Després d'esmorzar tots tres a l'habitació, ens vam dirigir cap a La Península de Crozon, una petita península en forma de creu en els paisatges de la qual s'alternen els penya-segats espectaculars, les landes de brucs, les aigües turqueses i les platges agradables, com si la natura ens estés fent un resum de La Bretanya.

La nostra primera visita era al Pointe des Espagnols, la punta de la península de Roscanvel, la part de la creu de la península de Crozon que mira al nord, que a més és el punt més estret de la rada de Brest. Repassant la història, en aquell punt i a finals del segle XVI tres companyies espanyoles van construir un fortí que, amb l'ajut d'un altre a l'altra banda de la rada, havia de controlar-la i aconseguir fer caure Brest, però a l'altra banda no es va aconseguir construir-ne cap i els 400 soldats van ser atacats per l'exèrcit reial i els seus aliats anglesos i van haver de patir nombroses baixes durant les diverses setmanes que va durar el combat. Finalment, el fort va ser arrasat quan els reforços espanyols estaven a pocs quilòmetres de distància.

Aquest episodi és el que li va donar el nom, però com que és realment un punt estratègic, un segle més tard, en Vauban (us sona?) va edificar unes altres fortificacions que encara estan en part dempeus i durant la Segona Guerra Mundial s'hi van construir búnquers, es van instal·lar bateries i va ser una de les zones més bombardejades. Actualment, però, serveix per admirar la rada i la ciutat tot aprofitant la seixantena de metres que el separen del nivell de mar, que poden ser algun més si es puja a alguna de les fortificacions.

Vam tornar cap a l'aparcament, que estava a una cinquena part de la seva capacitat com a molt, vam agafar el side i vam continuar vorejant la península en direcció a Camaret-sur-Mer, però abans d'arribar-hi ens vam aturar a la Plage Trez Rouz, una platja de sorra de 330m de longitut on es va lliurar una sagnant (Trez Rouz es traduiria com Ribera Vermella) batalla en la que van morir prop de 1.200 soldats anglesos, donant el nom de La Mort Anglaise a la part sud de la platja.

Va començar a apretar la calor quan arribàvem a Camaret-sur-Mer. Vam recòrrer el Quai Kléber, la Place Charles de Gaulle, el Quai Gustave Toudouze, el Quai du Styvel i la part de l'espigó habilitada pel trànsit mentre buscàvem un aparcament o un lloc on deixar el sidecar (com que és moto, val deixar-lo als aparcaments per moto i a llocs sobre la vorera on no molesta) sense aconseguir-ho. Va ser a l'aparcament del final del Quai Gustave Toudouze on vaig esperar que sortís algun cotxe per aparcar. Tornant a l'espigó, gairebé a la punta hi ha la Tour Dorée, una torre defensiva poligonal de finals del segle XVII dissenyada per en Vauban (qui, sinó!). Fa divuit metres d'alçada i és Patrimoni de la Humanitat. Abans de la torre, hi ha la capella Notre-Dame de Rocamadour, que és famosa per les maquetes de vaixells del seu interior, ofrenes a canvi de la bona sort.

Vam estar buscant com bojos la parada del trenet que feia una visita guiada a la branca oest de la península de Crozon, que es divideix també en tres branques, però allà on havia de ser estava en obres. Finalment, vam trobar un cartell amb els horaris i com que teníem temps suficient, vam anar a comprar pa i begudes i vam dinar les compres acompanyades de part del menjar que dúiem en un banc davant dels vaixells del port. De tornada a on havia d'aturar-se el trenet, no el vam veure pas. Vam esperar una bona estona sense que hi aparegués ni el veiéssim per alguna altra banda i finalment vam desistir i vam decidir marxar de Cameret-sur-Mer, doncs anàvem a perdre tota la tarda i estàvem passant molta calor.

A les rodalies de Cameret-sur-Mer hi ha el Pointe de Toulinguet i les vistes apropant-s'hi ja són espectaculars. No vam poder arribar a la punta perquè la construcció defensiva formada per una muralla i una torre ho impedien. En aquell punt, originàriament, va haver-hi una construcció del segle XII, durant el segle XVII en Vauban va fer modificacions i durant el segle XIX es va refer totalment i després es va modificar. A més, fora del nostre abast visual, també hi havia una bateria de canons i un far. Per últim i potser més destacable, és la panoràmica del Pointe de Pen-hir.

És una costa escarpada i sinuosa que s'ha enfrontat durant milers d'anys a les inclemències del temps i als embats de l'Oceà Atlàntic.

Vam deixar el sidecar a l'aparcament i vam caminar durant uns deu minuts cap al Pointe Pen-Hir, un dels paratges naturals més impactants de La Bretanya (tant impactant que ens vam oblidar de fotografiar les famoses illes Tas de Pols, tot i que després sí que ho vàrem fer des del Cap de la Chèvre, doncs des d'un punt es veu l'altre.

