria dels més menuts (i dels més grans) perquè els encarregats d'aquesta secció reparteixen trossets de verdures entre la mainada per tal que puguin alimentar les marmotes i consegüentment els rosegadors s'apleguen a tocar de la tanca, talment com si el particular xiulet que usen per avisar-se d'un perill en aquest cas l'haguessin usat per fer un efecte crida.

De camí cap a la sortida, vam tornar a veure els cèrvols i les llúdrigues, però el cert és que la Merlès ja començava a estar una mica cansada. A l'edifici de serveis, hi havia una exposició sobre tot el que havíem vist, però a causa de la pandèmia gairebé tot el que era interactiu estava inutilitzat per evitar contagis, així que no va haver manera de motivar la nena per fer un cop d'ull, però també és cert que vam aprofitar-ho per passar ràpid per la botiga. Un cop fora, la Núria es va ocupar de dur-la al lavabo mentre jo anava a buscar la furgoneta, evitant que haguessin de fer la pujada per la carretera.

Vaig proposar acabar de pujar el port i dinar allà, però la Núria preferia no allunyar-nos més de Vielha, on teòricament ens anàvem a trobar amb la Montse i l'Isma aquell vespre, així que vam agafar la carretera cap a la capital aranesa tot buscant on aturar-nos per dinar fins que vam arribar al Càmping Forcanada, on vam demanar disponibilitat per passar la nit i ens hi vam instal·lar, aprofitant una taula de pícnic per dinar.

Un cop rentats els plats (els que acabàvem d'utilitzar i els que dúiem bruts) i de fer una mica el ronso, vam anar a la piscina del càmping, on ens vam banyar i on vam jugar.

Precisament a la piscina va ser on vam coincidir per primer cop amb una companya de la facultat de la Núria que casualment estava també acampada i casualment també era mare des de feia relativament poc temps. Precisament per això, tant ella com nosaltres ens vam haver d'adaptar a les necessitats de les nostres descendències i la nostra en particular va necessitar deixar la piscina, vestir-se i anar a jugar al parc infantil.

Igual que el dia anterior, vam intentar quedar amb el Roger, però no hi va haver manera (és el que té presentar-se sense avisar). Amb qui sí que vam quedar va ser amb la Montse i amb l'Isma, als que vam recomanar que aparquessin on ho havíem fet nosaltres el dia anterior i on vam repetir aquell mateix dia.

Ens va venir de gust sopar a base de pinxos i vam entrar a la Tauèrna Urtau, però estava plena i no ens hi vam poder quedar, llavors vam provar al Bar Restaurant Sidreria Era Plaça, on vam poder seure en una taula i sopar molt correctament.

La Merlès va sortir del restaurant mentre nosaltres encara estàvem sopant per jugar al parc infantil que hi havia al costa i que nosaltres vèiem des de la finestra. Ens vam unir a ella i, sense moure'ns de la plaça, vam xerrar una estoneta i ens vam acomiadar per anar a dormir.