El jardí al que podíem accedir des de la terrassa de la nostra habitació va servir a la Merlès per jugar-hi una mica a primera hora, abans d'esmorzar (el teníem inclós), carregar la moto i sortir de ruta. Per cert, la boulangerie veïna tampoc no va obrir de bon matí.

Vam sortir en direcció nord fins que vam trobar el mar i llavors cap a l'oest, aturant-nos en un mirador per gaudir de la panoràmica sobre la Plage de Trestignel amb la Íle de Tomé i la resta d'illes i illots, un d'ells amb un far al damunt, davant la costa.

Però no va ser fins que vam arribar al Point de Vue Turquet de Beauregard (nou topònim del Point de Vue du Sémaphore des del 2015, quan la família Yves Turquet de Beauregard va cedir gratuïtament l'espai a la ciutat) que vam veure les famoses roques que ens havien dut cap allà.

Ens va costar bastant trobar un lloc per aparcar, doncs el parking de la Rue Saint-Guirec, amb capacitat per a uns cent-trenta cotxes, estava ple, igual que tots els carrers propers, i desconeixíem l'existència del Parking de la Cale de Porz-Kamor, un gran aparcament de terra al final de la Rue Aimée Fournier. Per sort, el sidecar tot i ser ample com un cotxe petit, és més curt i vam poder deixar-lo una mica d'aquella manera no gaire lluny d'allà a on anàvem.

Ens vam dirigir cap al Phare de Mean Ruz o Phare de Ploumanac'h, doncs indica l'entrada al pas que porta al Port de Ploumanac'h. Es va construir en granit rosa per tal d'harmonitzar amb l'entorn classificat i protegit circumdant després que les tropes alemanyes destruissin l'original de 1860. Passejant com un ramat de cabres per un mar de roques de gran tamany i un color inquietant, vam acabar a la Plage Saint-Guirec.

Vam seure a la magnífica terrassa del luxós Hôtel Castel Beau Site, però ens van ignorar totalment i vam acabar marxant just quan la Merlès es despertava. Vam entrar al Restaurant Au Rest a Terre, on tampoc no ens van tractar gaire bé, doncs va costar que ens donessin una taula, vam haver d'acabar reclamant per tal que ens prenguessin la nostra comanda, que va consistir en una pizza per a la nena i unes begudes per a la Núria i per a mi, i vam haver d'implorar clemència per tal de poder demanar una segona ronda de begudes.

Vam tornar a fer ruta seguint la costa en direcció oest, passant per diverses platges i ports en els que no ens deixava de sorprendre l'efecte de la marea baixa. No vam ser capaços de trobar l'Íle Renote tot i circular per l'aparcament de l'entrada i en arribar al Port de Plaisance de Trébeurden vam decidir que ja havíem tingut prou de roques roses i vam girar cua.

Ens vam dirigir cap a Dinan i un cop allà cap al centre, trobant un aparcament enorme a la Place du Champ Clos, tot i que no creguis que estava farcit de llocs lliures, doncs de fet nosaltres vam aparcar estil moto en una illeta en la que no havien pogut fer una plaça d'aparcament per ser massa curta per a un cotxe. Llavors vam endinsar-nos pel Passage de la Tour, trobant-nos un petit concert a peus de la Tour de l'Horloge, una torre de vigilància del segle XV amb una alçada de 45 metres amb més importància de la que sembla, doncs a més de ser actualment un atractiu turístic visitable pujant cent cinquanta-vuit graons (impossibles amb la cadireta) que t'asseguren una magnífica panoràmica de la ciutat, el permís del Duc de Bretanya François II implicava un reconeixement d'estatut polític a la ciutat en general i a la burgesia en particular, doncs en aquella època les torres amb rellotge necessitaven d'aquest permís per ser construïdes.

Per reforçar aquest reconeixement, la Duquessa Anne de Bretanya va donar el 1507 una campana de dues tones i mitja que es va batejar com Anne, però que es va fondre el 1906 per fabricar-ne una altra idèntica a l'anterior i batejada com Duchesse Anne que és actualment al capdamunt del beffroi, un dels dos que queden drets en tota la Bretanya.

Tot el centre s'organitza en un traçat medieval amb carrers gremials, calçades de llambordes i cases de fins a cinc segles d'antiguitat amb entramat de fusta, acabades en un triangle punxagut i suspeses per columnes de pedra que en molts casos donen lloc a porxos. De fet, a la Place des Merciers ens vam trobar una grua de grans dimensions treballant en la neteja de l'ensorrament d'una casa.

Durant la passejada vam poder sentir parlar en els principals idiomes europeus i no és d'estranyar no només per com estava de ple l'aparcament, sinó perquè la quantitat de turistes que la visiten anualment és superior al mig milió de persones.

Anàvem passejant sense rumb fixe, vam passar pel nucli format per la Rue de l'Horloge, la Rue de la Poissonerie, la Place des Merciers, la Grand Rue, la Place des Cordeliers i la Rue de la Lainierie fis que vam agafar la bonica i costeruda Rue du Jerzual, on ens vam fixar en els porticons de les finestres de la planta baixa d'alguns edificis i la seva curiosa obertura per convertir la finestra en un mostrador amb sostre. Aquest carrer és preciós, però s'ha de tenir en compte que el desnivell és important (hi ha punts on arriba al 35%), que les llambordes estan molt castigades, provocant que en alguns punts anar amb una cadireta de rodes petites sigui força complicat, i que o bé se segueix endavant o bé es gira cua perquè els pocs carrers adjacents no són una alternativa.

