Amb la reserva que ens havia gestionat el RACC hi anava inclòs l'esmorzar, així que vam aprofitar per esmorzar fort, de tal manera que llavors ja no ens hauríem d'entaular a migdia.

Vint-i-quatre hores més tard del que havíem previst, carregàvem les motos i sortíem en direcció a Plitvička Jezera, però aquest cop sense cap entrebanc.

La ruta va ser força agradable, sense gaire trànsit, amb un asfalt en general en bones condicions i amb bon temps. En la llunyania vèiem les muntanyes i els núvols al seu damunt, però nosaltres circulàvem encara per la plana.

Dúiem una hora de viatge quan vam encarar les muntanyes que feia estona que teníem davant nostre. L'asfalt va empitjorar una mica i a les corbes n'havien posat d'aquest tot ratllat, que potser agafa més, però que et dóna la sensació de patinar. De tota manera, la temperatura seguia sent molt agradable i vam gaudir de les vistes i de la conducció.

Passat el principal port, en el que vam creuar-nos amb unes quantes motos, vam aturar-nos en una gasolinera per repostar i prendre alguna cosa fresqueta.

Pel camí, vam veure bastants llocs on dormir, però vam decidir anar cap al parc i un cop localitzat exactament, buscar allotjament el més proper possible. Així, vam arribar a la primera entrada, la vam passar, vam veure uns hotels que hi ha entre una i altra entrada, també els vam passar, com vam fer també amb la segona entrada, però a la primera desviació a la dreta ens hi vam ficar i vam començar a demanar preu als sobe que hi havia (de fet, es tracta d'hotelets familiars força macos i molt semblants). Al primer no hi havia lloc, al segon no tenien habitació amb llit gran i ens vam quedar al tercer.

Ens van deixar aparcar just a la porta, vam descarregar i ens vam instal·lar a l'habitació, que era un pèl petita, però molt maca i sota sostre. Ens vam posar còmodes i vam sortir disposats a explorar tot el parc nacional.

Vam informar-nos del preu de l'entrada i dels recorreguts recomanats i mentre ens decidíem per fer-ne algun vam acostar-nos al bar-restaurant cutre que hi ha a l'entrada per compartir una hamburguesa i beure alguna cosa.

Vam decidir la ruta a seguir, tot i que no era cap de les indicades i no teníem clar que es podés fer, vam comprar els tiquets i vam entrar. I res més entrar ja vam poder contemplar Veliki Slap, el salt d'aigua més espectacular, de 72 metres d'alçada.

El camí cap a Veliki Slap fa baixada i ens vam trobar molta gent fent-lo a l'inrevés. A més, com que el salt d'aigua està al final del camí i s'ha de tornar per on s'ha arribat (el tram final) vam fer una certa cua, tot i que segons sembla pel matí encara està molt més massificat.

Vam tornar enrera mentre ens mullàvem lleugerament bé perquè l'aigua superava el nivell de les passarel·les o bé perquè els salts d'aigua esquitxaven. Això sí, enlloc de tornar a pujar cap a l'entrada vam resseguir la riba dels llacs Kaluđerovac, Gavanovac i Milanovac, situats a 505, 514 i 523 metres d'alçada respectivament.

Vam arribar a Šupljara, un sistema de profundes coves que comuniquen els llacs amb la part superior del canó i que, com els propis llacs, s'ha format per la continuada acció de l'aigua. Tot i l'ajuda d'una escala esculpida a la pedra, no vam anar més enllà de l'entrada, doncs a la tornada ja passaríem per la part de dalt.

Vam fer l'últim tram dels llacs inferiors envoltats d'aigua per totes bandes i descobrint ànecs i truites que habiten en el parc, que és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1979.

El llac Kozjac uneix els llacs inferiors amb els superiors i per travessar-lo el més comú és utilitzar un vaixell elèctric (estan prohibits els vehicles amb motor d'explosió) que està inclós en el tiquet d'entrada.

Després vam agafar un segon vaixell amb el que vam creuar a una zona on hi havia restaurant, bar i zona de taules. Una mica més enllà, vam agafar el trenet fins la part més alta del parc per poder fer tot el recorregut caminant de baixada. Allà vam començar a veure més i més fauna.

L'aigua es filtrava i brollava per tot arreu, fins i tot vam veure algun forat per on circulava una part del curs fluvial i això que no era l'època de l'any en què n´hi ha més.

Llavors vam començar a passar d'un a un altre llac mentre els salts d'aigua se succeïen contínuament a cadascun més maco. Vam agrair profundament el sistema de passarel·les, doncs et permetien col·locar-te a llocs on seria impossible arribar-hi sense aquesta ajuda.

La flora no és menys espectacular, amb un munt d'arbres per tot arreu i amb molsa cobrint troncs i pedres, donant-li a l'escena un cert aire de bosc encantat.

És tot un espectacle per als sentits i una prova de foc per a la capacitat de les targetes de memòria de les càmeres de fotos, doncs un no es cansa de fer-ne i més quan se n'adona que no ha estat capaç de captar la bellesa real i torna a prova un cop i un altre.

Fins i tot vam poder veure ratolins de bosc uns quants cops, però se'ns va fer força complicat poder fer alguna foto sense que sortissin corrent en acostar-nos-hi.

Vam caminar molta estona (la majoria dels trams de baixada, això sí), però no se'ns va fer gens pesat perquè vam gaudir cada instant.

Hi havia zones en les que es veia clarament que en altres moments de l'any hi circula aigua, deixant al descobert les arrels dels arbres del voltant.

Les roques de tota aquesta zona són calcàries i l'aigua de la pluja descomposa el carbonat càlcic, que és transportat dissolt en la pròpia aigua fins que es troba amb algun obstacle, com troncs o algues. En aquest moment, es comença a dipositar sobre l'obstacle, formant el travertí, una roca que va creant les preses i els salts d'aigua que actualment hi ha al parc.

El tram final el vam fer per la part alta del canó, el que ens va permetre veure l'altra banda de la cova Šupljara i una panoràmica espectacular dels llacs.

Després d'acabar el recorregut en el tren elèctric, vam anar cap al nostre allotjament, on ens vam dutxar i ens vam canviar per sortir a sopar alguna cosa.

De camí al lloc on sopar, vam poder fer una foto a un senyal que ens avisava de la presència d'ossos, tot i que nosaltres no en vam veure cap en tot el dia, fet que no ens va estranyar perquè el parc és tota una atracció turística i el visita moltíssima gent.

A tocar d'un dels hotels, el Bellevue, hi ha el Restaurant Poljana, recomanat a la guia i la veritat que va ser tot un encert (la truita escabetxada estava boníssima). A més, et permet menjar al bar, al self-service o al restaurant, és a dir que és per a tots els gustos i aquella nit a sobre hi havia un petit concert a la terrassa. De tornada, però, es va posar a ploure i una mica més i arribem com ànecs.