Tenint en compte que l'organitzador era el Simón i que la zona ens encanta, vam decidir apuntar-nos al setè aniversari dels Riders, agafant festa a la feina el divendres i així fent una mica de ruta amb tranquil·litat.

Després d'esmorzar a Sant Cugat Sesgarrigues, vam agafar la C-15 fins a Òdena, on vam continuar per la vella N-II per evitar ficar-nos a l'autovia. A Tàrrega vam aprofitar per fer una petita aturada i per comprar tabac en un estanc.

Malgrat que la idea que tenia jo al cap era parar al bar Edelweis d'Engüés, anàvem més tard del previst i havíem de fer una aturada, així que vaig decidir entrar a Siétamo, doncs no sé quants cops havíem arribat a passar-hi pel davant i tots ells pensava que mereixia una visita. Allà vam trobar-nos el Restaurant G&M, que si bé semblava una cafeteria sense pretensions en un cantó de la bonica plaça del poble, es tractava d'un restaurant de cuina creativa, tota una troballa per ser on era. La pena va ser que no podíem fotre'ns un àpat d'aquest tipus ni per temps ni perquè havíem de seguir conduint, o sigui que ens vam haver de conformar amb un parell de pintxos que tenien a la barra.

De tota manera, quan es veuen coses que no són agradables també s'han d'explicar i en aquest cas en un poblet la mar de maco el que vam trobar és una placa que fa molts anys que ja no hi hauria de ser.

Encara vam haver d'aturar-nos un cop més per posar-nos els impermeables, però en realitat no ens van ploure més que quatre gotes mal comptades i vam arribar al balneari d'Elgorriaga sense problema, sorprenent-nos l'escassa quantitat de motos que hi havia, malgrat que durant les cerveses i les converses l'aparcament va anar rebent-ne més.

Entre d'altres, van arribar el Josep i la Marta, que si bé ens havien dit que tenien pensat anar-hi, feia tant de temps que ni ens n'havíem recordat. I precisament amb ells va ser amb qui vam seure durant el sopar, que va ser el preludi del final de la nit pel cansament i perquè la música que hi havia era senzillament insuportable (la que els podrien haver posat als jubilats que acostumen a anar a fer-se tractaments).

Al matí, un cop esmorzats, la Núria es va endur una bona sorpresa quan em vaig presentar davant seu amb una rosa a la mà per celebrar la diada de Sant Jordi i això que encara no sabia les gestions que havia hagut de fer durant tota la setmana per aconseguir tenir-ne una a l'abast.

La ruta ens va dur d'Elgorriaga a les coves d'Urdazubi, però com que érem un grup nombrós de motos i la visita l'havíem de fer en dues tandes, es va decidir també fer la ruta en dues tandes.

Un cop on les coves, vam saber que malgrat el lentíssim ritme (o potser per culpa d'ell) que vam portar, una moto va tenir una caiguda, tot i que sense conseqüències greus.

Quan ens va tocar, vam entrar a veure la cova, tot i que hi havíem estat no feia gaire i que jo l'havia visitat encara un altre cop uns quants anys abans. De fet, sort que ja l'havíem vist perquè el grup era massa nombrós i no l'hauríem pogut gaudir com caldria.

Al jardins al voltant de la cova, l'organització hi va instal·lar unes taules per fer una mica d'aperitiu, però nosaltres no el vam tastar perquè ens estàvem mirant uns llibres de bruixes i llegendes (era Sant Jordi) a la botiga i perquè no va quedar res de res! La tornada cap a Doneztebe la vam fer plegats i fins i tot ens van caure unes gotes que semblava que anaven a ser moltes més.

El dinar va ser totalment fora de mida, però és que si vas al Restaurante Santa María de Doneztebe ja saps el que hi ha. La sort per nosaltres va ser que ja el coneixíem (ja hi havíem estat dos o tres cops) i vam anar agafant només una miqueta de cada safata que ens va arribar, doncs en total hi havia dotze plats!

Del dinar vam anar directes a aprofitar la sessió del balneari, que té la particularitat de nodrir-se d'aigua salada, tan salada que es recomanen (i són necessàries) ulleres per suportar tanta sal. Fins i tot, la piscina en la que no rebaixen el nivell de salinitat és una piscina de flotació... Poc més vam tenir temps de fer abans de passar pel restaurant (el que vam fer no es pot considerar sopar, però el nostre cos no acceptava més menjar) i just després van començar els beures i el concert de The Travessy Band, que va estar molt bé.

I com que a nosaltres la noche nos confunde, vam acabar bastant tard, parlant de cavalls que alimenten els veïns perquè així tenen les egües contentes i de Clotildes, Matildes i classes d'ortografia castellana, però per sobre de tot vam riure moltíssim!

No és d'estranyar, doncs, que els últims en anar a dormir fóssim també els últims (o gairebé) en esmorzar el matí següent, però la veritat és que tampoc no teníem pas tanta pressa per la distància a fer i, no ens enganyem, la mandra és poderosa.

Com és lògic, també vam ser dels últims a marxar i ho vam fer acompanyats del Josep, de la Marta i d'una mica de pluja que ens va obligar a prendre'ns-ho amb tranquil·litat. Un cop a Pamplona, però, ja no plovia i ens vam acomiadar d'ells perquè anàvem a fer camins diferents a partir d'aquell punt, doncs ells baixaven cap a Castejón i nosaltres tiràvem cap a Ayerbe, on vam fer una aturada en un dels bars col·laboradors de la concentració dels Te Levanto en el Aire.

Ens va acabar fent un temps magnífic per fer ruta en moto i això que ningú no ho hauria dit a l'hora de sortir d'Elgorriaga, només teníem el problema del cansament per haver dormit poc, però això se suporta fent les aturades necessàries, com la que vam fer a la gasolinera d'Algerri, un lloc habitual.