La Rue Jerzual acaba en la Porte du Jerzual, on el carrer passa a anomenar-se Rue du Petit Fort. També hi trobem cases dignes de destacar, com la Maison du Gouverneur, una casa amb entramat de fusta del segle XV originàriament propietat d'un teixidor artesà que va acabar en mans del governador de la ciutat, tot i que mai no hi va viure per no estar protegida intramurs.

Vam acabar al port del riu La Rance, que és navegable des de la seva desembocadura a Saint-Malo fins a Dinan. De fet, la ciutat deu bona part de la seva importància a la prosperitat que aquesta sortida a les seves mercaderies els va proporcionar fins al seu declivi durant el segle XIX. Per això la baixada que havíem fet va ser l'entrada principal a la ciutat durant força temps.

El port ens el vam trobar molt animat i no només per les embarcacions d'esbarjo que hi ha, ni per la quantitat de bars i terrasses, ni per la quantitat de turistes, sinó perquè s'hi estava celebrant una competició fluvial en la que uns equips en barca bé uniformats o bé ridículament disfressats s'enfrontaven de dos en dos creuant-se una barca amb l'altra i atacant-se mútuament un component de cada equip en una plataforma a la popa de la nau i brandant una llança als seus braços. L'animat speaker, les veus aclamants dels espectadors, els seus riures i els crits amenaçadors, grollers i amb sorna que es llançaven els equips conformaven un paisatge sonor admirable. Per aquells a qui interessi, la final de les Joutes Nautiques la va guanyar Mariés du Plumaugat a Tuches de Guenroc després de nou assalts i el premi es va destinar a P'tits Corps Malade.

Ens hi vam estar una estoneta, però finalment vam decidir tornar cap al centre, però no pas per la costeruda Rue Jerzual, doncs no ens crèiem capaços de pujar la cadireta. Vam enfilar per la Rue du Port, des d'on teníem una bonica vista del Viaduc de Dinan, que es va construir el segle XIX per salvar la vall i donar un accés còmode a la ciutat, just quan l'entrada portuària començava el seu declivi, assegurant la prosperitat de la vila.

Feia molta calor i tot i ser molt més còmode perquè circulàvem per asfalt o voreres modernes, ens va costar una mica. En la llunyania, però encara participàvem del brogit de la competició.

Mirant de ser a l'ombra tant com podíem, vam fer una volta en la que vam poder veure per fora la Basilique Saint-Sauveur, però ja estàvem cansats i la calor era molt forta, així que vam anar a buscar la moto i vam marxar, deixant també per veure l'església de Saint-Malo, el castell i la muralla, de la que es conserven quinze torres i quatre portes.

Havíem reservat el dia anterior un hotel amb aparcament per dues nits a la vila històrica intramurs de Saint-Malo, però quan ens hi estàvem acostant no vam parar de trobar-nos carrers tallats i gendarmes amb poques ganes de donar explicacions. En una petita plaça on el control eren un únic gendarme i una valla, vam explicar-li que teníem una reserva, que havíem d'arribar a l'hotel per descarregar l'equipatge i que a més teníem aparcament reservat. Ens va dir que necessitàvem acreditar-ho i llavors vam trucar a l'hotel, des d'on ens van dir que no teníem reservat l'aparcament (després vam comprovar que teníem un correu de prop de mitjanit en què ens avisaven que no ens podien reservar aparcament per a la primera nit), de tota manera al gendarme vam seguir insistint-li i al final més per pesats i per estar bloquejant una part del trànsit ens va deixar passar. Ens vam arribar a la Porte Saint-Vincent entre una munió de gent, vam aparcar el side i ens vam acostar caminant a l'hotel. Allà ens vam entendre millor: ens van confirmar que no teníem aparcament per aquella nit, però que ens donaven un certificat (salconduit) per poder entrar fins a la porta de l'hotel a descarregar i després ens van proposar aparcar a la mateixa Place de la Poissonerie de forma il·legal amb la garantia de no ser multats. Un cop instal·lats, ens van oferir aparcar al pàrquing davant de la Porte Saint-Vincent i em van donar una tarjeta per entrar-hi. Vaig passar el control, però vaig veure de reüll que el guarda sortia de la garita. Res més aparcar a la següent planta, va aparèixer per les escales, va venir cap a mi i va començar a parlar-me sense que entengués res. Finalment, em va dir que també tenia un sidecar i em va estar ensenyant fotos.

Vam sopar a la Crêperie Brasserie La Malouinière, on vam passar una mica de calor i on ens hi vam estar una bona estona més de la que esperàvem. De fet, vam haver d'anar sortint al carrer amb la Merlès per torns mentre esperàvem que ens servissin menjar. Havent acabat el sopar, vam voltar una mica i vam anar cap a l'hotel per agafar una jaqueta per a la nena i a la sortida la vam ajudar a enfilar-se al peix que presideix l'antic mercat del peix.