Com que havíem de treballar, no va ser fins allà les sis de la tarda que finalment vam aconseguir sortir de cap de setmana des de la gasolinera de Puigdàlber, que és on vam quedar la Núria i jo.

Teníem clar que si ho aconseguíem, arribàvem molt just al sopar, així que per no anar forçats, vam decidir que no calia arribar-hi i que podíem sopar alguna cosa tranquil·lament a l'Hotel Pepa, on ja ens havíem aturat algun altre cop.

Havíem quedat amb la Bea, que vivia allà al costat, i quan vam arribar ella acabava de fer-ho. Vam demanar-nos uns entrepans i amb el sopar enllestit vam tornar a agafar les motos per fer els últims gairebé cent quilòmetres que ens separaven de Ribaforada.

Un cop a la ciutat navarresa, vam anar directament cap al camp de futbol i vam instal·lar les tendes, per ràpidament entrar al frontó, on encara vam trobar a la gent entaulada fent la copa de després del sopar.

Després, vam començar a saludar a tots els amics i coneguts i va començar la disbauxa típica d'aquest tipus de concentracions de motos, on els riures, els beures, els balls i els cants es van alternant a un ritme frenètic.

El conegut pellejo, la bóta gegant que dona nom a la trobada motard també va acabar ballant entre nosaltres després que un intrèpid cavaller l'hagué domada.

Ens va costar força llevar-nos i espavilar-nos, de fet si no arriba a ser per la calorada dintre de la tenda, segurament hauríem trigat encara més a sortir-ne i anar cap a la dutxa. Vam veure que hi havia molt ambient i moltes motos, el que sempre és agradable.

Vam anar al bar que hi havia darrera del col·legi enganxat al camp de futbol i allà vam trobar-nos mitja concentració acabant d'esmorzar. Nosaltres ens vam demanar els típics ous ferrats ben acompanyats i ens vam acomiadar dels giputxis, amb els que vam compartir taula una estona i que s'aixecaven d'allà per anar a trobar-se amb la gent amb qui dinaven.

Esmorzant tanta quantitat i tan tard, no anàvem a necessitar seure a dinar, però és que a més ja ho havíem decidit perquè volíem aprofitar aquesta estona per anar a Pamplona a visitar el Pedro i la Txaro, que feia bastant que no els véiem i que no estaven passant pel seu millor moment, tot esperant l'operació del maluc del Pedro, que ens va informar que finalment anava a produir-se aquella setmana.

Total, vam acabar arribant a Ribaforada amb el temps justet per fer alguna cervesa abans de seure a sopar, quan ja vam començar a notar el cansament acumulat.

Va haver el concurs de beure del pellejo i després la cerimònia de lliurament de premis i trofejos, en la que la Núria va emportar-se de mans d'una bona amiga el premi per ser la motera més llunyana.

La nit no va ser pas tan llarga com la del divendres, el que ens va permetre llevar-nos amb temps suficient per arreglar-nos, esmorzar i sortir a corre-cuita per enganxar-nos a la ruta.

Vam aturar-nos a Castejón, on l'ajuntament havia disposat unes immenses barbacoes per coure la cansalada i la txistorra que hi havia als entrepans que ens van oferir a mode d'almuerzo.

Acompanyats de la Bea, vam buscar un lloc amb ombra on seure per fotre'ns tranquil·lament l'entrepà i la beguda, a més vam aprofitar per xerrar una miqueta més amb ella, que sempre és agradable.

Com habitualment, de tornada a Ribaforada, el grup es va dirigir cap al centre del poble, on es van sortejar un munt de premis, però nosaltres vam anar directament cap a l'acampada per recollir-ho tot i marxar.

Malgrat que hi havia programada una paella, nosaltres no ens vam esperar, doncs ja teníem prou amb l'entrepà, hauríem acabat sortint bastant més tard i en ruta tampoc no és recomanable anar amb l'estòmac massa ple.

A més, recordàvem la calor que havíem arribat a patir dos anys abans, l'última edició a la que havíem assistit, i volíem sortir amb temps per aturar-nos el temps necessari si tornàvem a passar-ho malament, tot i que el viatge va ser normal, el final perfecte per a un cap de setmana perfecte.