Roisin House estava plena de records i trofejos de l'Ambrose 'Rosie' O'Donovan, pel que vam suposar que devia ser el marit de la Mary, en tot cas vam tornar a esmorzar força bé i en resum, es tracta d'un bed & breakfast molt recomanable.

Entre una cosa i una altra, Killarney, que ens havia semblat força interessant, no l'havíem visitat, així que per no marxar sense haver vist pràcticament res, vam acostar-nos al castell de Killarney, que es diu Ross Castle, està a tocar de Lough Leane, ja dins del Parc Nacional de Killarney i va pertànyer durant molt de temps d'ençà de la seva construcció el segle XV al clan dels O'Donoghue.

Durant la nit, havia plogut bastant, estava tot moll i de tant en tant es posava a ploure i per tant dúiem els impermeables, que no són el millor vestit per fer visites, el què sumat a que  tot i estar inclosa en la nostra OPW Heritage Card, havia de ser una visita guiada, ens va fer decidir no entrar-hi.

Tot i que volíem fer una mica de via d'una vegada, no vam poder estar-nos de seguir els cartells del Wild Atlantic Way cap a la Península de Dingle i visitar Inch Beach, una paradisíaca platja pels amants del surf.

El cel seguia tapadot, feia una mica de fresqueta i de tant en tant queia alguna gota, però no era pas desagradable, així que vam seguir endavant i vam travessar la ciutat de Dingle.

Els paisatges continuaven sent espectaculars tot i la boira, que potser els feia més místics o màgics, i nosaltres els podíem gaudir des dels molts miradors que hi havia a la carretera.

Als comptats de Clare i de Kerry hi ha la majoria de les localitzacions de la doblement oscaritzada La filla de Ryan, rodada el 1970 pel David Lean i en una de les més famoses, Slea Head Beach, prop de Coumeenoole hi ha una espècie de làpida que ho recorda.

Als afores de Dunquin, vam accedir al Blasket Centre, un centre interpretatiu que tracta la història i sobretot la personalitat dels antics habitants (està deshabitat des del 1953) de l'arxipèlag de les Blasket. Sorprèn la quantitat d'escriptors que van crèixer en ell, no pas tant que conservessin l'irish i que fos objecte d'estudi.

Ja que no havíem hagut de pagar l'entrada mercès a la nostra tarjeta màgica, vam aprofitar per dinar alguna cosa al bar i entremig d'un munt d'estudiants adolescents que havien anat d'excursió. Un cop en marxa altre cop, no vam poder estar-nos de fer alguna fotografia amb Great Blasket Island al fons.

Mentre acabàvem de fer el recorregut panoràmic circular de 42 Km de longitut de Dingle al punt més occidental de l'illa maragda, el cel va començar a obrir-se una mica.

De tota manera, a Dingle vam agafar la carretera R560, que es van enfilar cap a Conor Pass (An Chonair en irlandès), un dels ports de muntanya asfaltats més alts d'Irlanda i ens vam endinsar en una boira molt densa que ens va impedir gaudir d'una de les rutes panoràmiques més famoses entre els motards i els ciclistes.

Tot i així, quan ja havíem enfilat la baixada per la sinuosa carretera d'un únic carril, la pared de roques esmolades de la nostra dreta es va obrir una mica i ens va deixar veure un magnífic salt d'aigua.

Va ser una pena el temps que vam enganxar, doncs hi ha més salts d'aigua i tot de llacs de diferents tamanys. Nosaltres vam poder veure una mica d'aquest espectacle un cop aturats i quan vam baixar una mica més i vam començar a sortir del núvol que ens encegava.

En arribar a la costa nord de la península, ens vam acostar a Brandon Point, un mirador natural des del que podíem veure les Magharee Islands.

No vam poder estar-nos de trepitjar una de les llargues platges de la zona, on ens van sorprendre les pedres amb verdet a tocar de l'aigua i on vam aprofitar per anar a un lavabo públic, doncs a Brandon Point vam coincidir amb un grup de joves que havien anat a beure, fumar i escoltar música i uns quants turistes que passejaven per tot arreu i no vam poder sortir del camp de visió dels uns i els altres.

Vam abandonar la península de Dingle per Tralee, on vam iniciar un viatge diferent, doncs abandonàvem les penínsules del sudoest i intentàvem augmentar la mitjana quilomètrica per aconseguir visitar els imprescindibles que ens havíem marcat la nit anterior i que ens obligaven a renunciar a moltes altres visites que en un principi prevèiem possibles, com Limerick, una de les ciutats més importants d'Irlanda, famosa pel llibre Les cendres de l'Àngela, i que nosaltres vam evitar agafant un ferri a Tarbert per creuar a l'altra banda del riu Shannon.

També vam renunciar a seguir estrictament el Wild Atlantic Way, tot resseguint la costa, i vam mirar-nos el mapa per tirar pel dret i acostar-nos el màxim possible cap a la zona dels Cliffs of Moher, circulant per carreteres interiors i sense gaire interès.

A la zona de la costa hi vam trobar, apart d'algun il·luminat, molt trànsit i molt turisme, així que vam aprofitar per buscar allotjament, però a totes bandes ens deien que eren plens. Quan ja començàvem a desesperar-nos, doncs pensàvem que com més aprop dels Cliffs of Moher menys oportunitats tindríem, vam trobar Carrig House als afores de Liscannor just quan començava a ploure.

Ens vam instal·lar i posar còmodes i vam aprofitar que havia acabat de ploure per acostar-nos a Liscannor per buscar un lloc on sopar. Ho vàrem fer en una espècie de pub, el Vaughans Anchor Inn, que tenia botiga i que a l'interior era un restaurant bastant pijo i una mica car.

Després de sopar, vam canviar de local, entrant al Joseph McHugh, un pub molt senzill, però amb molt ambient (abans de sopar ja l'havíem vist a reventar de gent que seguia un partit d'algun esport a la televisió) i música en viu.