El Jaume va quedar amb la Núria i jo no m'hi vaig poder afegir per feina, havent de sortir tot solet una hora i escaig més tard. Vaig anar al centre de La Granada per treure calers d'un caixer i vaig agafar la C-15 fins a Òdena, on vaig repostar a la gasolinera Bonarea. Després de travessar Igualada, vaig agafar la vella N-II, passant per La Panadella una mica abans de desviar-me per la L-303 cap a Agramunt, on la LV-3025 em va portar cap a Balaguer mentre un bitxo esclatava en topar amb les meves ulleres de sol, m'inundava la galta de les seves restes i notava una reacció alèrgica a la cara.

Molta calor mentre passava per Alfarràs, Tamarit de la Llitera i Binéfar, on van començar a aparèixer els núvols. Circulant per l'N-240, el cel es va tapar completament i es veien tempestes, una d'elles molt intensa aproximadament sobre Alquézar i la Sierra de Guara. Fins i tot vaig circular uns cinc quilòmetres sobre asfalt mullat que aquesta tempesta havia deixat al seu pas. A sis quilòmetres d'Ayerbe, ja superat Plasencia del Monte, vaig haver d'aturar-me perquè va començar a ploure i no veia res. Em vaig posar la pantalla al casc i els pantalons impermeables, doncs va parar mentre m'equipava. De tota manera, dos quilòmetres més endavant un fort ruixat va fer que em tornés a aturar (semblava imbècil!) per posar-me la jaqueta impermeable i les manyoples per acabar arribant sense pluja!!!

La Núria i el Jaume, com tot aquell a qui vaig saludar, em van preguntar per la meva cara i em van dir d'anar a la farmàcia, però els vaig convèncer d'anar cap al pavelló i instal·lar la tenda.

En acabat, sí o sí, vaig haver d'anar a buscar la farmàcia del poble, on em van vendre una pomada i em van dir que m'apliqués gel, m'anés posant pomada i, si no millorava, l'endemà anés d'urgències al CAP.

Llavors sí que em van deixar anar a la barra que hi havia dintre de la carpa i demanar-me una cervesa fresqueta per hidratar-me després del viatge i la calor. A més, ja no podíem anar de ruta perquè havia sortit mentre anàvem a la farmàcia.

Després de saludar a uns i altres i donar mil explicacions sobre l'ull, va arribar l'hora de sopar, vam fer la cua corresponent i vam seure a prendre'ns el brou, el pollo al chilindrón i les natillas, tot menjar casolà. Bé, no casolà, però sí cuinat in situ pels organitzadors.

La festa, però, era al SENPA, una nau industrial rehabilitada com a sala polivalent (la mateixa on havíem estat dos anys abans). La Núria i el Jaume van decidir anar a dormir molt d'hora, mentre que jo vaig allargar una miqueta més, fins que van aturar la música per posar-se a jugar al Bingo.

Ens vam llevar sobre les nou del matí, doncs ja hi havia xivarri, començava l'esmorzar, la ruta sortia a les deu del matí, la Núria i el Jaume ja havien dormit unes vuit hores i jo no havia pogut adormir-me del tot per les molèsties a la cara. Fos com fos, ens vam posar les piles i vam anar a esmorzar.

Vaig demanar gel a la barra i me'l vaig aplicar a la cara mentre ens preparàvem per sortir de ruta en direcció a Osca pel mateix camí que havíem fet nosaltres el dia anterior per arribar a la concentració.

Custodiats per la policia local de la capital aragonesa, vam fer un tram urbà fins a un supermercat de la cadena Simply davant del cuartell de la Guardia Civil i a tocar del camp de futbol, on ens van oferir un bon pica-pica que pràcticament no vam tastar, doncs la gent es va posicionar al voltant de les taules i era una mica violent intentar agafar alguna cosa (a més, no teníem gana), així que en un raconet a l'ombra vam estar xerrant amb el Manel i l'Isa i encara vam picar unes patates fregides i unes olives. Addicionalment, vaig aprofitar el gel de refrescar les begudes per aplicar-me'l sobre la cara com a mesura terapèutica.

Quan anàvem a sortir de ruta un altre cop, vaig agafar una mica més de gel i me'l vaig posar a la braga per tal de seguir amb el tractament. Vam agafar un camí a tocar del canal del riu Gállego i vam passar per la presa d'Ardisa, just al revés de com ho havíem fet per marxar cap a casa dos anys abans.

Una altra vegada a la carpa, vam trobar-nos amb els qui no havien estat capaços d'anar a la ruta, els qui no havien volgut i amb alguns que feia poca estona que havien arribat.

També vam aprofitar per fer una volteta per l'aparcament i veure les motos, entre les que vam trobar una Kawasaki Vulcan 1600 del mateix color que la del Carles amb un detall en una maleta que estàvem segurs que li hauria agradat.

No sé ben bé com, però quan es va formar la cua per recollir el dinar, vam acabar bastant endavant i per tant vam ser dels primers a seure per fotre'ns el plat de salmorrejo que s'acompanyava amb amanida.

