Sobre les nou del matí vam començar a treure'ns la mandra de sobre i poc després ja havíem muntat la paradeta de l'esmorzar a la mateix ombra que els dies anteriors (a la nostra parcel·la hi havia ombra a aquella hora sobre la furgoneta, però no a la resta i no podíem moure-la perquè les branques dels arbres llavors no ens haurien deixat aixecar el sostre). Després, uns ens vam entretenir recollint la taula, rentant plats, plegant el llit, treient els foscurits i d'altres ho van fer llegint uns llibres.

Ens vam dutxar, ens vam vestir, ho vam acabar de recollir tot i vam fer el check-out al càmping, però abans de marxar la Núria i jo ens vam relaxar prenent alguna cosa fresqueta a la terrassa mentre la Merlès gastava energies al llit elàstic.

Vam deixar la Vall de Boí per entrar a la Vall d'Aran, vam travessar Vielha, vam veure on era el Val d'Aran CamperPark i vam anar cap al Saut deth Pish, però poc abans d'arribar-hi ens vam ficar a l'Airau Naturau Sauth deth Pish, una zona de pícnic amb quatre taules de pedra i dues barbacoes a tocar del riu Varradós a la que vam arribar agafant el desviament que hi ha a un quilòmetre i escaig del salt d'aigua. Hi havia força gent, però ens vam poder instal·lar en una taula i dinar.

Quan ens vam tacar les mans, ens vam acostar al riu, ens vam ajupir amb compte de no relliscar i vam mullar-nos-les en les fredes aigües que corrien muntanya avall.

De tota manera, no vam poder estar-nos-hi molta estona, doncs el cel, que s'havia anat tapant des de feia estona, va començar a descarregar de la seva humitat els núvols negres que teníem sobre el cap enviant-nos gotes de pluja de gran tamany. Vam recollir a correcuita i vam menjar-nos les postres dintre de la furgoneta.

Vam veure com una altra furgoneta tenia seriosos problemes per sortir d'allà on era i nosaltres mateixos vam veure com les nostres rodes relliscaven al terra, però molt poc. Sota una intensa pluja, vam fer el recorregut cap a l'aparcament del Saut deth Pish, però enlloc d'aparcar en ell vam continuar i vam travessar el riu pel pont, doncs a aquesta altra banda hi havia un altre aparcament molt més petit, però que semblava que no ens donaria problemes per sortir d'ell després de l'aiguat. No plovia tan fort i vaig sortir de la furgoneta per comprovar que no gaire lluny d'on érem ja es podia veure el salt d'aigua i que el camí era accessible.

Vaig convèncer la Núria i tant ella com la Merlès em van acompanyar a veure el salt d'aigua. Realment pagava la pena mullar-se ben mullat per veure'l, però és que a més feia la sensació que no es tornaria a posar a ploure.

Amb la millora meteorològica vam decidir acostar-nos-hi més, vam descobrir que hi havia un port de muntanya preciós, un refugi, un segon salt d'aigua i un mirador.

De les dues cascades que formen el Saut deth Pish, la principal i la més espectacular fa prop de 20 metres d'alçada, i la inferior aproximadament 5 metres i les seves aigües provenen, subterràniament en gran part, de l'estany Long de Liat situat uns quilòmetres més al nord. Jo no em vaig conformar amb veure-ho des del mirador i vaig baixar als peus del salt gran, quedant-me amb les ganes de fer un bany.

Lògicament, el doble salt d'aigua crida l'atenció, però tot l'entorn és idíl·lic, doncs a banda del ja nomenat refugi hi ha el magnífic bosc de Siesso i el petit llac de muntanya de Varradòs, dues autèntiques joies.

Vam abandonar aquell paratge espectacular per la mateixa pista asfaltada, doncs no es podia fer per cap altra banda. Era complicat creuar-se amb un altre vehicle i s'havia d'estar atent als llocs més amples per deixar passar si era necessari. Això sí, tant el Saut deth Pish com les vistes durant el trajecte mereixien fer l'esforç.

Vam tornar cap a la capital aranesa i vam deixar la furgoneta en un dels grandiosos i cèntrics aparcaments gratuïts municipals, en concret en el P3.

Tot passejant, vam dirigir-nos cap al centre històric, entrant en ell per la Plaça dera Glèisa, després de saludar-nos amb uns cèrvols i començar a conèixer l'arquitectura aranesa.

Vam trobar un parc infantil i vam haver de deixar que la Merlès hi jugués una estona mentre la Núria aprofitava per entrar a la Parròquia de Sant Miquèu, una església construïda en estil gòtic tardà amb elements posteriors, com la torre del campanar, que en el moment de la seva erecció adquirí un aspecte fortificat perquè l'edifici formava part del recinte del castell i va haver de desenvolupar funcions de torre de defensa i torre de l’homenatge.

Quan vam aconseguir desenganxar la nena dels tobogans, vam entrar tots tres a l'església i la Núria ens va ensenyar el que ella ja havia vist:  el retaule gòtic de l’altar major (segle XV) amb escenes de la vida de la Verge Maria i de Sant Miquel per una banda i per l'altra el Crist de Mijaran, una peça cabdal de l'escultura romànica catalana possiblement del taller d'Erill la Vall. Aquest Crist actualment en un estat fragmentari sembla ser que formava part d'un davallament monumental que s'ha perdut.

Vam fer una passejada pel centre que bàsicament va consistir a pujar pel Carrèr Sarriulèra, creuar l'Arriu Nere pel pont i baixar pel Carrèr Major.

La cerveseria Refu Birreria ens va cridar l'atenció i a més ens va convèncer per prendre-hi un parell de cerveses artesanals. Sorpresivament, entre les cerveses que tenien punxades n'hi havia una de La Sitgetana.

De tornada al Carrèr Major, vam seguir per ell fins arribar a la C-28 i llavors vam entrar al Passeg dera Libertat, on hi havia algunes botigues destinades a un públic d'alt poder adquisitiu a tocar d'altres més populars.

Com que estava refrescant una miqueta, vam tenir excusa per entrar a Eth Hurat i demanar-nos una raclette acompanyada de pernil del bo i ceba marinada.

Sabíem que ens hi estaríem estona, però és que a més vam demanar-nos més formatge (golafres que som). Va ser un gran sopar, vam acabar sortint ja de fosc i vam agafar la furgoneta per anar al Val d'Aran CamperPark, però tot i no ser ni les onze de la nit ens el vam trobar ja tancat, així que vam seguir pel lateral de l'N-230 fins que vam poder girar cua, vam entrar al lateral en sentit entrada a Vielha i vam aparcar davant de les restes de l'església de Santa Maria de Mijaran, on vam dormir sense aixecar el sostre de la furgoneta per tal de passar més deaparcebuts.