Vam llevar-nos a una hora decent, vam esmorzar i ens vam preparar per sortir a fer turisme amb les motos després de treure'ns una mica de sobre la mandra.

La nostra primera destinació era el poble d'Atienza, que estava a poc més de quinze quilòmetres d'Imón, el que va resultar un bonic passeig entre camps de cereals.

Vam pujar al turó de la Sierra de Pela on està situat el poble i vam aparcar just sota el castell i a tocar de l'església de Santa María del Rey. Un cop lligats els cascs, vam pujar a peu el trosset que ens faltava per endinsar-nos al que havia estat el castell, vam pujar a la torre i vam gaudir de les vistes.

En baixar del castell, vam acostar-nos a l'església de Santa María del Rey, però no vam poder entrar-hi pas, així que vam fer un cop d'ull des de fora i vam tornar cap on teníem aparcades les motos.

De camí al centre de la vila, vam descobrir que hi ha un munt d'esglésies (en total són set esglésies i tres ermites) i alguns museus, com si la visita a aquest municipi de traçat medieval fronterer no fos suficient.

Vam aparcar a la Plaza de España, que és de forma triangular i està presidida per l'ajuntament i la Fuente de los Delfines, del segle XVIII. La llàstima va ser que estava en obres i no es podia gaudir d'ella totalment.

Per la part més alta de la plaça, vam accedir a l'arc d'Arrebatecapas, una porta formada per un arc apuntat que pertanyia a la part més antiga de la muralla de la vila que ha agafat el seu nom del vent que arrabassa les capes dels confrares durant La Caballada, una festa popular que recrea una falsa processó que es va fer per salvar l'Alfonso VIII el 1162, any d'inici de la celebració.

L'arc, també conegut com Arco de San Juan, és l'entrada a la Plaza del Trigo, coneguda popularment com Plaza del Mercado (els dos noms resulten obvis), que és una de les places d'estructura medieval més maques de Castilla La Mancha, amb l'afegit de la visió del castell dominant des de les alçades. Això sí, els cotxes aparcats li resten molta monumentalitat.

Havíem llegit que els carrers al voltant de la plaça, d'estil tradicional castellà, eren dignes de visitar i que s'hi podien descobrir unes quantes cases amb escussons i escuts de les famílies nobles assentades a Atienza en altres èpoques i puc donar testimoni que així va ser.

L'església de la Trinitat, el temple romànic que va donar a la vila en Felip V i que conté el museu de la Trinitat, amb obres d'art sacre i una mostra de la Festa de La Caballada, tampoc no el vàrem poder visitar.

De tornada a la plaça, vam entrar a l'edifici d'estil renaixentista (es va començar a construir al segle XI, però al XVI es va reconstruir pràcticament sencer) que la presideix, que és l'església de San Juan del Mercado, dedicada a Sant Joan Baptista.

En un altre racó de la plaça, vam trobar un petit pati en el que sorprenentment convivien l'oficina de correus i un bar estil taverna antiga en el que vam prendre alguna cosa fresqueta.

Vam agafar les motos i vam refer el camí cap a Imón, però no ens vam aturar, sinó que vam continuar fins arribar a Sigüenza, descartant de moment anar a visitar Almazán.

Com que ja havíem visitat el centre de Sigüenza durant les vacances del 2011, vam decidir anar cap a Medinacelli, però enlloc de fer-ho per l'avorrida autovia A-2, ho vam fer per la GU-127, passant per Alcuneza, Horna i Torralba del Moral.

Vam pujar al centre històric, que està al damunt d'un altiplà en el que sobresurt l'arc romà, i vam aparcar pràcticament al davant de l'oficina de turisme, però abans d'entrar a informar-nos ens vam acostar a aquesta magnífica obra arquitectònica, que és l'única a tot l'estat espanyol amb tres arcs.

Ens van recomenar entrar al Palacio Ducal i vam anar-hi ràpidament per entrar abans no tanquessin per dinar. Després de pagar el preu de l'entrada, vam poder accedir a les deu sales que ocupen la pràctica totalitat de la planta baixa d'aquest museu dedicat a exposicions culturals en què s'ha convertit arran de la seva restauració de finals del segle passat.