Vam aprofitar per fotre'ns una bona migdiada a la tenda de més de dues hores, saltant-nos els jocs de primera hora de la tarda i llevant-nos amb el temps just per saludar la Bea, que acabava d'arribar, i anar a menjar la xocolata desfeta que se servia al centre del poble.

A continuació vam passejar una mica per la part vella del poble i vam acompanyar la Núria a fer un te. La ruta barística era de només dos bars i un d'ells teòricament tancava a les vuit del vespre. Nosaltres no ho vam gestionar prou bé i vam començar per l'altre, és a dir que ens acabaven de servir en un i ja havíem de marxar cap a l'altre, però al final vam buscar una altra terrassa on prendre alguna cosa amb tranquil·litat i bona companyia. De fet, ens hi vam estar tan a gust, que vam haver d'espabilar per arribar a la cua del sopar.

El sopar va consistir en un plat de patates a la marinera amb acompanyament d'amanida i patates fregides i per postre arròs amb llet. La sobretaula la va acabar interrompent la desfilada de torxes en què nosaltres vam participar com a espectadors.

Vam tornar a anar al SENPA, on va començar l'actuació de les Noughts and Crosses, un quintet de noies de setze i disset anys filles de motards participants a la trobada que li van posar ganes, però que encara estaven molt verdes.

Vam acabar sortint fora per fer-la petar i tant la Núria com el Jaume, un cop més, van decidir anar a dormir, mentre jo tornava al cap d'una estona cap a dins.

Vaig anar a demanar una cervesa a la barra i en aquells moments anaven de bòlit. Jo no els vaig voler atabalar més i vaig acabar esperant una bona estona, però el problema no va ser pas aquest, sinó que en aquell instant va començar l'elecció de Miss i Mister Ayerbe 2017, el moment en què jo comptava que acabaria marxant.

Com que ens havien dit que els Desde Arriba eren molt bons i faltava poc per l'inici de la seva actuació, em vaig quedar i em vaig ajuntar amb el Kaisser dels Motrix, que havia arribat a mitja tarda.

Vam ballar i cantar com bojos esperonats per l'alcohol i un repertori boníssim que van saber gestionar per tal que l'ambient anés in crescendo tot i ser cada cop menys gent.

Llevar-me al matí va ser bastant dur, però ho vaig acabar fent amb temps suficient per anar a esmorzar amb la Núria i el Jaume, tot i que em vaig dutxar una mica més tard.

Vam recollir una mica i vam anar un altre cop cap a la carpa, on ens vam trobar amb una actuació sorpresa dels Te Levanto en el Aire Village People. Potser els van faltar unes hores més d'assaig (no gaires), però suposo que les havien dedicat a ficar-se dintre d'aquelles robes tan estretes.

Es van lliurar els trofejos en les diferents categories i els Todo Por Unos Huevos van repetir el triomf de dos anys abans com a grup amb més inscrits a la concentració.

El sorteig va ser llarg perquè hi va haver molts premis i perquè feien pujar cada premiat per fer fotos del lliurament. A mi em va tocar un regal d'una perruqueria (sí, va haver molts riures), els vaig dir que el tornessin a sortejar, però em van fer pujar igualment perquè el que hi havia era un kit per afaitar-se.

Vam carregar les motos, ens vam assabentar que el dinar era un estofat de patata i carn i vam decidir que era massa pesat per marxar cap a casa, així que vam prendre alguna cosa fresca, ens vam acomiadar d'alguns amics (no va ser possible acomiadar-nos de tots) i vam marxar.

Feia molt bon temps i era prou d'hora, però el Jaume no volia arribar tard, més ben dit volia arribar tan aviat con podés (sense fer el ximple), i nosaltres teníem moltes ganes de fer ruta plegats (jo ni havia fet l'anada amb ell). Posant-ho tot a la batedora, vam decidir anar cap a Osca, d'allà cap a Binéfar i Balaguer i després ja es veuria.

A Binéfar vam aprofitar que encara estàvem a l'Aragó i que hi havia una gasolinera Bonarea per repostar i tornar a parlar de la ruta: aniríem de Balaguer cap a Anglesola i allà el Jaume entraria a l'A-2 i nosaltres seguiríem per l'N-II.

Ens va saber greu a tots tres separar-nos, però no tenia sentit que el Jaume anés patint per trigar més del que volia ni que nosaltres deixéssim de gaudir per ficar-nos en una via ràpida, plena de sots i amb molt trànsit. O el que és pitjor: que ens passés tot alhora.

En arribar a l'Hostal del Carme de Vilagrassa, la Núria va aturar-se i va proposar descansar una mica i aprofitar per picar alguna cosa, així que hi vam entrar i ens vam fotre un entrepà.

La resta de la ruta la vam fer per l'N-II fins a Igualada, passant abans per sota de Cervera i per La Panadella, on vam agafar la C-15 fins a Canyelles per fer les corbetes de la C-15B i acabar estirats al sofà de casa tota la tarda.