Sense moure el sidecar, ens vam acostar, per indicacions de la Merlès, a la Creu de Pen-hir, un monument en forma de creu fet de granit blau en honor dels bretons de la França lliure que van fundar l'associació Sao Breiz al Rege Unit durant la II Guerra Mundial. El va inaugurar en Charles de Gaulle la dècada dels seixanta del segle passat i hi ha la inscripció 'Kentoc'h mervel eget em zaotra', que significa mort abans que profanació.

No ens vam aturar pas ni a l'anada ni a la tornada al Memorial de la Batalla de l'Atlàntic al Fort Kerbonn. El conjunt homenatja els marins de totes les nacionalitats militars o civils que van perdre la vida durant la II Guerra Mundial i està enfront del mar al costat d'una casamata alemanya encara equipada amb un canó.

Després d'haver vist els aliniaments de Carnac, els de Lagatjar, malgrat que es poden visitar totalment de franc i no hi ha cap tipus de control ni impediment per tocar els menhirs, ens van semblar poca cosa. En total són vuitanta-set menhirs i els més alts fan uns tres metres.

A l'hora de visitar el Cap de la Chèvre, la Merlès ja no estava per fer de turista, però no la podíem deixar sola al sidecar, així que la vam carregar i ens la vam endur a veure el Monument a l'Aeronàutica Naval, erigit el 1988 on hi havia un canó defensiu alemany. Hi ha la llista amb les 630 aeronaus desaparegudes a l'Atlàntic i el monument en sí simbolitza una ala trencada que parteix de les constel·lacions estelars.

A nosaltres ens començava a cansar ja tot aquest rotllo dels memorials per les guerres i vam parar més atenció a la visió del Pointe Pen-Hir i de les Tas de Pois, que són les roques que hi ha a continuació i que donen la sensació que intenten evitar que la terra s'enfonsi al mar. Per cert, totes elles tenen nom i les més grans són Pen Glas (El Cap Verd), Ar Forc'h (La Forquilla) i Bern Id (El Munt de Cereals).

Vam passar per Morgat, però no vam trobar on aparcar i encara volíem visitar Locronan, així que vam seguir fins a aquesta bonica localitat. El primer que ens vam trobar va ser la carretera tallada, ens van desviar i ja no vam poder arribar-hi per on volíem fer-ho (com que hi havíem passat pel matí, jo ja havia fet un cop d'ull). Vam aparcar bastant lluny del centre, però com a mínim no vam haver de pagar (no es pot entrar amb vehicle).

Es tracta d'un poble que es va enriquir durant el segle XIV amb el tèxtil per fer veles marines, d'aquí que hi hagi bastantes cases de granit dels segles XIV al XVII. Sembla talment ancorat en el passat, doncs no es veuen cables de cap tipus ni cap altre símbol del present (els cartells de les botigues són rèpliques o adaptacions de cartells antics, per exemple). Tothom considera la Place de l'Église el lloc més maco i representatiu del poble i durant la nostra visita estaven instal·lant grades i no sé què més per la Grand Troménie, una romeria per Saint-Ronan que se celebra cada sis anys, i no és que no es veiés la plaça, sinó que fins i tot costava passar per ella. Si a això li sumem la caminada des de l'aparcament, el cansament de voltar tot el dia, la calor que encara feia i la dificultat de fer caminar la cadireta en un terra de llambordes medievals, no és estrany que, malgrat que el vam trobar maquíssim, no figuri en el nostre imaginari com un dels punts forts del viatge, però si aneu per allà, no us el perdeu.

De tornada a Quimper, vam sortir a voltar prop de la catedral i vam seure a la terrassa de la Crêperie La Corentine per sopar. El menjar va estar bé, però érem a la part de la terrassa de la Place Saint-Corentin, sota uns arbres que deixaven anar una substància enganxosa. Costava molt aixecar els peus de terra i havies d'anar amb compte de no tocar segons què. El cas és que van anar més lents del que tocava i si a aquesta circumstància li afegim que la Merlès no tenia gaire paciència (normal en una criatura d'un any i mig), doncs el resultat no por ser gaire bo: no sé com, va caure de la trona i es va donar un cop al cap que podria haver estat molt pitjor del que va ser. Vam poder salvar la situació amb senyals d'afecte i unes corredisses per la plaça mentre la Núria acabava de sopar.

A l'espai entre la Cathédrale Saint-Corentin i la Chapelle Neuve vam trobar una carpa en la que estaven tocant els Swing Amann, un grup musical de versions bastant nombrós. Vam escoltar-los una estoneta i fins i tot vam prendre unes cerveses.

La Núria i jo estàvem bastant cansats, però la Merlès estava que queia de son i a més convenia que anés a dormir, així que vam deixar el concert i vam tornar cap a l'hotel.