En sortir (vam sortir que ja feia mitja hora que haurien d'haver tancat, però perquè la noia ens havia dit que li era igual, que tornaria més tard de dinar i ja està), vam poder admirar la Plaza Mayor, una esplèndida plaça d'uns cinc mil metres quadrats construida on havia estat el fòrum romà temps ençà.

Vam voltar una mica pels carrers propers, sense poder gaudir dels mosaics romans de la Calle San Gil (en obres) ni dels de la Plaza de San Pedro (tancats) i apareixent de nou davant de l'arc romà.

Abans de continuar amb la passejada, vam entrar en un dels bars que hi havia prop de l'oficina de turisme i vam picar unas tapes (tot un encert). En acabat, vam recordar el passat àrab de la ciutat (Medinaceli es podria traduir com La Ciutat del Salim o com ciutat segura) en passar per l'única porta de la muralla que queda dempeus i que es coneix com Arco Árabe.

El que fóu una alcassaba musulmana, després es va transformar en castell i més tard en residència del Duc de Medinaceli (abans del seu trasllat al palau ducal de la Plaza Mayor) i actualment i després de ser parcialment reconstruit, fa funcions de cementiri.

El cel s'anava tapant i apareixien núvols de tempesta, així que per segon cop vam descartar anar cap a Almazán perquè no dúiem els impermeables. Per tant, vam donar la volta pel mateix camí pel que havíem vingut.

Passat de llarg un altre cop Sigüenza i amb les tempestes prou lluny, vam desviar-nos cap a Palazuelos, doncs l'havíem vist des de la llunyania i ens havia semblat que seria interessant visitar-lo.

Vam traspassar el colze que conforma la Puerta de la Villa per entrar en un traçat urbà medieval intramurs que és el responsable que Palazuelos pertanyi a la Ruta del Románico de la Marca Media i a la Ruta de Don Quijote.

El Castell de Palazuelos va ser construit pel Marquès de Santillana i, com el conjunt murallat, hom no s'explica que protegís tan fermament una població tan petita i sense un valor estratègic o econòmic conegut. Per fer crèixer el misteri, no es pot visitar, doncs és una propietat privada que s'utilitza com a vivenda en l'actualitat.

Si jo havia dit d'anar a Palazuelos perquè havia vist el recinte murallat i el castell des de la carretera, va ser la Núria la que va proposar agafar la GU-153 direcció nord per anar a buscar un castell que havia vist dalt d'un penyal.

Vam travessar Riba de Santiuste i després de creuar el Río Salado per un pont ens vam trobar en una pista. La vam continuar uns cinc-cents metres per descobrir que no pujava al penyal, sinó que anava més enllà, cap a camps de conreu. Per tant, l'única possibilitat per arribar al castell era una llarguíssima i pronunciada pujada per fer a peu sota un sol esplèndid, així que ens vam conformar amb veure'l des d'allà on érem.

Com que havia acabat sortint el sol i semblava que no anava a ploure, vam decidir tornar a Sigüenza i acostar-nos al castell, que actualment és un hotel de la cadena Paradores, on vam prendre'ns una Coca-Cola ben fresqueta asseguts en un sofà del bar.

Vam tornar cap a Imón un altre cop sota amenaça de pluja, però sense mullar-nos. De fet, en arribar a l'hotel vam anar a la piscina i ens vam banyar, per més tard anar a gaudir de l'spa, que consistia en un jacuzzi que no estava operatiu i en una cabina que simulava un bany turc. La veritat és que no era gran cosa, però ens vam relaxar mentre fora queia una tempesta monumental.

Vam sopar al mateix hotel, que ens va decebre una mica en presentar-nos el mateix menú del dia anterior, tot i que vam sopar la mar de bé. Sense res més a fer, vam anar a dormir després d'una jornada en la que no vam fer gaires quilòmetres en moto, però que vam aprofitar força.