La meva intenció era llevar-me d'hora, recollir, carregar, esmorzar i tirar, doncs tenia un bon tros fins a casa i pretenia fugir de les autovies, però l'esmorzar no es començava a servir fins a dos quarts de vuit del matí, lògicament en horari portuguès, és a dir a dos quarts de nou segons l'hora de Barcelona.

Amb tot preparat i esperant per esmorzar, vaig entrar la moto al hall de l'hotel, però no podia obrir les portes d'entrada per treure-la al carrer perquè es necessitava la clau i per allà no hi havia ningú encara, de tota manera vaig anar preparant-me.

Amb una miqueta de retard sobre l'horari previst, vaig poder esmorzar i acomiadar-me d'aquest bonic hotel que haurem de tenir en compte en futures excursions per la zona.

Sense que no hi hagués ningú pel carrer, em vaig disposar a desfer el camí del dia anterior cap a la frontera després d'haver descartat altres opcions de ruta que potser em seduïen una mica més, però que creia que anaven a ser massa lentes.

No hi havia tampoc gaire trànsit per la carretera, però ja feia una calor important (a Rosal de la Frontera vaig poder veure un termòmetre que ja marcava 36ºC).

Crec que va ser passat Còrdova que em va sorprendre força una silueta a tocar de la carretera, doncs no es tractava del conegudíssim toro d'Osborne...

Semblava que no avançava gaire perquè encara estava molt lluny de casa, però el cert és que anava fent via i alguns elements em recordaven que estava en el bon camí.

Però com que en aquesta vida quan hi ha alguna cosa positiva sempre n'apareix una de negativa, altres elements em recordaven insistentment on era.

La calor m'estava matant i, tot i que a cada repostatge aprofitava per hidratar-me, no era suficient. De fet, passar al costat de camps de blat de moro em resultava recomfortant perquè notava una mica de fresqueta, però la majoria eren enormes camps de cereals. A Valdepeñas vaig fer una aturada per prendre'm un parell de Coca-Coles acompanyades de la tapa de regal i després vaig voltar una mica perquè la via principal estava en obres i les indicacions no existien o eren errònies.

Abans d'arribar a Terol, però, una tempesta em va deixar xop (només vaig guardar allò que no es podia mullar, ni em vaig posar l'impermeable).

Em vaig eixugar tal i com va acabar de ploure, però al cap de poquet em va caure una altra tempesta al damunt i, tot i eixugar-me immediatament, al pas pel Puerto del Esquinazo notava una certa fresqueta, producte bàsicament del canvi de temperatura i del cansament.

Total, que anava cansat i no tenia ganes d'acabar arribant de matinada, amb risc de tempestes i fent patir la Núria perquè el ritme l'anava a baixar per manca de llum i cansament, així que vaig decidir aturar-me a l'Hotel Don Cosme de Montalbán, on ja hi havia estat amb la Núria i on vaig poder sopar alguna cosa abans de posar-me a dormir.